El matí comença amb l’ascensió a la cúpula de Bruneleschi en una fila índia de centenars de persones de tots els països que, els uns damunt dels altres, ens empentem per unes escales velles i atrotinades; aquesta pujada interminable per túnels estrets és la venjança dels florentins sobre els turistes. Quan finalment podem sortir a fora la vista és extraordinària, però sospito que també deu ser-ho des del Campanille, just enfront i on s’enfila poca gent. En qualsevol cas passem una bona estona al terrat de Santa Maria del Fiore perquè la perspectiva és molt interessant: som al mig de la ciutat i també a mitja alçada. Veiem les esglésies, els jardins o  els vianants ni massa grans ni massa petits, com si fóssim dalt d’un globus que està aturat. És una visió de les coses que anem perdent perquè avui tot es veu des de molt lluny (des de la finestra d’un avió, per exemple) o des de molt a prop (amb google maps, amb un ordinador, etc.). Florència ens apareix vermella i taronja pels terrats i verda de patis i jardinets. Torno a fixar-me que es troba envoltada de turons com el dia que vam aterrar-hi, però en canvi mai tens la sensació d’estar ensotat.

Leer más →

Passem sis hores a la galeria dels Ufizzi i la resta del dia passegem una mica, traiem el nas per damunt del riu i tornem a casa a sopar. A primera hora del matí no hi ha cues. L’edifici fa una U quadrada amb dos pisos de galeries i és de Georgio Vasari, el gran endreçador i cronista del Renaixement florentí. Quan es produeixen fets extraordinaris sempre n’hi ha un que s’adona que allò és molt bèstia i vol que sapiguem què ha passat i que ell hi era. És el cas de Vasari que per això també va escriure Les vides dels més excel·lents arquitectes, pintors i escultors italians; des de Cimabue fins als nostres dies. Una delícia, carregada de bon sentit i  exaltació de la bellesa, farcida d’anècdotes i que mira de trobar una lliçó al·legòrica en les peripècies dels artistes. En definitiva, que fa el pas de les vides de sants medievals, sempre rectes i perfectes, a les biografies de pintors. El canvi és important, entre d’altres coses, perquè Vasari no amaga que aquells homes excepcionals podien perdre el rumb d’ells mateixos i cometre errors. Com en el cas de la Terra de Galileu, ara les coses ja no són perfectes ni van en línia recta, i tot està subjecte a la crítica. Fins i tot aquells que admirem profundament.

Leer más →

Retorno a Florència després de vint-i-quatre anys. Es tracta d’un lloc que té el gran avantatge de ser clar: si no us agrada l’art, l’art antic, no cal pas que hi aneu perquè perdríeu el temps d’una manera absurda. A aquesta bellíssima ciutat s’hi va per feina o no s’hi va, a tot estirar els turistes hi aguanten un parell de dies. En canvi, a Barcelona, tinc la sensació que la gent no sap exactament què vénen a fer-hi, si a menjar un gelat de bola, a veure Gaudí, un partit de futbol o a cardar a la platja.

Leer más →