per Víctor Pàmies

Es diu quan alguna cosa s’ha acabat o perdut. L’expressió denota la consumació d’un fet que ja no té remei, la pèrdua irremeiable d’una cosa. Té l’origen en la finitud de l’oli dels cresols o en els ciris, que s’acaben. També diem Bona nit, caragol!, Bona nit, viola! o Bona nit i tapa’t! 

El cresol o gresol, entre d’altres accepcions, és un recipient de terra refractària, de metall, etc., dins el qual es posa oli i un ble per a fer llum.

Aquestes expressions es creuen amb d’altres que sovint s’utilitzen com a fórmules de comiat, amb més o menys voluntat de tornar a veure la persona de qui ens acomiadem: Bon vent i barca nova! o Bona nit i bona hora (i bona mort quan sigui l’hora).

per Víctor Pàmies

Carpe diem. Viu el moment, perquè només tenim una vida i se’ns escola amb una rapidesa que ni tan sols intuïm.

Ja ho sabien les filadores: A qui fila massa prim, se li sol trencar el fil. I la vida humana és tan feble… Val la pena aturar-se de tant en tant per reflexionar què estem fent amb la nostra vida.

I per això cal que prenem consciència de les coses que són realment importants i les que no ho són tant i la responsabilitat que tenim, cadascú, individualment, en deixar un futur millor als nostres fills i descendents. Sempre m’ha agradat aquell proverbi, ara no recordo de quina cultura, però que comparteixo absolutament, que diu que troba lloable la persona que planta un arbre que no podrà fruir, però que sí que el fruiran els seus néts o bésnets (que potser no arribarà a conèixer mai).

per Víctor Pàmies

Seguim furgant en el refranyer català a veure quins consells ens dóna a l’hora d’establir-nos. Vam veure que, d’entrada, era important que la llar fos nostra, per modesta que fos (Casa mia, per pobra que sia).

Ara ens recorda també que una bona casa la fan els bons veïns i que, per tant, abans d’establir-nos en un lloc que no coneixem, és important saber quin veïnatge hi trobarem.

La família ens ve donada, però els amics i els veïns els triem nosaltres i hem de saber fer bona tria. També ens recomana, però: Amb el veïnat, bona amistat i el portal tancat, perquè Casa tancada fa veïnat bo. I encara hi podríem afegir: Cadascú a casa seva i Déu en la de tots.

per Víctor Pàmies

Espigolar se’n diu a l’arreplega de les espigues caigudes als segadors mentre realitzaven la tasca, o els fruits que han quedat al camp després de feta la col·lecta general. Sovint, hi havia pagesos que un cop feta la sega, tenien permís per anar a espigolar als camps, per arreplegar allò que hi havia quedat. I d’aquesta feina en vivien (potser malvivien) força famílies, i potser era el seu únic mitjà de subsistència.

Amb això el que es vol dir és que no cal descartar una feina petita, perquè dóna un benefici, encara que no sigui molt gran. Encara que ja sabem que D’espigolar, pocs es fan rics.

per Víctor Pàmies

El dilluns, peresa a munts. De la mateixa manera que tots els dies tenen vint-i-quatre hores per a tothom, cadascú, amb una llibertat absoluta, pot decidir què fer-ne d’aquestes hores disponibles en el saldo diari personal.

La peresa no és ben vista socialment ni tampoc té bona premsa al refranyer. De fet és un dels set pecats capitals, perquè ens anem fent una idea de la magnitud de la tragèdia quan ens referim a aquest vici tan arrelat.

I el refranyer no té compassió dels peresosos: ─Peresa, vols sopes? ─Fes-te’n o Contra peresa, una vara de freixe (o un bon bastó) o La peresa és germana (o la mare) de la pobresa o Obre la porta a la peresa i entrarà a ta casa la pobresa o Per peresa de llescar, el peresós no menja pa o, encara, Peresa engendra pobresa.

per Víctor Pàmies

Tot sovint els crits i renous, si no ens espanten, no són més que foc d’encenalls.

Molt soroll de boixets i poques puntes. O també diem que molta fressa i poca endreça o que és més el soroll que les nous, amb el sentit que alguna cosa té menys importància que no sembla.

Aquesta dita també ens diu que no ens hem de deixar impressionar per amenaces sense fons, que no poden afectar una actuació decidida i ben fonamentada.

