19 Feb

El noi de l’autobús

 

Ja puja, com cada dia. Fa cua ordenadament i si algú s’adavanta el deixa passar sense dir res. Porta la targeta a la mà i sempre sembla que es sorprengui del sorollet que fa la màquina en marcar-la. Cerca lloc amb la mirada i revisa tots els passatgers amb els seus ulls orientals; si no en troba es queda dret agafat a la barra amb totes dues mans. Observo que de vegades murmura alguna cosa, un xiuxiueig imperceptible. M’agradaria saber què diu. Un nen petit li fa ballmanetes i ell li somriu amb la seva boca de rap. Li agraden els nens, s’hi entén bé. Amb els qui no s’entén tan bé és amb els iaios que de vegades li pregunten si ja sap a quina parada ha de baixar. Com no ho ha de saber? Si te vint-i-dos anys! Ho te tot memoritzat perfectament: el número d’aturades del vehicle, les botigues per davant de les quals passa, quants cops tomba, fins i tot coneix els conductors (voldria preguntar pel de les ulleres gruixudes com les d’ell però com li han advertit que no els distregui no gosa). Va a treballar. Li agrada. Molt. Sempre és puntual i de vegades arriba abans que obrin. També li agrada ser el primer. Amb la seva cara rodanxona i el cabell enclenxinat rep els companys amb una abraçada, especialment els dilluns. Tots són com ell i es dediquen a les arts gràfiques. L’encarregat, en Toni, que abans havia estat el monitor de l’esplai on anava, li ha dit que ho fan molt bé i si ho diu en Toni ha de ser veritat. Però jo tot això no ho sé perquè no li ho he preguntat mai. Jo tampoc goso. Qui sap si un dia reuniré la valentia de seguir les petjades del seu caminar matusser i li diré que voldria saber com es diu. Per algun punt es comencen a trencar les barreres i el nom sempre és un bon començament.

17 Ene

Flames

 

Veig com pugen alabant Déu Nostre Senyor que tot ho veu, que de tot se n’adona. Ell em contempla com ho faria amb un cuc llefiscós, un llimac de no res. Però sóc gran en la meva insignificança. Sóc un dimoni perquè tinc el poder de les flames que remunten quan semblen afeblides. Troncs que cremen. Flors que udolen mentre es consumeixen en silenci. Foc que s’enfila cap a l’infinit.

Fum. Ja puc marxar. Tresco pel bosc, de pressa, de pressa. Pins, pins i més pins. El vent m’ajudarà. Gregal, ponent, tant és. Rellisco una vegada i una altra, refrego el cul per terra, m’esquinço una butxaca en aixecar-me. Cony d’esbarzers. Miro enrere. Encara no despunta. En cinc minuts se us trenca la pau com les vegades anteriors, com sempre.

Alzines i roures i pins i més pins. Em cau el manat de claus i en sento el dringar familiar quan les trepitjo; sort d’haver-me’n adonat. On són? Remeno la fullaraca i no les trobo. No hi ha càstig, no hi ha càstig. Ja les tinc! Sóc un dimoni i he recuperat les claus de l’infern. Ja sento la ferum de llenya encesa. Ara sí, olor de socarrim, de mort. Miro enrere per segona vegada. Abans d’arribar a la carretera encara faré una nova ullada tot prosseguint el meu camí aquí caic, allà m’aixeco. El darrer cop va trigar vuit minuts a despuntar. Leer más

13 Dic

L’home de la biblioteca 

Ja fa dies que ve. La bibliotecària no li treu l’ull de sobre des del taulell d’informació; no vol que se li escapi cap moviment. Ell arriba a quarts de cinc, penja la jaqueta al respatller i desplega meticulosament la seva paradeta: ulleres, paquet de caramels de menta, mòbil i gorra. Ha passat la seixantena però es manté en forma. Te l’elegància austera de qui se sap atractiu sense artificis. Ella es fixa en els seus rínxols grisos i rebels i la mirada blava que la fa envermellir quan hi ensopega. L’home se n’haurà adonat? Ho dubta. Parapetada rere l’ordinador pot fitar-lo sense perill de ser enxampada. Observa les mans de dits llargs que passen frisosos les pàgines i que més d’un cop ha imaginat en d’altres menesters menys literaris. Sospira en cada creuament de cames, en cada estossec, en cada gir de cadira. Sospira quan va al lavabo i li passa a frec tot abandonant en l’aire l’olor de massatge d’afaitar. Sospira quan el veu que pesa figues, esclau d’un capítol massa espès, amb el cap decantat cap a la finestra per on entra un sol esmorteït de mitja tarda. Li voldria recomanar tants llibres! I descobrir-li tants autors! A ella – que porta trenta anys al peu del canó – res li abelliria més que passar el seu futur amb un home així, golafre de lletres i sensacions. I ara se’l troba davant amb un mig somriure trapella i voldria convidar-lo a un cafè, per descobrir el seu món interior que intueix ric i fascinant. Per fi li sent la veu.

