17 Ene

“John Ford a París”, Capítol 59

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (3a part)

Quan parla dels homes de gris, L’Andreu els compara amb músiques aquàtiques de ritmes apagats, cadències obscures darrera les quals s’amaga un propòsit narcotitzant. De la mateixa manera, els grisos no triguen gaire a passar inadvertits, i, tanmateix, els tens constantment al teu voltant, dominant les pautes interiors com gats perses endormiscats.

És aquí, teoritza, on rau la clau de la nostra victòria. És des de l’estudi meticulós de tota la gama de grisos d’on ha de sorgir l’espurna que ens ha de salvar. El que no tinc tant clar –i això no li ho he comentat mai-  és salvar de què.  El Toni ja fa tres mesos que té el seu home a casa i, més que acostumat, sembla satisfet. La dona  va marxar amb els nens i l’amant i l’home de gris ha omplert els buits amb converses neutres i calor humana. Per acabar-ho d’adobar, últimament li plega la roba i li fa el dinar. També s’està llegint els llibres de l’estanteria del menjador, i fins i tot li ha demanat si pot fer el mateix amb els que ha vist apilats a l’habitació. Leer más

10 Ene

“John Ford a París”, Capítol 58

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (2a part)

Ha xuclat el cigarro i n’ha exhalat el fum. L’aire viciat l’ha embolcallat en una espiral de boira i n’ha diluït els contorns. Com era d’esperar, no m’ha respost. Ha seguit fumant i  allargant el coll cap a la llum com un llangardaix ressec.  Li he preguntat si volia més cafè i ha negat amb el cap. M’he dirigit al menjador i ja m’hi esperava assegut al sofà.

– Encara no m’has dit el teu nom.

-Joan.

-Quants anys tens, Joan?

-25.

-Ets d’aquí?

-No.

-Doncs parles un català excel·lent.

-Gràcies.

-Ara haig de marxar. Tornaré en un parell d’hores.

-Molt bé.

-Qualsevol cosa que necessitis, tu mateix. Leer más

13 Dic

“John Ford a París”, Capítol 57

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (1a part)

He obert els ulls i l’he vist allà, assegut a la cadira, contemplant les teulades nevades de París per la finestra. No s’ha immutat ni quan m’he incorporat i el llit ha fet el seu grinyol característic. A mi tampoc m’ha sobtat la seva presència. De fet, ja feia dies que esperava el meu torn, i tenir-lo a casa m’ha fet sentir d’alguna manera alleugerit.

M’he llevat i he passat pel seu costat. M’he dirigit a la dutxa, he ajustat la porta i he deixat brollar l’aigua fins que el baf d’escalfor ha envaït tots els racons del lavabo. Quan m’he girat per treure’m el pijama, me l’he trobat a menys de dos pams, dempeus i de cara a la porta. M’he endut un ensurt de pebrots i he fet un bot enrere, he relliscat amb la humitat de les rajoles i de ben poc que no m’enclasto de cap contra la pica. Ja sabia pels amics com anava això de tenir el teu home de gris a casa, els patrons innocus d’acompanyament permanent i tota la resta. Una cosa molt diferent, però, serà acostumar-s’hi. Leer más

29 Nov

“John Ford a París”, Capítol 56

per Maiol de Gràcia

Just abans de la fi del món

Tot va ser esplendorosament cuqui  durant un parell d’hores. Vam quedar al bar Patata bullida del carrer Escorial, vam compartir uns dònuts secs i vam buidar unes birres. Ens vam somriure en silenci  i vam observar els clients. Jo li vaig regalar una Hello Kitty sense cames que m’havia trobat pel carrer. Ella es va treure les calces i me les va llençar a la cara. Les vaig guardar a la butxaca de la txupa i vam sortir sense pagar. Un xino mitja merda ens va venir al darrera i ens vam partir el cul a la seva cara; ens el vam carregar a patades i la penya que passava per allà s’hi va apuntar. Un cop el vam tenir esquarterat en mil bocins, vam fer punteria contra els cotxes. Després vam seguir davallant direcció mar.

Allò era extremadament excitant i vivificant. Tothom moria o matava. Teníem els ulls ben oberts i les venes dels colls inflades. Arreplegàvem qualsevol objecte a l’abast i l’anàvem bescanviant per d’altres de més mortífers. Érem joves i forts. Teníem opcions d’arribar vius a l’últim minut i ho sabíem. Vam agafar-nos de les mans i vam avançar en tromba. Vam esclafar caps i vam trepitjar iaies. Vam mossegar carn viva i vam respirar els efluvis caníbals de la sang vessada. Tothom semblava prou ocupat assassinant com per evitar atacar-nos, fins que a l’alçada de Diagonal ella va rebre un cop al cap i va caure desplomada a terra. Vaig tractar d’arrossegar-la però pesava com una vaca morta.  Aleshores la vaig deixar anar, em vaig desfer de les armes, vaig aturar-me en sec i vaig tancar els ulls.

22 Nov

“John Ford a París”, Capítol 55

per Maiol de Gràcia

WHAT A PERFECT DAY

Petit, constant i persistent,

tal com vas aprendre a casa.

Feliç i afligit, insonor com un broll d’aigua.

Benaurat i inclement,

suau o desfermat,

tens tot el temps del món en contra.

 

Beus sangria in the park

i tornes als efluvis.

Hi busques el teu home,

i et trobes amb el monstre de set rostres.

Reculls i dones,

Reps i distribueixes,

danses amb la vida

mentre penses una estona

en l’hivernacle de la cel·la.

