15 Nov

“John Ford a París”, Capítol 54

per Maiol de Gràcia

La música trista de la ciutat. La cadència obliqua i densa, lenta i espessa, de la realitat. Les portes tancades, les vides després de l’interior. Una tassa de llet es refreda. El baf en espera. Una constant es repeteix al ritme beat d’un gat persa. Notes greus i càmeres lentes. Gavardina i paraigües. Corrent d’aire i carrer.

Una repetició es rebel·la.  Acció i transmutació. El ritme accentua la sang. La música trista de la ciutat. Xina town, Little Italy, Joan Miquel Oliver, Kevin Morby, un colom eteri i sobri, vençut i valent, travessa el carrer.

Fills de puta a mansalva. La bateria domina l’escenari. Les històries silencien histèries. S’imposa la  condensació de l’hivern. Dones a tendes. Gossos i merdes. Portes i feina. Present simple i past perfect. La música trista de la ciutat.

 

 

10 Nov

“John Ford a París”, Capítol 53

per Maiol de Gràcia

2017, Urgell entre València i Roma. Novembre amb xafogor d’agost. Brogit de motors descomunal. Un home d’uns seixanta anys, amb pantalons, americana i sabates  negres, amb el poc cabell pentinat enrere, i tot l’aspecte d’empresari de principis del XX de tornada a l’oficina, s’atura a contemplar l’aparador d’una agència de viatges.

Però avanço cap a ell i tot es transforma. Ara el tinc a tocar i com a mínim té setanta anys. Els pantalons i la jaqueta estan gastats per les vores i les espatlles, bruts entre les cames i a les solapes. El cabell, gairebé inexistent, confirma la manca d’higiene regular. S’ha endut un dit als llavis i té la vista fixada en els anuncis. No els mira, però. Ni tan sols els enfoca. Els seus llavis murmuren alguna cosa molt llunyana. Sembla que estigui recordant, i que això el porti dibuixar un somriure tímid. Deu tractar-se d’un inquilí vingut a menys d’algun dels milers de pisos que pengen damunt dels nostres caps. Està jubilat i no menja massa. Solter i solitari, qui sap si un mestre vingut a menys, potser un oficinista de despatx franquista, aprofita el primer detall extern del seu passeig diari per tornar a tot allò que no va fer, que no va dir, que va estimar des de la distància, que va deixar passar per temor a les represàlies. Ara ja és tard i els records són de mentida. El seu pas per aquest món s’acaba i qualsevol excusa és bona per passar el matí.

Passo de llarg i  la ciutat l’engoleix.

 

25 Oct

“John Ford a París”, Capítol 52

per Maiol de Gràcia

Què voleu que us digui quan el cor no admet més proposta que la caça i captura de l’ara i l’avui, del jo i només jo a totes hores enmig del tumult d’humiliacions que m’exploten i deambulen pel dia a dia amb la ràdio sempre atenta, les xarxes sempre en marxa, les rutines en formol, empantanegant-me en la convicció d’odis regurgitats en calent,  fulminant cossos amb la mirada, trepitjant excuses com qui obre mars i travessa continents. Què voleu que us digui que no s’hagi dit ja, que no pugui mudar de pell durant la propera hora, que no resulti d’alguna manera monstruosa del tot intranscendent. En aquesta època decisiva, no tinc res més a afegir. Em conformo en ser acció en espera, nervis a flor de pell, gana i coberts a taula, l’home que ha après a  mossegar-se les ungles sense menjar-se les pells.

 

18 Oct

“John Ford a París”, Capítol 51

per Maiol de Gràcia

 

LA CÒLERA DELS DÉUS

Cacera caníbal,

riallades i hienes,

tenebra a les entranyes,

bilis de mamella,

histèria a foc lent,

deflagracions i carnassa.

 

Que no quedi res dempeus,

que no tremoli ni una fulla als arbres.

Que la còlera dels Déus  elevi l’esgarip  per damunt dels cadàvers,

que el descens sigui virulent i efectiu,

que s’esgoti l’aire,

que a la putrefacció no li quedi ni un miserable bri on caure morta.

11 Oct

“John Ford a París”, Capítol 50

per Maiol de Gràcia

L’ENTREVISTA

El paio era un metralleta. Se t’asseia al costat i et menjava l’orella i tu només volies desaparèixer. T’explicava batalletes de pinxo de barri transportades al món laboral i bevies tot el que et queia a les mans i només desitjaves que els efectes de l’alcohol et desconnectessin d’aquella pantomima descomunal.

