per Joan Todó

(A partir d’una idea compartida amb Emili Manzano)

            Sóc un home d’estos d’imaginació escassa, igual que Joyce, igual que Salvat-Papasseit. Em costa trobar arguments. Tens un full en blanc, i què? Hi posaries un homenet, però ¿per què un homenet? ¿Per què no una doneta? ¿Jove o gran? ¿I per fer-li fer què? Encara més: un cop ja li has fet fer una cosa, ¿després què? ¿I com ho acabes? ¿I en quina època passa tot? ¿En quin país? ¿Al camp, o a ciutat? ¿S’enamora? ¿De qui? La resta de coses que li faci fer, o patir, ¿per a què? És un turment: el full en blanc segueix allà, les ganes d’escriure també (no pas ganes d’escriure alguna cosa, només ganes d’escriure), però no sabria en què concretar-ho.

El remei, abans, era obrir el diari, o la televisió. Avui dia, canviar de finestra, obrir la pestanya d’un periòdic digital. Buscar una notícia. Un fet qualsevol, divers. Un assassinat. En passen força, segurament; sobretot dones mortes a mans dels seus marits. Darrere cadascun d’ells hi ha una història; no pas la història nua i pelada, el qui, què, quan, on, per què als quals ha hagut de respondre el periodista, sinó l’amplificació d’aquestes preguntes fins a l’abisme. Perquè ens hem acostumat a rebutjar l’assassí, a posar-li fàcilment l’etiqueta (aquest diminutiu de l’ètica), a expulsar-lo de la comunitat dels bons, que sempre es conjuga en primera persona. Però no és tan senzill. Leer más →

Quisás, Quisás, Quisás…, Sebastià Jovani

Això de plantejar «la novel·la que no escriuré mai» té si fa o no fa el mateix aroma de perfídia amorosa que desprenen els boleros i les cançons de despit obert en canal. El parafrasseig d’un flirt literari llòbrec, sutjós, menyspreuat amb fuetades de majúscula condescendència acostuma a amagar malaurats romanços inconclosos, puntades de fil desitjoses d’embastar teixits destinats a perdre’s de vista amb la primera torsió, amb el primer gest furtiu. Com en tot bon esbudellament personal, la (des)gràcia rau en que sempre hi hagi, en tot allò pretesament descartat d’avantmà, un finíssim batec de cosa íntimament volguda, per molt maldestra i vergonyant que resulti. Sí, aquell d’allò a qui etzibem que mai de la vida s’ens passaria pel cap estimar-lo és el mateix d’allò que ens convencem que mai de la vida escriuríem o escriurem: la quimera monstruosa que una part de nosaltres, la més abjecta, no cessa de buscar mentre l’altra vessant respectable es dedica a perfilar amb contorns suaus les angulositats del nostre deliri. Leer más →

Sostrenca,  per Adrià Pujol

Ara que està de moda la ficció trufada de persones (de personatges) versemblantment reals, no m’hi apuntaré amb una novel·la sobre la passejada habitual d’en Salvador Sostres pel seu barri.

En cas d’escriure-la (ja se sap que això no passarà), imaginaria un Sostres planer, més aviat bonhomiós, pur com un sonso en llibertat. En el regne del monòleg-pensament que tots portem al cap, Sostres seria un bon veí, amable a les fleques i manyac a les peixateries. Un cívic que també es desfaria per dins, a les engires d’un món cruel, falsari i brut, i que, no obstant això, sempre guardaria les formes -les formes internes, s’entén.

Leer más →

per Lluís Panses

Us resumiré la primera part de la novel·la que no penso escriure. Serà una introducció segons l’ús: situaré els personatges, les relacions, la trama i els moments cabdals. I un cop resumida la primera part, us deixaré penjats i us recordaré que aquesta és una novel·la que no escriuré.

L’Akinlabi té nous anys i viu a la ciutat de Barcelona. El xaval és dels que gasta unes piles que no s’esgoten mai i, això que és una tabarra per a tants, segurament és el que l’ha rescatat de caure en un pou d’infantesa. Té una germana, la Yoruba, que el mes de març passat va fer-ne set i, per cert, també porta aquestes piles que mai no diuen prou. Tots dos es barallen i s’estimen com a germans, i tots dos van a l’Escola Pare Poveda (un centre de gestió pública ubicat al barri de Vallcarca).

Leer más →

per Xènia Ribas

La Neus Català i Pallejà va néixer als Guiamets el 1915. Quan encara era una nena, son pare li va dir que no abaixés mai els ulls davant de ningú. I crec que això la va marcar per sempre, ja que va ser (i és) una lluitadora empedreïda. La Neus Català va lluitar contra el feixisme, primer, intentant combatre l’avanç de les tropes franquistes des de Catalunya i, després, un cop exiliada a França, va combatre el nazisme participant a la resistència. Això li va comportar la presó i, més tard, la deportació en un camp de la mort. Va tenir la sort de sortir-ne viva i, des de llavors, va assumir el deure de denunciar i explicar tot el que havia vist per així salvar la memòria de totes les dones. Perquè, com diu ella, “el que jo vaig fer és res, és només una part del que van fer milers de dones espanyoles”.

Leer más →

per Dionisio Porta

Fa molts anys que em ronda pel cap una novel·la que sé del cert que no escriuré. Una novel·la que mai no farà costa perquè no crec en les versions, de la mateixa manera que tampoc no crec que les versions creguin en mi. Acolorir clàssics amb la pintura de l’avui demana una fe en el text original com a desllorigador de la confusió que ens envolta, que no es dóna en el meu cas.

La metamorfosi  (gracienca), seria, és clar, una adaptació del relat de Kafka, encara que aquest mai no m’ha interessat gaire. Una vegada, en una reunió laboral, tot parlant dels horaris i l’organització de les vacances, vaig assegurar que Kafka va posar la fibra òptica abans que existís la llum, però no va ser més que una vel·leïtat. “Kafka? Està bé.” Aquest diàleg seria un bon resum de la meva teoria literària sobre Franz Kafka, l’escriptor amb orelles de ciclista.

Leer más →