14 Nov

Xibiu

per Xènia Ribas Beltran

Ho ha aconseguit. Li ha costat anys i panys de suor i feina duríssima però, per fi, se n’ha sortit. Tot i així, l’emoció i l’alegria immensa es barregen amb uns nervis desbocats que no pot controlar de cap de les maneres i, fins i tot, amb por. Fa tant de temps que no les veu que no sap com reaccionaran. Quan la fretura la va empènyer a marxar de Colòmbia eren molt petites. Tan sols tenien vuit i deu anys. Va deixar unes nenes i ara es trobarà unes donetes. Ja ha arribat. Trepitjar les escaletes que condueixen a la porta de fusta verda li provoca una esgarrifança. Sent veus a dins, familiars i desconegudes alhora. Agafa aire i truca al timbre.

A la nit, quan apaga el llum de la tauleta de nit, es sent tan feliç i contenta que no pot evitar que les llàgrimes li llisquin, suaument, per les galtes. Leer más

12 Nov

Desde la caja de libros LVI

por @librosfera

CUANDO NO

Cuando lo que buscas no está en su sitio. Si el catálogo dice que debería de estar, pero en su sitio no está, ¿dónde está?

Cuando viene la mamá de una niña que está en la clase de los tapires buscando cuentos con tapires y no tienes ni uno.

Cuando querrías comprar cuentos de tapires, pero a ninguna editorial se le ha ocurrido hacerlos.

Cuando el jefe te convoca a una reunión para hablar sobre el futuro de la biblioteca pero tu futuro son las veinte tareas pendientes que tienes para esa semana.

Cuando el facebook se cuelga después de que hayas estado quince minutos preparando un post sobre la actividad destacada de la semana.

Cuando aplicas la normativa, el usuario se cabrea, pide hablar con el jefe, y el jefe se salta la normativa y tú quedas como el poli malo. Leer más

08 Nov

Mirall

Un microrelat de Carles Castell Puig

 S’asseuen al meu davant. El noi —texans, samarreta, cabell curt— vincla el cos endavant, gira el coll cap a la finestra del tren i resta abstret. Ella —més gran, atractiva—  li fa una mirada ràpida i es posa a llegir.
 
Passats uns segons, el xicot inicia un balanceig que de seguida acompanya de forts gemecs. La noia estén la mà fins col·locar-la sobre el seu braç i li mormola eh, eh, va, va. Ell va aturant el moviment fins que torna a quedar-se embadalit. Un minut més tard, s’inicia de nou el cicle.
 
A mesura que contemplo com es va repetint l’escena, la seva conducta em va hipnotitzant. A la fi, comparteixo amb ell l’amenaça de les imatges que es formen a la finestra, la por que enrigideix tot el cos, l’angoixa que s’estén fins envair totes les vísceres i la convulsió final del cervell, que provoca l’embogiment i desferma la descàrrega incontrolable.
 
Sense adonar-me’n, l’ansietat i l’opressió també em tenallen a mi i acabo reproduint els moviments del noi. Em sumo als seus vaivens, primer, i al seu vagit, després, per acabar esclatant en un esgarip espantós que em capbussa en les tenebres. Llavors, la dona que tinc al meu costat m’amanyaga i em calma amb el seu eh, eh, va, va.


Carles Castell Puig (Reus, 1962) L’any 2008 el seu recull de contes satírics I… va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és Relacions molt relatives (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l’Odissea 2013.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

07 Nov

Parrús

per Xènia Ribas Beltran

A l’Elizabeth Coleman

La Bessie sempre havia estat una persona decidida i persistent. Ja des de ben petita, quan caminava sis quilòmetres cada dia per anar de la granja on vivia amb la seva família fins a l’escola. Acabava rebentada perquè, a més, un cop a casa, havia de donar un cop de mà amb les feines del camp. I així, entre llibres i blat, sirga que sirgaràs, va aconseguir tenir una formació acadèmica.

També ho va demostrar ja de més granadeta, quan tot just l’adolescència se li esfumava. Malgrat els advertiments de la mare i dels seus germans -i l’enveja admirada de les germanes-, no va tenir gens de por de fer les maletes i marxar a França per obtenir la llicència de pilot. Perquè això, als Estats Units, era somniar la lluna en un cove… Era dona i era afroamericana. Prohibició doble, doncs.  Leer más

03 Nov

La literatura

per Jean Murdock

Según García Márquez, la literatura viene de Jonás, quien se la inventó cuando contó a su mujer que llegaba con tres días de retraso porque se lo había tragado una ballena. Según Bukowski, solo existe la literadura. Gertrude Stein dijo que la literatura la literatura la literatura. Luego llegó Joyce y añadió que la literamepicaelescrototuraesalgometengoquerascarqueWoolfhizomejor. Para Oscar venía del lado Wilde de la vida. Umbral no aclaró nada porque solo quiso hablar de su libro y King dijo que el fin justifica los miedos. En mi opinión, Sharp Wilt live forever y la respuesta es 42, pero para Kafka era el hacha que partía en dos el mar de hielo que llevamos dentro —y que Sarah se encontró hecho Waters—. A Cela le pareció que consistía en absorber agua por el ano; cuando Juan Ramón lo vio —Juan Ramón era un adelantado— dijo que todo sabía a beso menos eso. A Salinger le hubiera encantado explicarlo pero no le apetecía. Para Shirley Jackson, era una lotería. Para Shakespeare, era él. En opinión de Pessoa, la literatura es la forma más agradable de ignorar la vida y según Wodehouse, la fundación de los mejores amigos. Chesterton dijo que la literatura era un lujo y la ficción, una necesidad —dando así rienda suelta a la escatología—. Austen sostuvo que era una verdad mundialmente reconocida que un hombre soltero y poseedor de una gran fortuna lo que necesitaba era un libro —de ahí el Kamasutra. Murakami Nobel día de hablar de ello en su discurso de agradecimiento. Karl Ove afirma que la literatura es su padre y Christopher Marlowe, que él es Elena Ferrante. Mario Vargas no osa, i Donna diu que això ja li agafa molt Tartt. A juicio de Elizabeth Gaskell, hay una dama en Cranford sin dientes bajo el velo; la literatura consiste, precisamente, en tapar una boca con velo para revelar que no tiene dientes. Lo de Brönte es mejor que lo vean. Yo creo que la literatura no te hace mejor ni peor, pero te acompaña mucho, por eso me figuro que viene de la soledad.

