30 Mar

Acotar

per Xènia Ribas Beltran

– Ariadna!

Amaga la pantalla del gmail, s’aixeca d’una revolada i cuita cap al despatx. Últimament, està de mala lluna…

– Digues, Joan.

– Senyor Raventós.

No pot amagar una ganyota mig de sorpresa i mig de reprovació. Empassa saliva i…

– Digui, senyor Raventós.

– Aquesta tarda hi ha la sessió de la Comissió. Necessito que vinguis i prenguis nota, que després hauràs de redactar-me l’acta. Leer más

29 Mar

Identitat

Un microrelat de Raquel Casas Agustí

A la cua de la carnisseria altra vegada l’han confós amb la mateixa dona. Estava farta de repetir sempre el mateix, ella no era Carme Alcalá. Una i altra vegada li insistien que sí que ho era, i li explicaven suposades històries protagonitzades per ella, històries que no coneixia, que si això, que si allò, però Carme, no te’n recordes?, vaja noia, quina pena, quin mal caràcter se t’ha posat noia… De debò, no sóc Carme Alcalá, si us plau, no insisteixi més i deixeu-me tots en pau d’una vegada.

Al carrer, al metro, al metge, al súper, a l’aeroport… Fins i tot una vegada van trucar al seu mòbil i van preguntar per Carme Alcalá. No s’ho podia creure, li va pujar la tensió i li van créixer 50 cabells blancs més; era un autèntic malson.

Però avui, mentre observava els rostres vermellots de les carnisseres, ha arribat al límit de la seva paciència i ha decidit que la brometa no podia durar més. S’ha mirat les mans, s’ha tocat els cabells, el nas, les orelles com comprovant que tot era al seu lloc, com sempre, i s’ha adonat que la solució és molt senzilla: una mica de bótox per aquí i una liposucció per allà. Ha somrigut i ha xiuxiuejat que et fotin i fins mai Carme, destructora, fastigosa usurpadora de la identitat de les persones alienes. I ha arribat el seu torn.


Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: http://llenguadegat.blogspot.com/

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

28 Mar

Xinar

per Xènia Ribas Beltran

L’Adrià porta dies capcot. Per més que s’hi esforci, no aconsegueix entendre la decisió de la mare. Sempre l’ha estimada sense fer-se cap pregunta. Aquell amor infantil de “la mama és perfecta i la millor de totes. I no en parlem més”. Per això, no pot comprendre que deixés el gosset (en Floc, com va anomenar-lo) al bosc. Li sembla un acte de crueltat extrema. I, és clar, no li entra al cap que sa mare pugui ser dolenta. El primer cop que ens qüestionem els pares és dur i, a l’Adrià, potser li ha tocat viure-ho massa aviat. Encara tardarà força anys més a aprendre que es pot pensar de manera molt diferent de la família i, alhora, estimar-la quasi incondicionalment. Leer más

26 Mar

Desde la caja de libros XLII

por @librosfera

Aprovechamos que Rosita ha llegado a la mitad de su recorrido (ayer cumplió los 250 días en su cuenta atrás del 500 al 0) para tomar aire y encarar la segunda mitad con unos relajantes minutos musicales…

23 Mar

Péixer

per Xènia Ribas Beltran

L’Adrià surt d’excursió amb la mare. El dia és fred però fa un sol radiant. El cel és d’un blau intens i l’herba fa olor de pluja. Li agrada molt voltar per la muntanya. Es sent lliure. De vegades, es recorda dels llibres d’aventures que llegeix i deixa volar la imaginació. Vés a saber què els pot passar. Aquell cau de conill pot ser perfectament un passadís secret camuflat. I aquella roca de la taca verda i amb el forat al mig necessàriament ha de ser un senyal que condueix al tresor.