 

I aleshores rememores.

I obres portes i t’escoltes.

Petit, constant i persistent,

sense pretensions ni present,

reaping what you sow,

tal com vas aprendre a casa.

 

 

15 Nov

“John Ford a París”, Capítol 54

per Maiol de Gràcia

La música trista de la ciutat. La cadència obliqua i densa, lenta i espessa, de la realitat. Les portes tancades, les vides després de l’interior. Una tassa de llet es refreda. El baf en espera. Una constant es repeteix al ritme beat d’un gat persa. Notes greus i càmeres lentes. Gavardina i paraigües. Corrent d’aire i carrer.

Una repetició es rebel·la.  Acció i transmutació. El ritme accentua la sang. La música trista de la ciutat. Xina town, Little Italy, Joan Miquel Oliver, Kevin Morby, un colom eteri i sobri, vençut i valent, travessa el carrer.

Fills de puta a mansalva. La bateria domina l’escenari. Les històries silencien histèries. S’imposa la  condensació de l’hivern. Dones a tendes. Gossos i merdes. Portes i feina. Present simple i past perfect. La música trista de la ciutat.

 

 

10 Nov

“John Ford a París”, Capítol 53

per Maiol de Gràcia

2017, Urgell entre València i Roma. Novembre amb xafogor d’agost. Brogit de motors descomunal. Un home d’uns seixanta anys, amb pantalons, americana i sabates  negres, amb el poc cabell pentinat enrere, i tot l’aspecte d’empresari de principis del XX de tornada a l’oficina, s’atura a contemplar l’aparador d’una agència de viatges.

Però avanço cap a ell i tot es transforma. Ara el tinc a tocar i com a mínim té setanta anys. Els pantalons i la jaqueta estan gastats per les vores i les espatlles, bruts entre les cames i a les solapes. El cabell, gairebé inexistent, confirma la manca d’higiene regular. S’ha endut un dit als llavis i té la vista fixada en els anuncis. No els mira, però. Ni tan sols els enfoca. Els seus llavis murmuren alguna cosa molt llunyana. Sembla que estigui recordant, i que això el porti dibuixar un somriure tímid. Deu tractar-se d’un inquilí vingut a menys d’algun dels milers de pisos que pengen damunt dels nostres caps. Està jubilat i no menja massa. Solter i solitari, qui sap si un mestre vingut a menys, potser un oficinista de despatx franquista, aprofita el primer detall extern del seu passeig diari per tornar a tot allò que no va fer, que no va dir, que va estimar des de la distància, que va deixar passar per temor a les represàlies. Ara ja és tard i els records són de mentida. El seu pas per aquest món s’acaba i qualsevol excusa és bona per passar el matí.

Passo de llarg i  la ciutat l’engoleix.

 

25 Oct

“John Ford a París”, Capítol 52

per Maiol de Gràcia

Què voleu que us digui quan el cor no admet més proposta que la caça i captura de l’ara i l’avui, del jo i només jo a totes hores enmig del tumult d’humiliacions que m’exploten i deambulen pel dia a dia amb la ràdio sempre atenta, les xarxes sempre en marxa, les rutines en formol, empantanegant-me en la convicció d’odis regurgitats en calent,  fulminant cossos amb la mirada, trepitjant excuses com qui obre mars i travessa continents. Què voleu que us digui que no s’hagi dit ja, que no pugui mudar de pell durant la propera hora, que no resulti d’alguna manera monstruosa del tot intranscendent. En aquesta època decisiva, no tinc res més a afegir. Em conformo en ser acció en espera, nervis a flor de pell, gana i coberts a taula, l’home que ha après a  mossegar-se les ungles sense menjar-se les pells.

 

18 Oct

“John Ford a París”, Capítol 51

per Maiol de Gràcia

 

LA CÒLERA DELS DÉUS

Cacera caníbal,

riallades i hienes,

tenebra a les entranyes,

bilis de mamella,

histèria a foc lent,

deflagracions i carnassa.

 

Que no quedi res dempeus,

que no tremoli ni una fulla als arbres.

Que la còlera dels Déus  elevi l’esgarip  per damunt dels cadàvers,

que el descens sigui virulent i efectiu,

que s’esgoti l’aire,

que a la putrefacció no li quedi ni un miserable bri on caure morta.

11 Oct

“John Ford a París”, Capítol 50

per Maiol de Gràcia

L’ENTREVISTA

El paio era un metralleta. Se t’asseia al costat i et menjava l’orella i tu només volies desaparèixer. T’explicava batalletes de pinxo de barri transportades al món laboral i bevies tot el que et queia a les mans i només desitjaves que els efectes de l’alcohol et desconnectessin d’aquella pantomima descomunal.

Sempre deia el mateix. Tenia els collons pelats de solucionar les merdes de la feina, per això no calia que patíssim. Només havíem de seguir-li el joc i fixar-nos bé en com anava el tema, com es movien ell i la seva gent. Encara aprendràs alguna cosa de la vida, em repetia sovint.

I jo no podia deixar de pensar en el fàstic que em feien ell i tots els cabrons com ell que m’estaven amargant la vida. Però havia de fer com qui no sap de què va la cosa perquè m’hi jugava la feina. Em costava un ou, perquè no volia passar per un idiota del seu nivell, un puto carallot que se’n vanagloria davant del món com si  allò el convertís en un paio simpàtic i no en el subnormal que era, en el monstre de les cavernes inculte que era. Leer más