29 Jun

Francesc Boix i Campo

per Xènia Ribas Beltran

Heroi és una persona que es distingeix pel seu alt coratge o bé un ésser semidiví al qual s’atribueixen gestes prodigioses a favor del grup.

El meu heroi va néixer a Barcelona el 31 d’agost de 1920 per dir alguna data. Posem pel cas que, dins de la immensitat de la ciutat, va obrir els ulls en alguna llar del Poble-sec.

Malgrat que son pare era sastre, a la rebotiga hi tenia un estudi fotogràfic que, de seguida, va despertar la curiositat del meu heroi i el que primer va ser una inquietud, després va acabar definint-ne la professió: quan tenia catorze anys, va entrar d’aprenent en una casa de fotografia. Leer más

28 Jun

L’orgull de la família

Un microrelat de Josep-Ramon Bach

El van cridar de la serralleria Valldaura, on havia treballat de comptable tota la vida, perquè aclarís davant la policia judicial les irregularitats d’una partida antiga de diners no pressupostats.

–Adéu, Joan, fins després! –va acomiadar-se del marit, a la porta de casa, la senyora Malcontent–. Ho veus? –va advertir a una amiga que casualment arribava en aquell moment–. Fa dos anys i escaig que va plegar i encara avui el necessiten. Una joia d’home!

–I tant! –va corroborar, amb orgull, la confident.

Microrelat inclòs al recull El  ventríloc tartamut que acaba de publicar Edicions Témenos.

 


Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat un quants llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma Blanca (Poesia Oral Africana), L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos poeta escrits per a infants. També, tres llibres de teatre Almanac Intermitent, Diàlegs Morals sobre la Felicitat (Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà). Entre els llibres de poesia relativament recents Reliquiari, El laberint de Filomena (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), Versions profanes, Desig i Sofre i L’Estrany. També, el llibre d’aforismes poètics L’Enunciat. L’any 2015, surt editat el poemari Caïm (Premi de la crítica Serra d’Or, 2016) i el llibre de microrelats El ventríloc tartamut. I a mitjans del 2016, apareix Secreta Dàlia (Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València).

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

27 Jun

Rabejar

per Xènia Ribas Beltran

Entorn seu només veu el color taronja amb algun punt rogenc. És una tonalitat que sempre l’ha encisada. Tota la vida encapritxada d’aquests tons i ara… Recorda nítidament que un dia, quan era ben menuda, va creuar el camí dels afores del poble i va penetrar al bosc perseguint una papallona d’un color carabassa pàl·lid, també amb punts vermells. Els pares la varen ben esbroncar. I és que, de fet, quan la varen trobar, es rabejava en un gorg del riu d’aigua cristal·lina i límpida, tota nua. La corrent li acariciava el cos, amb un pessigolleig suau, i ella, per primer cop, es va sentir lliure. Durant els anys, no ha deixat mai de fer-ho. Presonera d’una forma de vida que, entre tots, li han imposat, sap perfectament que només allà pot ser ella. És el seu petit oasi. Al toll, és l’únic lloc del seu món on el seu destí li pertany de forma total i absoluta. És l’ama de la seva pròpia existència. Leer más

22 Jun

Torcar

per Xènia Ribas Beltran

Et miro. M’encanta mirar-te. Crec que és una atracció que sento des de sempre o, si més no, des de fa molts anys. M’agrada quan estàs completament llisa i plana, d’un to gris argentí, com si fossis un espill gegant. I quan el vent et fa enjogassar formant unes ones altes, ben altes, amb uns rissos d’escuma al capdamunt. Mar de plata, mar d’hivern. També m’encises quan ets d’un blau límpid i cristal·lí, que generosament deixa a la vista i mostra tots els teus secrets meravellosos perquè tothom en pugui gaudir. I quan m’embolcalles i sento que m’acarones. Mar turquesa, mar verdosa, mar d’estiu.

Et miro. M’encanta mirar-te… Leer más

21 Jun

Desesperança

Un microrelat de Míriam Cendra

Tota la vida havia esperat que arribés la seva oportunitat. Després, tot va tornar a ser com abans.


Microrelat seleccionat al “VI Premi de Microrelats El Basar de Montcada, 2010”.

Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

20 Jun

Empoderar

per Xènia Ribas Beltran

– Hem d’empoderar els infants i joves per fer front a una realitat socioeconòmica molt diferent a la de gran part del segle XX.