– Per apuntar-me a la llista de Cinquanta Ombres de Gray?

La bibliotecària li explica com ho ha de fer mentre nota com alguna cosa li rellisca per dins llànguidament fins als peus.

08 Nov

Castanyes i moniatos

per Sílvia Jané 

La Paula li havia deixat ben clar, res de disfresses, que només castanyes i moniatos, que calia conservar l’essència de les tradicions catalanes i bla, bla, bla. Ella es va haver d’engolir la resposta per por de fer el ridícul, tant que li hauria agradat comparèixer amb el seu vestit de bruixa ple de llunes i el barret amb tot d’aranyes pengim-penjam. Al final, amb tot el dolor del seu cor, havia vist sortir la seva germana guarnida de cap a peus – definitivament, a ella el negre no li esqueia tan bé – rumb a la discoteca de moda. Va flairar l’oloreta de les paperines que duia a la mà mentre esperava l’ascensor. Setè segona li havien dit? Va prémer el botó sense gaire seguretat. A l’alçada del tercer una aturada per recollir un veí. Quina sorpresa, un vampir. Leer más

04 Oct

Jo a tu et conec

per Sílvia Jané 

El seu alè embafava la protecció del casc de tan a prop que eren; els cossos a tocar, la sang als polses, la nineta d’una clavada en la nineta de l’altre. Tenia els ulls blaus, bonics però freds. Li veia centellejar l’iris de gebre entre els reflexes de la visera. Cap i cos, tot fibra de vidre, resina sintètica i policarbonat d’alta resistència. Un armari de tres portes, cobert de defensa. Va desviar una mica la mirada, alguna cosa al seu darrere li havia cridat l’atenció, potser un crit de la resta dels manifestants, una empenta més consistent, una ordre dels seus. Res, falsa alarma. Va tornar a la posició inicial, altre cop al seu davant però encara més a prop. En aquell precís instant de distracció el va poder analitzar de perfil. Aquella barbeta tenaç, aquell nas ara blindat…els havia vist abans o no? No podia ser, ella no s’hi relacionava pas mai amb els cossos de seguretat. Va seguir resseguint cuirassa avall. Li hauria agradat veure-li les mans desenfundades, sempre havia pensat que diuen molt d’una persona, però era impossible entrellucar ni el més mínim trosset de pell entre tanta parafernàlia. El que tenia davant no era un policia, era un baluard inexpugnable. Tots dos se sentien respirar, com dos braus. Els llavis molsuts segellats, impossible sentir-li la veu. Potser si li sentís…però no, segur que no el coneixia. No el podia conèixer. De sobte es va sentir una veu punyent.

– Ahora!

I el policia aixecà l’escut contra ella amb totes les forces. Abans de sentir la primera garrotada se li va fer la llum.

– Tio! Tu ets el del Tinder!

Patam.

13 Sep

Senyor guàrdia

per Sílvia Jané 

– Jo ja li he dit, senyor guàrdia, que no he tornat del mercat amb cap intenció roïna, li ho ben asseguro, que jo sóc de tarannà pacífic. Però és clar, una servidora també n’acaba farta de segons quines coses. Miri, veu? Aquí encara tinc el senyal de la darrera cigarreta que em va apagar a sobre en un descuit. Sí, sí, no posi aquesta cara, que quan li agafava per una dèria…què li he d’explicar. Ah, que sí? Que vol que n’hi doni detalls? Ai, és que no sabria ni per on començar. Ja de ben jovenet era estranyot, però com venia d’un entorn feréstec sense família vaig pensar que ja el domaria. I ho vaig provar, ja ho crec que ho vaig provar, però res, era un malandandu, que deia la meva mare al cel sigui. I va començar a estovar-me dia sí i dia també, a veure si m’ablania el caràcter, quan ell era Leer más