02 Nov

Recer

per Xènia Ribas Beltran

A en Martí Aspas Royo (1 de novembre de 2014)

Martí, petit mariner, pren ben fort el timó del teu vaixell i, sigui on sigui que et condueixi el vent, gaudeix sempre del viatge.

Estima i deixa’t estimar, i també sigues feliç – no només perquè així ho sentiràs sinó perquè, tenaç, t’ho has proposat.

Trepitja fort i amb pas ferm però tingues també present que dubtar és de savis.

Que la il·lusió t’acompanyi en tots els ports on, lliurement, decideixis ancorar i grava’t en el cor que, com va dir Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

Molta sort i fortuna en aquest viatge, mariner. Sàpigues que sempre trobaràs un recer en mi.


Recer és un lloc on un està cobert de les inclemències del temps. D’aquí, arrecerar, que vol dir posar a recer, a l’abric d’alguna cosa.

Recer és sinònim de redós, que és un lloc que serveix per protegir-se de la intempèrie, del vent, de la pluja… I a redós és sota la protecció o cobert d’alguna cosa. A l’últim, el verb redossar significa arrambar algú o alguna cosa a un objecte que li serveix de recer o empara.

31 Oct

Enfigar-se

per Xènia Ribas Beltran

La mirava i la remirava i sempre arribava a la mateixa conclusió: era la dona més bonica del món sencer. I no només per l’aspecte físic – que li agradava i molt – sinó també per un interior encara desconegut però que intuïa d’una gran profunditat i bellesa. Els seus amics li deien que se n’havia ben enfigat, que era una mossa trempada però que tampoc no era tan extraordinària ni tan tremendament irresistible. De fet, li engaltaven que no era pas res de l’altre món i que l’havia convertit en un amor platònic. A ell, aquests comentaris l’ofenien un xic però, en el fons, tant li feien. Al cap i a la fi, eren una colla de carallots insensibles.

Al començament, la Carla no li feia ni cas. Sempre el saludava, li clavava un petó a cada galta i fugia cap a l’altra punta del local, del carrer, de la plaça o d’on fos però a l’altra punta. Semblava immune a les guspires amoroses i carregades de desig que li disparaven els seus ulls goluts. Però, fet i fet, millor. Li agradaven els reptes i, si una cosa tenia, era paciència. Leer más

29 Oct

Desde la caja de libros LIV

por @librosfera

Cuando por fin llegamos al final del turno de preguntas, un niño que estaba sentado en la primera fila levantó la mano.

– A mí lo que más me ha gustado del libro es María – dijo refiriéndose a la orientadora del centro que es, junto con el pequeño Guille, la protagonista del libro.

Quise saber por qué. El niño, llamado Ismael, se rió un poco y luego, mirando a una de las tres mujeres que estaban junto a la puerta, dijo:

– Porque es igual que la seño Lourdes. – Una de las tres mujeres que estaban junto a la puerta se encogió un poco y negó con la cabeza, incapaz de reprimir una sonrisa. Ismael no había terminado -. Vive en la biblioteca porque si no los libros a lo mejor se van. O se mueren.

Se hizo el silencio en la biblioteca. Nadie se rió. Nadie dijo nada. Fueron segundos llenos de respiraciones contenidas, de tensión y de infancia.

– Es que es bibliotecaria – volvió a hablar Ismael. Y al ver que yo lo miraba sin saber qué decir, debió de entender que necesitaba explicarse mejor, –  y añadió -: O sea, como Mary Poppins, pero sin alas.

***

Cada 24 de octubre se celebra el Día de la Biblioteca. Es una iniciativa de la Asociación de Amigos del Libro Infantil y Juvenil con la que se recuerda el incendio y destrucción en 1992 de la Biblioteca de Sarajevo, y se reivindica la importancia de la biblioteca como lugar de encuentro de los lectores de todas las edades con la cultura. Cada año un escritor redacta el pregón de la festividad y un ilustrador dibuja el cartel. Este 2017, del cartel se ha encargado Manuel Marsol, mientras que Alejandro Palomas ha escrito el pregón. Yo sólo le he robado ese pedacito de historia de ahí arriba, pero pueden leerlo entero aquí.

Pueden leerlo, y algo más: visitar su biblioteca más cercana.

Da igual que ya no vaya a haber un 24 de octubre hasta el año que viene…

26 Oct

Bua

per Xènia Ribas Beltran

No, si us plau, aquí no. Aquí no perquè mira com tinc la pell: ben irritada. Segurament, no ho suportaria.

Ui, no, i aquí tampoc. Aquí tampoc perquè és just on em van clavar la segona via.

No, i aquí més val que ni ho provis: no ho veus que encara hi tinc un morat?

No, no, impossible. De cap de les maneres. No, t’ho prego… Aquí, hi tinc la bua… Tant se val que la vena sigui bona. Què? Que és la millor opció? No, no pas. Segur que n’hi ha d’altres. De fet, moltíssimes més. No, aquí no. T’ho suplico. No em punxis aquí. Però que no la veus, la bua? Leer más