21 Feb

Xavalla

per Xènia Ribas Beltran

No és que hi pensi gaire sovint – de fet, quasi mai – però, quan ho fa, recorda que el primer cop li va costar molt aconseguir contenir les llàgrimes i no esclatar a plorar. I, seguint el mite fil per randa, tampoc no va poder evitar el fàstic i la sensació de brutor. I no perquè es qüestionés res des d’un punt de vista moral, no. Ni ho fa ara ni ho va fer llavors. En això, es va sentir en pau amb si mateixa, ja que va concloure que va ser la filla de puta de la vida que l’hi havia empès. Simplement, li va semblar que el cos se li havia corromput, podrit. El cos i potser ella mateixa. I, així, notant-se tan bruta, va estar-se molta estona sota la dutxa, es va untar amb sabó i es va fregar ben fort amb una esponja aspra i rasposa. Però llavors, quan va sortir-ne, es va sentir exactament igual. Leer más

18 Feb

Diario de un resurreccionista

recomanat per Llibreria Taifa

James Blake Bailey

La Felguera Editores

Hòstia amb els de La Felguera, quina editorial. Tafanegen, i de la seva  recerca i dèries neixen perles. Ens fiquen aquest cop en el món dels resurreccionistes, una sèrie de bandes que actuava als cementiris del Londres de principis del XIX per aconseguir els cadàvers més “frescos posibles” i vendre’ls a cirurgians.  L’edició de James Blake Bailey posa en relació el diari real d’un d’aquells lladres de cadàvers, Jack Naples, escrit entre 1811-12 i que s’inclou al llibre, amb la curiositat dels anatomistes, que sense cadàvers no podien avançar en el coneixement del cos humà.

L’edició en castellà de La Felguera inclou unes il.lustracions tan sorprenents com el text, i un pròleg de Juan Mari Barasorda que fent un repàs històric de com avançà l’estudi de l’anatomia aconsegueix amb solvència el mateix que el text de Bailey, “dejarnos flipaos”.

16 Feb

Rúfol

per Xènia Ribas Beltran

Es lleva a les set del matí. Es vesteix i esmorza a corre-cuita. Surt de casa cames ajudeu-me, com cada dia. I és que, com sempre, va tard. O potser és que els dies comencen massa d’hora, vés a saber. Quan obre el portal, deixa anar un sospir profund. Plou a bots i barrals i bufa un vent fort de mestral que la ben glaça. Fa rufa, molta rufa… I, per acabar-ho d’adobar, un cotxe li passa rabent pel costat i l’esquitxa. Torna a respirar fort, aquest cop exasperada. Si puja a casa per posar-se roba eixuta i les botes d’aigua, no arribarà a temps a la universitat… Leer más

14 Feb

Generositats

Un microrelat d’Eduard Ribera

El pobre espigolava en el carreró posterior d’un supermercat. Quan va obrir el contenidor hi va trobar un paio vestit de pare Noel. Algú l’havia estomacat vés a saber per quin motiu. El va ajudar a sortir d’aquell cau de porqueria i va compartir amb ell un cul de ratafia i un sandvitx de mortadel·la. Després cadascú va seguir el seu camí. El pare Noel va ranquejar avinguda avall. El pobre es va instal·lar al vestíbul d’un caixer automàtic, on va descobrir amb incredulitat que algú havia oblidat un feix de bitllets al dispensador.


Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. És autor d’“A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa, 2009) i la novel·la breu “La vida assistida” (Premi “Ciutat de Mollerussa 2011”).

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

13 Feb

Empixonar

per Xènia Ribas Beltran

Divendres al vespre van a prendre alguna cosa al bar de sempre. Quan s’asseuen, l’Abdul se’ls acosta per preguntar-los què volen.

– “Pues lo de siempre. Unos gins”.

L’Helena no entén per què s’entesten a adreçar-s’hi en castellà. És cert que no parla un català perfecte però es defensa prou bé. Aquesta dèria general de canviar l’idioma quan el color de pell no és el mateix l’enfurisma. Com si el català repel·lís els orígens diferents… Leer más

12 Feb

Desde la caja de libros XXXI

por @librosfera

Las llaman “vergüenzas” pero bien podrían ser “confesiones”, y el Tumblr “Librarian Shaming” las recogió durante una buena temporada, la mayoría en el formato que podéis ver en las fotos de aquí arriba, con la persona en cuestión escondida tras un folio en el que puede leerse su confesión.

Aquí abajo os dejo la traducción del inglés de una selección de pruebas fehacientes de que las bibliotecarias… sí: somos humanas.

– Preferiría ver la película antes que leer el libro.