Diu el refranyer que ca que borda, no mossega. I en el sentit de fer servir els mitjans adequats a una situació, ens adverteix que no es poden matar mosques a canonades.

per Víctor Pàmies

Aquesta dita la podem “llegir” de diverses maneres, encara que el refranyer l’aplica a les persones malintencionades, a les persones poc parladores o aparentment poc vives, però que saben aprofitar bé les seves ocasions.

Hi ha moltes metàfores i frases fetes relacionades amb els sentits, a través de les diverses parts del cos, a través de les quals es desenvolupen. Així, la llengua, a banda de contenir el sentit del gust, és l’òrgan que ens serveix per parlar. I algú amb la llengua curta és algú poc parlador, que amaga les seves intencions.

I les ungles, la part extrema dels dits, a les mans, que ens serveixen per tocar les coses o, amb un caire més agressiu, per pegar o fer mal els altres, serveixen, doncs, per a agredir o atacar.

per Víctor Pàmies

Carpe diem. Viu el moment, perquè només tenim una vida i se’ns escola amb una rapidesa que ni tan sols intuïm.

Ja ho sabien les filadores: A qui fila massa prim, se li sol trencar el fil. I la vida humana és tan feble… Val la pena aturar-se de tant en tant per reflexionar què estem fent amb la nostra vida.

I per això cal que prenem consciència de les coses que són realment importants i les que no ho són tant i la responsabilitat que tenim, cadascú, individualment, en deixar un futur millor als nostres fills i descendents. Sempre m’ha agradat aquell proverbi, ara no recordo de quina cultura, però que comparteixo absolutament, que diu que troba lloable la persona que planta un arbre que no podrà fruir, però que sí que el fruiran els seus néts o bésnets (que potser no arribarà a conèixer mai).

per Víctor Pàmies

En aquest cas la progressió és negativa i ens porta d’un petit furt sense importància a la forca, en una escala ascendent imparable. Es diu dels que comencen a robar. I la tirallonga pot diferir en molt diverses variants: De l’agulla a l’ou, de l’ou al sou, del sou al bou i del bou a la forca o De la nou ve l’ou, / de l’ou ve el sou, / del sou ve el bou / i del bou la forca.

És una dita efectiva, visual, rítmica i amb una rima que li confereix una musicalitat que en garanteix la pervivència i el record.

I l’esència de l’ensenyança d’aquesta dita és que Qui roba un ou, roba un bou. Antoni Llull Martí el descriu com “la carrera del lladre”. Es comença per una insignificància, llavors segueix per una cosa de més valor, fins que per fi, acaben malament. a frase original és més llarga: Hi ha més dies que llonganisses, més setmanes que botifarres i més anys que capellans i es refereix al fet que hi ha molt temps disponible o sobrer per a fer una determinada acció. Que no cal tenir pressa, vaja.

És d’aquelles frases ben nostrades, de difícil traducció a altres llengües i que la popularitat ha fet que s’escurci, primer, condensant tot el sentit en la primera part de la dita, i que prengui més sentits, en segon terme, i que tingui aplicació en altres situacions comunicatives.

Així hi ha gent que la interpreta amb d’altres sentits, com ara, per indicar que algú sap compaginar el que té per viure, perquè ha d’ajustar la durada dels dies al nombre de botifarres que té. Segurament devia néixer quan n’hi havien de sobreres i tothom lligava els gossos amb llonganisses.

per Víctor Pàmies

La frase original és més llarga: Hi ha més dies que llonganisses, més setmanes que botifarres i més anys que capellans i es refereix al fet que hi ha molt temps disponible o sobrer per a fer una determinada acció. Que no cal tenir pressa, vaja.

És d’aquelles frases ben nostrades, de difícil traducció a altres llengües i que la popularitat ha fet que s’escurci, primer, condensant tot el sentit en la primera part de la dita, i que prengui més sentits, en segon terme, i que tingui aplicació en altres situacions comunicatives.

Així hi ha gent que la interpreta amb d’altres sentits, com ara, per indicar que algú sap compaginar el que té per viure, perquè ha d’ajustar la durada dels dies al nombre de botifarres que té. Segurament devia néixer quan n’hi havien de sobreres i tothom lligava els gossos amb llonganisses.