per Xènia Ribas Beltran
L’aventura de la Rosita va començar ara farà gairebé dos anys. Llavors, jo no escrivia – o més ben dit, escrivia poc i ho feia només per a mi mateixa –. En Dionisio Porta em va animar a participar en aquest projecte. La veritat és que jo no ho acabava de veure clar (Té interès el que escric? Estaré a l’alçada?) però ell, que malgrat ser jove és un gat vell i, a més, intel·ligent, em va saber endevinar la tecla i em va donar la secció ja feta: “podries recuperar paraules en desús” – em va dir. I a això, jo – membre de la Plataforma per la Llengua i activista lingüística – no podia negar-m’hi.
Sembla mentida però ja quasi hagin transcorregut aquests 500 dies de publicacions i, parlant clar, la Rosita és a punt de dinyar-la. M’encantaria finalitzar la meva col·laboració i tancar aquest Ni mudes ni a la gàbia amb un bon relat i jo contenta i feliç però sento que no pot ser així. En el pròleg de la secció, vaig explicar-hi que “hi ha qui creu que, en cada mot perdut, se’n va un concepte, una emoció, una vivència. Som més pobres i menys lliures perquè ja no ens podem expressar igual. Amb aquesta secció, vull intentar que tornem a sentir les veus de paraules i d’expressions que s’estan apagant i que es tornin fortes, vigoroses i radiants. Mai més ni mudes ni a la gàbia.”. Passat tot aquest temps, confio haver contribuït amb un petit gra de sorra a recuperar alguns mots (deixant-ne tants al calaix; per què uns i no uns altres?) però també he viscut en primera persona, amb el naixement de la Mariona – la meva nina estimada –, que d’altres que ni tan sols m’hagués passat pel magí també perillen. I així, estic vivint que ja quasi no existeixen bressols i tot són “cunes”, ni tampoc bolquers sinó “panyals” (ja els veig d’aquí quatre dies al DIEC al costat gasolina o follar).
Hi haurà gent que pensarà i dirà que sóc una exagerada, que no em creurà, però, si no fem res, el català està tocat de mort. Quan es parla de llengües que s’han extingit, a tothom li ve al cap la clàssica –i tristíssima – imatge de l’últim parlant que mor i, amb ell, l’idioma. Tanmateix, tot sembla indicar que aquest no serà el cas del català, que, com diu el lingüista Pau Vidal, morirà no per falta de catalans, sinó per falta de llengua. Perquè el gran problema del meu idioma amat no és tant que se’ns en vagin les paraules – que és dolorós però que, per si sol, no el sentenciaria – sinó els calcs gramaticals del castellà, que ens porten a “fer-nos mal quan ens caiem al terra”, “a sortir de casa en quant estigui llesta”, a “desitjar-nos una feliç Nit Bona”, a “ficar-nos en un jardí”, a “tornar a trucar en cinc minuts”, a “donar petons”, a “trobar que l’escalivada està bona”, a “menjar-nos marrons”, a “muntar pollastres”, a “estar encantats de conèixer-nos”, a “no poder parlar perquè estem liats”, a “tenir por a la solitud”, a “fer pudor a merda seca”, a “buscar bronca”, a “fer una patada”, a “prendre’ns una copa de vi negre”, a “portar-nos bé amb els veïns”, a “criar nens mimats”, a “estar-ne fins als nassos”, a “anar de compres”, a “marxar a la que deixi de ploure”, a “dir que no, a no ser que vingui la Paula”, a “donar de menjar”, a “fer un pastís si ens dóna temps”, a “no tenir masses ganes d’anar-hi”, a “pensar que no està de més fer el curs” i tants altres que jo mateixa – que no sóc lingüista però estic conscienciada – empro sense ser-ne conscient.
Alguns experts diuen que el català només podrà sobreviure si un Estat el protegeix fermament. Jo crec que ni tan sols això és una garantia. La nostra llengua només té opcions de romandre si prenem consciència de la situació i actuem en conseqüència. Tant de bo, amb el Ni mudes, hi hagi contribuït tan sols una mica.
Recordeu que les llengües són patrimoni de la humanitat i no només dels seus parlants. Si moren, desapareix el tret distintiu principal d’un poble. D’alguna manera, ens morim una mica tots plegats.
“… Les llengües humanes són objectes delicats i, si no els defensem i en tenim cura, poden morir, i morir amb elles una part substancial de la nostra memòria; potser tota la nostra memòria. Cal tenir-ne cura, perquè les llengües humanes, totes les llengües del nostre món sense cap excepció, ni tenen punys, ni amaguen en el fons de les seves estructures armes secretes i mortíferes. Són del tot innocents, i ho ignoren tot sobre l’agressió i les preeminències. Les llengües no tenen parlaments ni organismes internacionals per dirimir conflictes; les llengües desconeixen els conflictes perquè ni tenen intel·ligència ni tenen voluntat. Hi ha, però, qui té voluntat i té poder, i fa de les llengües bandera; i hi ha qui s’ho creu i cau en el parany de l’agressió…”.
Jesús Tusón. Mal de llengües.
Vaig decretar una discrumpció urgent dels grufonys. La nau va fer un trifoll espantós, una virella rescumbrosa. «Es pot saber per què heu discrumptat els grufonys?», va protestar el capità, fora de si. Però l’arcam se’ns envintrollava i els torells nimfàtics es trengien. Un regum espès va contrifar el pengrer, va refisclar-lo. El capità renegava: «Escròtil putèfic!». Vaig còrrer cap a la baraula d’emprunament: calia fer una maniobra de cligregació. Però el tribec devia estintar-se perquè, mentre jo mirava de girlar les cletxines i les carbenyes, vaig sentir un brunc estifòl·lic que ens fesqueia. El rínjol va brumar-se, els xipridors s’aventraven, s’enllonguien, es marcofaven. Els compingidors no responien. La gatzina va empitrar-se. No quedava cap albúrmia estràfica, cap birlot, res. Tot era garbony i llúcul. Tranglòdia, frungícia, albort. «Anauli! Anauli!», cridaven els companys.
