22 May

L’Obra dels peatges

per Sebastià Jovani

 París, 1934

Embadocat en el ritual d’aquell estoig de cuir i seda que cada dia, a la mateixa hora i gairebé sempre sota el mateix angle de lluerna es dedica a inspeccionar, acaronant les despulles oraculars que hi reposen encofrades. Sarcòfag.

Un cop sotmesa la trama del laberint i convertit el Minotaure en una dòcil bestiola de fira -tot i que certament abjecta, fenomen de mal veure si no fos perquè hem après a fer rentable la monstruositat tot encobrint l’acme de la seva fetor amb perfum i smog-, no existeix ja altra intriga fundacional que la d’esbrinar la fantasia que jau colgada sota l’aura polsegosa d’una mercaderia obsoleta. Leer más

08 May

Intempessions considentives

Intempessions considentives

                                                            Weimar, 1900

per Sebastià Jovani

 Fer que cada paraula fidedignament ofertada en allò escrit aparegui, pel contrari, com a impúdicament inventada. Només la llampegada falsària que esquinça la nit del llenguatge pot convertir el pensament en quelcom tempestuós.

L’única qüestió tràgicament irreversible és la feblesa d’esperit, també coneguda com a estultícia epidèmica. Arribats a aquest cas l’únic sentit que prenen les coses és sempre en devallada. I com la lava que fa baixada del volcà, el destí final d’aquest descens es correspon sempre amb el corriol geològic magma-bassalt-pedra.

Conrear i fer germinar la voluntat de poder just per dessota el nas, imaginant-la un bosc frondós, selvàtic i ensems simètric en la seva terrible capil·laritat. Un desfici pilós al que batejar, amb pinzell de tigre esgrimit enmig d’un ritual d’animalitat profètica, com a «mostatxo».