L’Adrià no té germans. Per això, cada cop que van al bosc, s’imagina que es troben una bestiola qualsevol i se l’enduen a casa. I ja ho prova, ja. S’ha volgut emportar conills, tórtores, granotes, formigues i, fins i tot, escarabats. La mare ja n’està tipa, d’aquesta cantarella: “que pot venir amb nosaltres, mama? Si us plau…”. Leer más

22 Mar

Pallasso

Un microrelat de Sònia Ainós

L’avi n’ha fet vuitanta-vuit, i per celebrar-ho porta els seus néts al circ. A l’entrar a la carpa recorda la primera vegada que, amb cinc anys, ell hi va anar. Recorda l’olor, els lleons, els trapezistes, i sobretot la por que li va fer el pallasso. Somriu, com li podia fer por…

A meitat de la funció anuncien el pallasso. Quan surt, els nens no tenen cap por, ell sí. És el mateix pallasso.


Microrelat finalista en el II Concurs de Microrelats 2012-13 “La microbiblioteca” de Barberà del Vallès.

Sònia Ainós és tècnica comptable i també ha treballat de secretària de direcció. Va néixer a Cerdanyola el 1974, va viure a Terrassa des dels 18 i ara viu a Anglaterra.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

21 Mar

Fer catúfols, repapiejar

per Xènia Ribas Beltran

En Pere ja n’ha fet setanta-dos. Comença a tenir una certa edat però encara no es sent vell. És un home alegre i actiu. Camina mitja hora cada dia per la sorra de la platja. Sap que és important no rovellar-se. També es troba sovint amb els amics i, de qualsevol cosa, en fan una bona tertúlia. Parlen de tot: d’actualitat, de literatura, de filosofia, d’art, de la vida i, fins i tot, de banalitats com el futbol. Mens sana in corpore sano, que en diuen.

Dimarts, en Pere està escarxofat al sofà prenent un cafè ben curt – sense sucre, com ha de ser – i fumant un caliquenyo amb la sonata per a violí núm. 9 de Beethoven de fons. Sona el mòbil. Fa una ganyota. Recoi, quina trucada tan inoportuna… És el seu fill, en Marc:

– Hola, papa. Que estàs bé? Leer más

19 Mar

Desde la caja de libros XLI

por @librosfera

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

He intentado escribir algo sobre lo que me provocan las imágenes de bibliotecas abandonadas, como estas de la biblioteca Mark Twain de Detroit, pero todo me suena banal y superfluo y tópico y lleno de lugares comunes y… ya me entienden.

Si quieren saber más sobre el proceso que llevó al cierre de la Mark Twain (resumiendo: un cúmulo de despropósitos administrativos y presupuestarios), está detalladamente explicado en la web Detroiturbex, de donde proceden también las fotografías.

¿Saben cuando cierra aquel cine en el que hacía años que no veían ninguna película, o aquella librería donde nunca compraron un libro, y piensan “Ay, qué lástima”? Pues… ¿Cuándo fue la última vez que hicieron uso de una biblioteca pública?

16 Mar

Feredat

per Xènia Ribas Beltran

Un dimecres tòrrid del mes de juliol passat, vaig anar a buscar l’Íngrid – la meva neboda – al casal. Feia un dia d’una calor insuportable i xafogosa, gairebé de calitja. Només obrir la porta de casa, el sol em va atacar, inclement, i no havia fet ni dues passes que ja em regalimaven unes gotes de suor front avall. Caminava lentament, com si alguna força interna de la Terra em volgués xuclar cap endins i no pogués moure els peus sense fer un esforç colossal. I així, arrossegant-me, vaig arribar a la plaça on havia de recollir-la. “Tieta!”. I va acompanyar el crit de celebració d’una abraçada tendra i suada.

Leer más

14 Mar

Tres tristos no tigres

Un microrelat de Sergi Monteagudo

Estaven tristos i eren tres però no eren tigres. No tenien franges a la pell sinó a la roba. I eren tan llargues com les seves condemnes.


Sergi Monteagudo (Barcelona, 1979) és llicenciat en Química. Treballa de professor. Entre altres premis, ha guanyat el “Llavor de Lletres” i la Lliga de Microrelataires (2015). Recentment ha publicat el llibre de relats “¿Quant valen els teus somnis?“. Escriu setmanalment al blog “Àtoms i lletres“.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó