Ja puja, com cada dia. Fa cua ordenadament i si algú s’adavanta el deixa passar sense dir res. Porta la targeta a la mà i sempre sembla que es sorprengui del sorollet que fa la màquina en marcar-la. Cerca lloc amb la mirada i revisa tots els passatgers amb els seus ulls orientals; si no en troba es queda dret agafat a la barra amb totes dues mans. Observo que de vegades murmura alguna cosa, un xiuxiueig imperceptible. M’agradaria saber què diu. Un nen petit li fa ballmanetes i ell li somriu amb la seva boca de rap. Li agraden els nens, s’hi entén bé. Amb els qui no s’entén tan bé és amb els iaios que de vegades li pregunten si ja sap a quina parada ha de baixar. Com no ho ha de saber? Si te vint-i-dos anys! Ho te tot memoritzat perfectament: el número d’aturades del vehicle, les botigues per davant de les quals passa, quants cops tomba, fins i tot coneix els conductors (voldria preguntar pel de les ulleres gruixudes com les d’ell però com li han advertit que no els distregui no gosa). Va a treballar. Li agrada. Molt. Sempre és puntual i de vegades arriba abans que obrin. També li agrada ser el primer. Amb la seva cara rodanxona i el cabell enclenxinat rep els companys amb una abraçada, especialment els dilluns. Tots són com ell i es dediquen a les arts gràfiques. L’encarregat, en Toni, que abans havia estat el monitor de l’esplai on anava, li ha dit que ho fan molt bé i si ho diu en Toni ha de ser veritat. Però jo tot això no ho sé perquè no li ho he preguntat mai. Jo tampoc goso. Qui sap si un dia reuniré la valentia de seguir les petjades del seu caminar matusser i li diré que voldria saber com es diu. Per algun punt es comencen a trencar les barreres i el nom sempre és un bon començament.

Veig com pugen alabant Déu Nostre Senyor que tot ho veu, que de tot se n’adona. Ell em contempla com ho faria amb un cuc llefiscós, un llimac de no res. Però sóc gran en la meva insignificança. Sóc un dimoni perquè tinc el poder de les flames que remunten quan semblen afeblides. Troncs que cremen. Flors que udolen mentre es consumeixen en silenci. Foc que s’enfila cap a l’infinit.

Fum. Ja puc marxar. Tresco pel bosc, de pressa, de pressa. Pins, pins i més pins. El vent m’ajudarà. Gregal, ponent, tant és. Rellisco una vegada i una altra, refrego el cul per terra, m’esquinço una butxaca en aixecar-me. Cony d’esbarzers. Miro enrere. Encara no despunta. En cinc minuts se us trenca la pau com les vegades anteriors, com sempre.

Alzines i roures i pins i més pins. Em cau el manat de claus i en sento el dringar familiar quan les trepitjo; sort d’haver-me’n adonat. On són? Remeno la fullaraca i no les trobo. No hi ha càstig, no hi ha càstig. Ja les tinc! Sóc un dimoni i he recuperat les claus de l’infern. Ja sento la ferum de llenya encesa. Ara sí, olor de socarrim, de mort. Miro enrere per segona vegada. Abans d’arribar a la carretera encara faré una nova ullada tot prosseguint el meu camí aquí caic, allà m’aixeco. El darrer cop va trigar vuit minuts a despuntar. Leer más →

– Per apuntar-me a la llista de Cinquanta Ombres de Gray?

La bibliotecària li explica com ho ha de fer mentre nota com alguna cosa li rellisca per dins llànguidament fins als peus.

per Sílvia Jané 

La Paula li havia deixat ben clar, res de disfresses, que només castanyes i moniatos, que calia conservar l’essència de les tradicions catalanes i bla, bla, bla. Ella es va haver d’engolir la resposta per por de fer el ridícul, tant que li hauria agradat comparèixer amb el seu vestit de bruixa ple de llunes i el barret amb tot d’aranyes pengim-penjam. Al final, amb tot el dolor del seu cor, havia vist sortir la seva germana guarnida de cap a peus – definitivament, a ella el negre no li esqueia tan bé – rumb a la discoteca de moda. Va flairar l’oloreta de les paperines que duia a la mà mentre esperava l’ascensor. Setè segona li havien dit? Va prémer el botó sense gaire seguretat. A l’alçada del tercer una aturada per recollir un veí. Quina sorpresa, un vampir. Leer más →

per Sílvia Jané 

El seu alè embafava la protecció del casc de tan a prop que eren; els cossos a tocar, la sang als polses, la nineta d’una clavada en la nineta de l’altre. Tenia els ulls blaus, bonics però freds. Li veia centellejar l’iris de gebre entre els reflexes de la visera. Cap i cos, tot fibra de vidre, resina sintètica i policarbonat d’alta resistència. Un armari de tres portes, cobert de defensa. Va desviar una mica la mirada, alguna cosa al seu darrere li havia cridat l’atenció, potser un crit de la resta dels manifestants, una empenta més consistent, una ordre dels seus. Res, falsa alarma. Va tornar a la posició inicial, altre cop al seu davant però encara més a prop. En aquell precís instant de distracció el va poder analitzar de perfil. Aquella barbeta tenaç, aquell nas ara blindat…els havia vist abans o no? No podia ser, ella no s’hi relacionava pas mai amb els cossos de seguretat. Va seguir resseguint cuirassa avall. Li hauria agradat veure-li les mans desenfundades, sempre havia pensat que diuen molt d’una persona, però era impossible entrellucar ni el més mínim trosset de pell entre tanta parafernàlia. El que tenia davant no era un policia, era un baluard inexpugnable. Tots dos se sentien respirar, com dos braus. Els llavis molsuts segellats, impossible sentir-li la veu. Potser si li sentís…però no, segur que no el coneixia. No el podia conèixer. De sobte es va sentir una veu punyent.

– Ahora!

I el policia aixecà l’escut contra ella amb totes les forces. Abans de sentir la primera garrotada se li va fer la llum.

– Tio! Tu ets el del Tinder!

Patam.

per Sílvia Jané 

– Jo ja li he dit, senyor guàrdia, que no he tornat del mercat amb cap intenció roïna, li ho ben asseguro, que jo sóc de tarannà pacífic. Però és clar, una servidora també n’acaba farta de segons quines coses. Miri, veu? Aquí encara tinc el senyal de la darrera cigarreta que em va apagar a sobre en un descuit. Sí, sí, no posi aquesta cara, que quan li agafava per una dèria…què li he d’explicar. Ah, que sí? Que vol que n’hi doni detalls? Ai, és que no sabria ni per on començar. Ja de ben jovenet era estranyot, però com venia d’un entorn feréstec sense família vaig pensar que ja el domaria. I ho vaig provar, ja ho crec que ho vaig provar, però res, era un malandandu, que deia la meva mare al cel sigui. I va començar a estovar-me dia sí i dia també, a veure si m’ablania el caràcter, quan ell era Leer más →

per Sílvia Jané 

M’han lligat els ninotets amb un cordill perquè la mama diu que està farta de collir-me’ls. Doncs mira, que no me’ls posin tan a l’abast, vés. A mi m’encanta llençar-los ben lluny des de la trona i veure com aterren, fiuuuuuuuu…Però ara m’hi han lligat un cordillet de color a cadascun i teòricament els he de poder recuperar jo sola, com si pesqués. Veure com s’acosta el Doraemon arrossegant-se pel terra a sacsejades té un no sé què d’inquietant que em fa por. I després puja oscil·lant en el buit fins a la meva mà, i ràpid el torno a llençar, perquè veure’l volar sí que és divertit. La mama riu mentre li explica al papa que he entrat en un bucle però jo no veig que hagi entrat enlloc. I el Doraemon puja i baixa, puja i baixa i de tant en tant s’encalla entortolligat a les potes de la trona. Aquest matí l’avi m’ha donat les tres bessones, cadascuna amb la seva cinta llarga, però no aconsegueixo llençar-les alhora, tant com m’agradaria veure quina guanyaria. Però és impossible, necessito una mà per llençar i l’altra per agafar-me a la trona, fort, ben fort, tan fort que de vegades no em sento la mà i m’he de xuclar els dits per assegurar-me que encara hi són. Les bessones no arriben mai tan lluny com el Doraemon; potser no es volen separar, com jo tampoc no em vull separar de la mama ni del papa ni de l’avi. Excepte els dies que hi ha carn per dinar. Estimo la mama però el bistec em fa bola.

per Sílvia Jané