– Nunca pedí ayuda a una bibliotecaria mientras estuve en la universidad.

– Soy bibliotecaria infantil, pero nunca llevo a mis hijas a horas del cuento.

– En realidad, trabajo aquí por el dinero. Por eso lo llaman “trabajo”. (Aceptaré un aumento de sueldo, ya que estamos – no podemos vivir sólo del amor).

– Tengo un carnet falso que me hice para poder pedir los libros que me da vergüenza que mis colegas sepan que estoy leyendo.

– Tenemos un código secreto en nuestro catálogo para referirnos a la gente HORRIBLE.

– Me importa una #%$* que las adolescentes digan palabrotas.

– Uso Google y la Wikipedia para contestar la mayoría de preguntas.

– No tengo carnet de mi biblioteca.

– Creo que la mayoría de clásicos son una basura (te estoy mirando, Jane Austen…)

– Todavía tengo un libro de la biblioteca de mi instituto, del que me gradué hace más de 20 años.

– Todavía hay mucha gente que nos pregunta si está disponible las “50 sombras…”. Si lo está, MIENTO.

– Prefiero leer libros electrónicos a libros de papel.

– No tengo ningún interés en leer los libros de Harry Potter.

– Guardo mis calcetines en un antiguo catálogo de fichas.

 

11 Feb

Ciutadà Quintà

per Joan Todó

(A partir d’una idea compartida amb Emili Manzano)

            Sóc un home d’estos d’imaginació escassa, igual que Joyce, igual que Salvat-Papasseit. Em costa trobar arguments. Tens un full en blanc, i què? Hi posaries un homenet, però ¿per què un homenet? ¿Per què no una doneta? ¿Jove o gran? ¿I per fer-li fer què? Encara més: un cop ja li has fet fer una cosa, ¿després què? ¿I com ho acabes? ¿I en quina època passa tot? ¿En quin país? ¿Al camp, o a ciutat? ¿S’enamora? ¿De qui? La resta de coses que li faci fer, o patir, ¿per a què? És un turment: el full en blanc segueix allà, les ganes d’escriure també (no pas ganes d’escriure alguna cosa, només ganes d’escriure), però no sabria en què concretar-ho.

El remei, abans, era obrir el diari, o la televisió. Avui dia, canviar de finestra, obrir la pestanya d’un periòdic digital. Buscar una notícia. Un fet qualsevol, divers. Un assassinat. En passen força, segurament; sobretot dones mortes a mans dels seus marits. Darrere cadascun d’ells hi ha una història; no pas la història nua i pelada, el qui, què, quan, on, per què als quals ha hagut de respondre el periodista, sinó l’amplificació d’aquestes preguntes fins a l’abisme. Perquè ens hem acostumat a rebutjar l’assassí, a posar-li fàcilment l’etiqueta (aquest diminutiu de l’ètica), a expulsar-lo de la comunitat dels bons, que sempre es conjuga en primera persona. Però no és tan senzill. Leer más

11 Feb

Los calamares

per Jean Murdock

Lo de los calamares es muy complejo. Hay calamares en el mar tan profundo que solo han podido imaginarse. Ni siquiera sabríamos que existen si no fuera por Verne y por varios científicos que no se ponen de acuerdo. Pero bueno, los que tú te comes vienen de la lata, como las sardinas, pero de otra, para no ensuciarlas de tinta. La tinta puede ser la suya o americana, que en ese caso es prestada. Como es prestada, a veces te encuentras algún pelo en la solapa, de ahí la expresión «pelillos calamar», que es como para decir que algo no importa, aunque es mentira, porque a nadie le gusta encontrarse un pelo en la comida, y menos de una americana prestada, que vete tú a saber quién se la ha puesto. Leer más

09 Feb

Callar i altres…

per Xènia Ribas @canetmar80

L’Helena arriba a casa, pensarosa. Saluda els pares i es tanca a l’habitació sense ni tan sols sopar. No té gana. L’ha perduda. Fa estona que no pot parar de donar-hi voltes. Tot i que no ha badat boca, no li ha agradat el comentari que la Blanca ha fet d’aquella noia. Ella no ha dit ni piu però li ha semblat que el rictus de la cara se li ha entristit i potser se li han negat els ulls. Total, si només anava vestida una mica estrambòtica… I no es diu enlloc que tothom hagi de guarnir-se igual. Ella no gosa trencar motlles però no es sent còmoda amb aquestes camises carrinclones. I detesta les arracades de l’ós de la Tous dels nassos! Va callar quan la mare les hi va regalar per l’aniversari però la veritat és que li provoquen basques. Leer más