03 Abr

Dietari 9: Lectors, copistes, paràsits

per Jordi de Miguel

1 de març

Apunts, mantres. El periodisme literari és aquell que empra les eines de la literatura… per fer periodisme. No confondre literatura amb artifici. No perdre el camí del periodisme. L’artifici és un riu d’aigua càlida.

 

3 de març

Ander Izagirre: “Mi mejor profesor en la universidad lo primero que me dijo es que a escribir se aprende por envidia. Y me daba libros que él creía que yo iba a envidiar. Y funcionaba. Entonces te ponías a escribir como esos que te revelaban unos recursos para contar mejor las historias que a ti nunca se te hubieran ocurrido, y empezabas a hacer lo mismo de una manera más torpe y rudimentaria. Pero son ejercicios necesarios para ir haciendo tu propia voz. Algunos consiguen una voz propia muy poderosa, algo que casi nadie ha hecho, y otros vamos pegoteando y rezando para que nadie se de mucha cuenta. Me parece que así funciona el oficio, cualquier otra pretensión es falsa”.

Leer más

01 Mar

Dietari 8: O és que ja són finits els mapes

per Jordi de Miguel

14 de febrer

No ho puc evitar. Em treu de polleguera. M’embruteix. M’exaspera (i sí, és una puta desgràcia, perquè a més hi reincideixo des d’un dietari). Un que fa metafísica del llapis de grafit. L’altra que llagrimeja un record d’infantesa. El columnisme està cooptant els cronistes, està sumint les seves plomes en un bell mar d’intranscendència.

Comparat amb el líquid món del periodisme literari, això de l’autoficció a la novel·la sembla una broma de mal gust.

Leer más

07 Dic

Dietari 6. Crònica i exhumació

per Jordi de Miguel

25 de novembre

No em canso de llegir i rellegir “Te diría que fuéramos al río Bravo a llorar pero debes saber que ya no hay río ni llanto”, del poeta Jorge Humberto Chávez. Probablement una de les millors cròniques de la metàstasi de Ciudad Juárez (i de Mèxic, i d’allà on la violència s’ha fet pus, metàstasi)

Canta la ciudad en su negro color

Y en su hueco grande y hondo se escucha sólo el rumor de la palabra

La vida en su disolución y del amor la pústula

Se guardan en la poesía como basuras

La poesía es la tumba de todo

La poesía es el cadáver de la vida que algunos pasan cargando ante tu puerta Leer más

02 Nov

Dietari 5: I, de vegades, ser l’altre

per Jordi de Miguel

2 d’octubre

A Núvol parlen del filòsof Emmanuel Lévinas:

“Sartre (L’ésser i el no-res) parlava de la vergonya d’un mateix tal com aparec davant de l’altre, en una interpel·lació en la qual s’adverteix a si mateix com a objecte observat. Ho fa posant un exemple prosaic de qui acaba de fer un gest maldestre que no jutja ni lamenta (només el veu i el verifica com a tal) fins que, de sobte, aixeca la mirada i veu que algú l’ha vist; aleshores constata la vulgaritat del seu gest… i se n’avergonyeix. Per aquesta raó l’infern són els altres, i encara més perquè en tal cas la vergonya no és reflexiva. En oposició a aquesta percepció, Lévinas fa una altra lectura de la intersubjectivitat, capgirant la transcendència de l’altre no sols per un contrast de positivitat, sinó com a mera necessitat, com a sortida d’un mateix gràcies a l’altre”. Leer más

27 Jul

Dietari 3: Mirada, servei i volea

per Jordi de Miguel

2 de juliol.

Beluga. Acabo “Los niveles del juego”, de John McPhee (2015), una excel·lent mostra de periodisme narratiu nord-americà. El llibre relata el punt a punt del partit que el setembre de 1968 va enfrontar Arthur Ashe i Clark Graebner a les semifinals del US Open de tenis. Alhora, entre joc i joc, emulant la cadència de l’intercanvi de cops, es va desenvolupant el perfil dels dos protagonistes, antagònics en gairebé tot, representatius d’un país divers i sacsejat. Ara descripció d’un, ara descripció de l’altre, ara un ara l’altre, ara un, ara l’altre joc set i partit. Un esforç narratiu descomunal.

Leer más

29 Jun

Dietari 2: Crònica, freaks, caniches i altres accidents periodístics

per Jordi de Miguel

“El escritor y crítico de arte John Berger ya reveló hace tiempo, en Modos de ver (1974), cómo nuestra forma de mirar afecta a nuestra manera de interpretar y de comprender la realidad. En un estudio posterior titulado sencillamente Mirar (1987) y dedicado principalmente al arte de la fotografía, establece una distinción, dos modos de mirar: accidental y esencial. Una distinción que considero productiva y trasladable a las formas de mirar y de contar de la crónica. Para empezar, Berger le adjudica, como no podría ser de otro modo en arte, pero que no suele suceder en periodismo, estas formas de mirar a dos sujetos, a dos fotógrafos: Henri Cartier Bresson y Paul Strand. Afirma el crítico que el ideal de la fotografía, dejando a un lado por un momento la cuestión de la estética, es atrapar un momento histórico y es esto lo que revelan las fotografías de uno y de otro. Salvo que su forma de representar esa realidad, ese momento histórico, es divergente. Cartier Bresson juega con lo accidental, busca lo espontáneo: ese momento en el que está a punto de suceder algo relevante o en el que ya está sucediendo. Es un instante significativo, clave, una fracción de segundo rescatada. Esa imagen contiene en sí misma la narración, el discurso, el momento histórico que se quiere plasmar y contar. Parte de lo anecdótico para trascenderlo.

Leer más

25 May

Dietari 1: Aleksiévitx i el gran ull

per Jordi de Miguel

Això són només notes, pretesament desendreçades. Una mena de dietari extraviat.

***

“A vegades penso que aquesta lletania sense fi podria esborrar l’impacte de la frase i de l’anècdota concreta, de la persona amb rostre i ulls. No és el meu cas: han passat més de quinze dies i la frase em persegueix: Digue’m, estimada: has entès la meva tristesa?”.

He preguntat a un grapat d’amics quines imatges els ha suscitat l’obra de Svetlana Aleksiévitx. En surten poques: una porta que el vent obre i tanca, “sense importar a ningú”; una cuina, una dona sola, asseguda en una cadira; un desert. El que ressona en totes elles és la veu, o la seva absència.

Leer más

29 Abr

Pròleg “Periodisme crònic”

per Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Ara sí que sí. Ara sí que no. Que no hi ha excusa. Que el Premi Nobel a Svetlana Aleksiévitx ens obliga a parlar-ne, que l’ “aquest és el millor ofici del món” de García Márquez ens queda massa lluny.
Aquí trobareu una crònica anàrquica de lectures diverses, matisada per reflexions completament sobreres al voltant del periodisme narratiu. Una mena de dietari extraviat sobre els marges del real. D’això va “periodisme crònic”. De fam i set de realitat. Ryszard Kapuscinski xarrupant cervesa de mill a Nigèria. Alma Guillermoprieto endrapant pupusas a El Salvador. L’autor, pelant pipes al carrer Camèlies.