13 Sep

Senyor guàrdia

per Sílvia Jané 

– Jo ja li he dit, senyor guàrdia, que no he tornat del mercat amb cap intenció roïna, li ho ben asseguro, que jo sóc de tarannà pacífic. Però és clar, una servidora també n’acaba farta de segons quines coses. Miri, veu? Aquí encara tinc el senyal de la darrera cigarreta que em va apagar a sobre en un descuit. Sí, sí, no posi aquesta cara, que quan li agafava per una dèria…què li he d’explicar. Ah, que sí? Que vol que n’hi doni detalls? Ai, és que no sabria ni per on començar. Ja de ben jovenet era estranyot, però com venia d’un entorn feréstec sense família vaig pensar que ja el domaria. I ho vaig provar, ja ho crec que ho vaig provar, però res, era un malandandu, que deia la meva mare al cel sigui. I va començar a estovar-me dia sí i dia també, a veure si m’ablania el caràcter, quan ell era Leer más

07 Jun

El bistec em fa bola

per Sílvia Jané 

M’han lligat els ninotets amb un cordill perquè la mama diu que està farta de collir-me’ls. Doncs mira, que no me’ls posin tan a l’abast, vés. A mi m’encanta llençar-los ben lluny des de la trona i veure com aterren, fiuuuuuuuu…Però ara m’hi han lligat un cordillet de color a cadascun i teòricament els he de poder recuperar jo sola, com si pesqués. Veure com s’acosta el Doraemon arrossegant-se pel terra a sacsejades té un no sé què d’inquietant que em fa por. I després puja oscil·lant en el buit fins a la meva mà, i ràpid el torno a llençar, perquè veure’l volar sí que és divertit. La mama riu mentre li explica al papa que he entrat en un bucle però jo no veig que hagi entrat enlloc. I el Doraemon puja i baixa, puja i baixa i de tant en tant s’encalla entortolligat a les potes de la trona. Aquest matí l’avi m’ha donat les tres bessones, cadascuna amb la seva cinta llarga, però no aconsegueixo llençar-les alhora, tant com m’agradaria veure quina guanyaria. Però és impossible, necessito una mà per llençar i l’altra per agafar-me a la trona, fort, ben fort, tan fort que de vegades no em sento la mà i m’he de xuclar els dits per assegurar-me que encara hi són. Les bessones no arriben mai tan lluny com el Doraemon; potser no es volen separar, com jo tampoc no em vull separar de la mama ni del papa ni de l’avi. Excepte els dies que hi ha carn per dinar. Estimo la mama però el bistec em fa bola.

10 May

La senyora Rex

per Sílvia Jané 

 La senyora Rex sempre es lleva abans que el senyor Rex. Li prepara diligentment  l’esmorzar -que ja sap que es prendrà a corre-cuita-, la motxilla amb els tuppers per al dinar -una quinzena pel cap baix, sobretot no es pot quedar amb gana- i l’uniforme de conserge amb una funda per a la cua -amb cremallera, d’allò més pràctica-. El dia que el senyor Rex va aconseguir la feina, el director de l’escola li va insistir en això de la funda, les escates punxegudes podien ferir algun company o el que seria més greu, algun alumne, tal com li havien advertit els pares de l’AMPA.

Durant el matí, a la senyora Rex li toca canviar la cortina del bany perquè cada dia queda feta serpentines. A grans mals, grans remeis. Ha acabat comprant un rotlle de plàstic industrial; amb uns quants retocs ja fa el fet, i au, fins l’endemà. Mira que li diu i li repeteix al seu marit que procuri embossar-se els peus però no hi ha manera, i les dalles que té per ungles tot ho trinxen. Però per altra banda, per segar la gespa del jardí van la mar de bé, només ha de passejar-s’hi una estona i queda l’herba ben retallada. Leer más

05 Abr

Desaparellats

Els recompto una vegada i una altra.

Quinze.

No setze, no, quinze.

On ha anat a parar el que falta?

Sospiro davant la constatació de la gran absència. M’ho veia venir. Ja fa unes quantes rentadores que un d’ells s’esmuny inexplicablement. Em pregunto si dins l’ull de bou on  aboco la ronya familiar hi ha un forat negre, una drecera espaitemps per on desfila cada vegada el mitjó rebel, el gran insurrecte. Procuro introduir-los de dos en dos, a poc a poc, gairebé amb afecte, sabedora que m’acomiado d’un d’ells per a sempre. Però quin? De quin vindrà la traïció?

Els capgiro amb suavitat. Reviso les gomes, trec les filagarses, frego amorosament les taques. M’agrada veure com amb el producte adient els de tennis recuperen la blancor; semblen tan innocents i mansuets! Però creu-te-la tanta candidesa, en el fons són els més punyeteros. Ja me’n falten quatre. De tota manera els d’executiu, amb alguna carrereta de no res camuflada pel canalé, ja els encalcen. Negres, fins, de fil d’escòcia. Tres que no hi són. I què me’n dieu dels llargs escolars? Ai, aquests! Hipoal·lèrgics, amb funció transpirable i antibacteriana, biotecnologia pura m’han assegurat. Ha. Com tots els altres, un de color albercoc i un altre de turquesa ja fa temps que es passegen per l’hiperespai.

Amb les mitges ja no he gosat, covarda. Les rento a mà a la pica del lavabo.

El meu marit se’n fa creus i els nens diuen que la mama perd el cap. No comprenen la conxorxa a la que estic sotmesa. I no puc evitar pensar si s’hi acabaran afegint les calces i els calçotets i alguna samarreta vella amb ganes de disbauxa. Els imagino en una realitat paral·lela enfotent-se del meu escrutini. Un aquelarre de teixits, amistançats el punt i el cotó, la licra i el niló, tot ells capitanejats pels mitjons que es dobleguen de riure pels sécs suats mentre engrandeixen els forats dels talons.

Malparits.