07 Jun

El bistec em fa bola

per Sílvia Jané 

M’han lligat els ninotets amb un cordill perquè la mama diu que està farta de collir-me’ls. Doncs mira, que no me’ls posin tan a l’abast, vés. A mi m’encanta llençar-los ben lluny des de la trona i veure com aterren, fiuuuuuuuu…Però ara m’hi han lligat un cordillet de color a cadascun i teòricament els he de poder recuperar jo sola, com si pesqués. Veure com s’acosta el Doraemon arrossegant-se pel terra a sacsejades té un no sé què d’inquietant que em fa por. I després puja oscil·lant en el buit fins a la meva mà, i ràpid el torno a llençar, perquè veure’l volar sí que és divertit. La mama riu mentre li explica al papa que he entrat en un bucle però jo no veig que hagi entrat enlloc. I el Doraemon puja i baixa, puja i baixa i de tant en tant s’encalla entortolligat a les potes de la trona. Aquest matí l’avi m’ha donat les tres bessones, cadascuna amb la seva cinta llarga, però no aconsegueixo llençar-les alhora, tant com m’agradaria veure quina guanyaria. Però és impossible, necessito una mà per llençar i l’altra per agafar-me a la trona, fort, ben fort, tan fort que de vegades no em sento la mà i m’he de xuclar els dits per assegurar-me que encara hi són. Les bessones no arriben mai tan lluny com el Doraemon; potser no es volen separar, com jo tampoc no em vull separar de la mama ni del papa ni de l’avi. Excepte els dies que hi ha carn per dinar. Estimo la mama però el bistec em fa bola.

10 May

La senyora Rex

per Sílvia Jané 

 La senyora Rex sempre es lleva abans que el senyor Rex. Li prepara diligentment  l’esmorzar -que ja sap que es prendrà a corre-cuita-, la motxilla amb els tuppers per al dinar -una quinzena pel cap baix, sobretot no es pot quedar amb gana- i l’uniforme de conserge amb una funda per a la cua -amb cremallera, d’allò més pràctica-. El dia que el senyor Rex va aconseguir la feina, el director de l’escola li va insistir en això de la funda, les escates punxegudes podien ferir algun company o el que seria més greu, algun alumne, tal com li havien advertit els pares de l’AMPA.

Durant el matí, a la senyora Rex li toca canviar la cortina del bany perquè cada dia queda feta serpentines. A grans mals, grans remeis. Ha acabat comprant un rotlle de plàstic industrial; amb uns quants retocs ja fa el fet, i au, fins l’endemà. Mira que li diu i li repeteix al seu marit que procuri embossar-se els peus però no hi ha manera, i les dalles que té per ungles tot ho trinxen. Però per altra banda, per segar la gespa del jardí van la mar de bé, només ha de passejar-s’hi una estona i queda l’herba ben retallada. Leer más

05 Abr

Desaparellats

Els recompto una vegada i una altra.

Quinze.

No setze, no, quinze.

On ha anat a parar el que falta?

Sospiro davant la constatació de la gran absència. M’ho veia venir. Ja fa unes quantes rentadores que un d’ells s’esmuny inexplicablement. Em pregunto si dins l’ull de bou on  aboco la ronya familiar hi ha un forat negre, una drecera espaitemps per on desfila cada vegada el mitjó rebel, el gran insurrecte. Procuro introduir-los de dos en dos, a poc a poc, gairebé amb afecte, sabedora que m’acomiado d’un d’ells per a sempre. Però quin? De quin vindrà la traïció?

Els capgiro amb suavitat. Reviso les gomes, trec les filagarses, frego amorosament les taques. M’agrada veure com amb el producte adient els de tennis recuperen la blancor; semblen tan innocents i mansuets! Però creu-te-la tanta candidesa, en el fons són els més punyeteros. Ja me’n falten quatre. De tota manera els d’executiu, amb alguna carrereta de no res camuflada pel canalé, ja els encalcen. Negres, fins, de fil d’escòcia. Tres que no hi són. I què me’n dieu dels llargs escolars? Ai, aquests! Hipoal·lèrgics, amb funció transpirable i antibacteriana, biotecnologia pura m’han assegurat. Ha. Com tots els altres, un de color albercoc i un altre de turquesa ja fa temps que es passegen per l’hiperespai.

Amb les mitges ja no he gosat, covarda. Les rento a mà a la pica del lavabo.

El meu marit se’n fa creus i els nens diuen que la mama perd el cap. No comprenen la conxorxa a la que estic sotmesa. I no puc evitar pensar si s’hi acabaran afegint les calces i els calçotets i alguna samarreta vella amb ganes de disbauxa. Els imagino en una realitat paral·lela enfotent-se del meu escrutini. Un aquelarre de teixits, amistançats el punt i el cotó, la licra i el niló, tot ells capitanejats pels mitjons que es dobleguen de riure pels sécs suats mentre engrandeixen els forats dels talons.

Malparits.