Naltros, els hiperbordes. Leer más

01 May

D’allò que no es pot callar, millor parlar-ne

D’allò que no es pot callar, millor parlar-ne

                                                             Puchberg, 1923

per Sebastià Jovani

Sí, en efecte: el silenci. La broma sense presència que rau extramurs de totes les coses que mostren una bona disposició a vestir-se amb el tratjo entallat de la circumspecció lògica. Tratjo sargit amb un teixit ferm i dúctil, idoni tant per a èpoques de calitja i xafogor com per a estacions dominades pel fred (rares vegades però hi glaça, per ací) i les ràtzies de vents incòmodes. El patronatge que s’inscriu damunt les línies discontínues que serviran per a marcar els doblecs i aïllar tot allò sobrer és bellament analític: un sedàs d’ordenacions numerològiques i enfilalls propositius. Un eviscerament implacable que destria pells i manyocs greixosos i enfila amb determinació vers la carcanada. I, enllestida la taxonomia, un cop enllustrats els dits cervellencs amb les espurnes de coàgul sagnós i el dol translúcid de la pellofa, al defora ja només el silent silenci. La callada blanor de tot allò que, no havent-se estarrufat com tocava damunt la taula de viviseccions, resta per allà, surant inescrutable als banys termals de la cosa-en-sí, tota ella intimíssima i esmaperduda. D’acord. No en parlem, si no ho voleu. Mutis. Com si no hi fos. Però, a l’espiral que sustenta el llombrígol del cervell, a les rotondes de la corona mental que limita amb la perifèria boscosa del pur anar fent animalot, no puc deixar de preguntar-me el que de ben segur no hauria: si he esmerçat tanta lletrota, tanta efígie numerària i destil·lació lletrista… si he desplegat damunt del sobretot argumentari tanta i tanta frisor per captenir i prémer fort el corriol que lligui tot el que, en nom del senderi, hauria de pasturar als defores de la parla… no fóra potser aquest treball formiguerívol, el seu rau-rau incansable, una mostra fefaent de què, precisament, PRECISAMENT, no es pot deixar de garlar de qualsevulla andròmina, estigui aquesta rumiant al foravial immediat del nostre jardinet o grimpant a la llunyania, cruspint rostolls i ferramentes als sortints dels singles més pronunciats? Com puc dir que no vull dir allò que no tinc intenció de dir si no és precisament dient allò que caldria no dir-se i, per tant, des-dient allò dit en virtut del que hauria de no haver mai ser dit? El dir és com un cap de família sapastre que es desintegra a cada nova vindicació pública que fa de la seva potestat mentre la canalla el fita de reüll amb aquella commiseració infantil tan cruel i que és en el fons l’avantsala de la defenestració irressoluble dels vincles sanguínico-familiars? No seria descartable que un cul-de-sac tan foll com aquest fos el que m’hagués dut a renunciar a rentes parentals i a fer-li un gest groller al bon d’en Russell just quan, donant-me l’esquena, buscava un cendrer amb prou solvència lògica com per abocar-hi els esputs i les filagarses del seu P(am) V P(ipa) in the mood of Cambridge? I llavonsis, què? Q? O sia, P®Q V Qè? Van maldades per a fer-ne un congriat silenciós, de tot plegat. Arraulir-se dins la clotxa de l’estrictament enunciable acabarà tal volta exigint una tempestuositat verbal, encara que sigui per a mantenir sota control les directrius de la quarentena i a la llarga bé pugui ser que aquesta tempesta desemboqui en una tamborinada carregada d’electricitat lingüística, llampegant mots i fonemes aquí i allà, descarregant inevitablement el fruit calamarsós (perquè algun mot gebrat potser sí acabarà donant-s’hi) d’un cúmul de pressions a l’atmosfera del pensar a les que cal obrir la porta de l’embassada, tard o d’hora. Al cap i a la fí els límits de la parla, com els del meu món, són fungibles i alhora es refan amb l’impetuositat gairebé erotitzant d’un somnieig sintetitzat en pur afer energètic. Com més hi penso -ja que, fet i fet, no he deixat mai de pensar, fos en això o en el seu oposat o ensems en una versió paradoxal del mateix problema, incloent-hi la més terrible de les faccions hipotètiques- més m’hi sento empès. Es tractarà tal vegada d’una qüestió moral, d’una obligatorietat performativa, això de dir fins a l’extrem del dir el que no hauria de dir-se i en conseqüència des-dir el dir fins sotmetre’l a la beatitut mística de l’autosollevament? Val a (dir) que, tot i que no fos així, valdria la pena assajar-ho, només per topar-se un matí amb el semblant irat, més rugós i eixut encara, del bo d’en Russell tractant en va, tot estenent el seu mostrari simbòlic damunt l’empedrat del campus, de trobar una explicació positiva a aquest desfici de sospitós tarannà llibertari.

 

 

24 Abr

Pròleg d”Enciclopèdia de les ciències filosòfiques: Revenge”

per Sebastià Jovani

La noció de venjança que resa el títol d’aquest desfici enciclopèdic no té, paradoxalment, res de rancúnia ni cap necessitat de desgreuge. Al menys no respecte la filosofia com a praxi ni respecte els monuments conceptuals i personals que la seva història ha anat deixant escampats pels ermots de la civilització humana. Més aviat és una revenja vers la determinació de certs concil·liàbuls de mestretites i acadèmics de fusta corcada a encaixonar aquestes aventures en els compartiments d’equipatge d’un trajecte intel·lectual costós i, per postres, fatalment estèril. Que la filosofia i la poètica (la poiesis) brollen del mateix sòl abrupte i feréstec ho demostra la permanent relació BDSM (un sainet de vehemència limítrof amb l’esqueixament del millor dels culebrots i l’aparatosa tramoia del suplici consentit) que el pensament racional i el desori mític mantenen d’ençà que es conegueren en les prolixes pràctiques de cruising intel·lectual de l’Antiga Grècia. I així és com es planteja aquesta revenge: més com un àlbum de cromos en què els filòsofs es comfonen amb monstres, esperits i al·lienígenes de colors llampants i morfologies estrafolàries que no pas com una orla de pensaments momificats i degudament ordenats com si fossin l’alineació ideal d’un taxidermista. I les seves filosofies hi són exposades com a rierades o torrents (més o menys cabaloses, més o menys desfermades) que neixen de la fundició dels blocs de gebre conceptual que reposen als cims de l’intel·lecte i que, en la seva devallada, arrosseguen i es deixen contaminar pels microbis, bacils i partícules víriques que fan la seva per les rambles de la bios.  És també per això que els textos no venen encapçalats per noms propis, sinó per datacions i localitzacions falsament historiades: en darrera instància això de pensar i poetitzar és més aviat un deliri geològic.