– L’empoderament és una opció personal davant la situació adversa, és un principi politicofilosòfic que implica llibertat per prendre les decisions que ens orienten cap al nostre futur immediat. L’empoderament també és l’art de creure per ser i estar, suposa agafar les regnes de la nostra vida i lluitar per l’augment del benestar personal i social.

– Empoderar a la dona: Hi ha ara pocs premis pe­riodístics a Espanya i ja només confio que la So­cietat d’Amics del Crustaci institueixi un guardó a l’article més ximple sobre les virtuts del percebe, ximple de mena i saborós… Leer más

18 Jun

Desde la caja de libros XLVII

por @librosfera

Salvajemente constantes

Anne Carson

Traducción de Camino Román

Con la colaboración de la libritos

[Aquí, el poema en inglés]

 

El cielo antes del amanecer es verde negruzco.

Quizás sea una señal.

Debería aprender más sobre este tipo de señales.

 

Dando la vuelta a una esquina en el puerto

el viento me golpea

un puñetazo en la cara.

Leer más

15 Jun

Titil·lar

per Xènia Ribas Beltran

Cada vespre va a la platja. Arriba fins a l’espigó i, un cop allà, s’adreça fins a l’última roca, de forma plana i blanquinosa, just tocant el mar. Acostuma a descalçar-se i a submergir els peus a l’aigua, encara que estigui glaçada. També li agrada que bufi un vent fort que faci que els cabells li assotin la cara amb violència.

Només tarda cinc minuts perquè la immensitat del pèlag l’abdueixi i la transporti a un viatge interior molt profund i íntim. La mirada se li fixa lluny, molt lluny, en algun punt indeterminat de l’horitzó. Sempre és així. I també, dia rere dia, espera, pacient, albirar enmig d’aquest no-res o d’aquest tot infinit la llumeta titil·lant d’una barca que s’acosta cap a terra ferma. Cap a ella. Seria una barqueta petita, ben marinera, que funcionaria amb un motor poc potent i, a voltes, hissant una vela ufanosa. Cada dia l’espera, pacient. Leer más

14 Jun

Combat

Un microrelat de Carme Ballús

Mentre en Joan Gubern cerca l’erecció fent desfilar un exèrcit de dones flamants i veu en el cos flàccid de la seva senyora, la Maria Garcia, les cuixes de la Sharon, els llavis molsuts de la Marilyn i els pits de l’Scarlett, ella col·labora a l’alçament, cada vegada més difícil. I ho fa amb la pròpia guerrilla: canvia la visió de l’envellit Joan per la cara d’en George, el cul eixerit d’en Brad, els ulls blaus d’en Paul.

Normalment, funciona. Costa una mica, sí, però funciona.

Però aquesta nit no hi ha hagut manera. I és que, farts de lluitar, en George s’ha lligat la Sharon, l’Scarlett s’ha endut en Brad a una festa i en Paul i la Marilyn se n’han entornat al cel.

En Joan i la Maria s’han mirat de dalt a baix, desolats: i ara què?


Nascuda al rovell de l’ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l’Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d’autoria conjunta “L’artefacte”. Ha publicat contes en reculls amb d’altres autors i dos reculls propis, “Portes endins” (Marcòlic, 2013) i “Amor, deixa’m dormir” (Marcòlic, 2015), cuits a foc lent i de degustació pausada.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

13 Jun

Alarb

per Xènia Ribas Beltran

Alarb significa àrab. A més, les expressions anar com un alarb i ésser un alarb signifiquen, respectivament, anar mal vestit i ser un home inculte, salvatge, ferest.

Per vergonya nostra, els diccionaris continuen recollint frases fetes que, com aquestes, reflecteixen discriminació i prejudicis, com si els àrabs fossin els únics susceptibles de no vestir bé o de no tenir un nivell cultural alt.

Quan alguna vegada m’he topat amb accepcions com aquestes, de vegades, m’he plantejat atemptar contra la filosofia de Ni mudes ni a la gàbia i confiar que, amb el temps, aquests mots s’aniran perdent fins a extingir-se. Però, tot seguit, sempre acabo concloent que no, que no vull que s’esfumin. Que el que vull, precisament, és que continuïn apareixent als diccionaris com a testimonis de la història. D’una història que, si no la bandegéssim com ho fem, ens explicaria – tal com sostenen diversos historiadors – que si els musulmans varen aconseguir conquerir tan ràpid la península Ibèrica (des del 711 fins al 720) no va ser només per la inestabilitat que hi havia sinó també perquè la població n’estava fins al capdamunt dels abusos i la violència del poble visigot i preferien els que venien del nord d’Àfrica perquè eren més tolerants i respectuosos. Leer más