Sempre deia el mateix. Tenia els collons pelats de solucionar les merdes de la feina, per això no calia que patíssim. Només havíem de seguir-li el joc i fixar-nos bé en com anava el tema, com es movien ell i la seva gent. Encara aprendràs alguna cosa de la vida, em repetia sovint.

I jo no podia deixar de pensar en el fàstic que em feien ell i tots els cabrons com ell que m’estaven amargant la vida. Però havia de fer com qui no sap de què va la cosa perquè m’hi jugava la feina. Em costava un ou, perquè no volia passar per un idiota del seu nivell, un puto carallot que se’n vanagloria davant del món com si  allò el convertís en un paio simpàtic i no en el subnormal que era, en el monstre de les cavernes inculte que era. Leer más

04 Oct

“John Ford a París”, Capítol 49

per Maiol de Gràcia

890

Miro per l’espieta de la cel·la. Els policies van despullats i estan cagats de por. M’asseguro que el càmera estigui filmant, truco a comandància i em donen l’ordre d’entrar.

Ho fem en tromba. Ells aixequen les mans instintivament i criden alguna cosa que no puc entendre per culpa de la pressió del casc, alguna cosa que sona a reclams de clemència. Igualment els esclafem contra la paret amb els escuts de plàstic. Els companys de darrere ens empenyen contra ells uns trenta segons i després es retiren. Aleshores trec la porra i busco un punt entre els braços i les cames, colpejo amb força i el pollós de primera fila es doblega automàticament, impacto a la nuca i el cap, set vegades, mentre li trepitjo una mà. Ell intenta reaccionar però no troba l’ espai. Els seus companys estan en idèntica situació, recargolant-se pel terra, buscant aire amb cara de pànic, estan vençuts i demacrats. L’agafo pels cabells i les orelles. Un company m’ajuda i l’arrosseguem pel passadís fins a les a les oficines de l’ala nord. La sang li raja del cap fins al pit. Li vaig donant cops de peu a les cames i es retorça de dolor. Això provoca un reguerol de sang que els seus propis talons van separant en dues línies paral·leles. Li miro la mà: té tres dits torçats cap enrere. Li mano al company que s’aturi i li aixequi el cap. M’enretiro uns metres, trec l’escopeta i apunto a l’ull esquerre.  Disparo, la pilota de goma fa diana i el merdós perd els sentits. L’arrosseguem fins a la porta de sortida i el deixem estirat al carrer.

 

 

27 Sep

“John Ford a París”, Capítol 48

per Maiol de Gràcia

Dilluns pel matí, 

surto al carrer. No s’hi veu una ànima. A la cantonada de Diputació amb Bailèn, una furgoneta de la policia Nacional. A Gran Via, una altra. Els suposo a l’interior, armats i a l’expectativa. Segueixo avançant i em topo amb les primeres personesTots semblen dirigir-se a algun lloc important amb pressa continguda.  Jo faig el mateix. M’apropo fins al punt de reunió i dono una volta llarga  pels voltants. Observo l’emplaçament des de diversos angles i no hi veig res estrany en cap ocasió, només furgonetes a cada cantonada. Sento el  brunzit d’un helicòpter però no aixeco la mirada. M’apropo a la porta. Passo un parell de vegades pel davant, miro quin ambient es respira a l’escala, no hi veig moviment i empenyo la porta.  Algú s’ha encarregat d’inutilitzar el pany i s’obre  sense dificultat. Un cop a dins, em dirigeixo a la porteria. M’hi endinso, tal com m’ha estat indicat, i avanço per un passadís ple de llum natural. Començo a intuir el rumor apagat d’una munió de gent. Sento passes al meu darrere: una parella jove amb tres nens, un home gran encorbat.  Surto a l’exterior d’un pati d’Eixample. Centenars de persones em miren de reüll. Ningú somriu. Em reparteixen un full i el llegeixo. Un senyor comenta en castellà que els helicòpters ja deuen haver passat la informació i que ens esperen. Tot i així cal mantenir la calma. Serà d’aquí a mitja hora com a molt. Faig una ullada general a la multitud. Veig gent amb bastó i gent amb turbant, gent amb corbata i gent amb mocador palestí. No es veu cap arma i sí moltes motxilles plenes. La gent mira els mòbils i conversa en veu baixa. No tenim televisió ni ràdio ni internet, però tots hem trobat el camí fins a l’illa pertinent. Els que tenen família al poble, parlen d’ajuntaments i escoles. Els de  ciutats petites, de centres cívics i hospitals. Es tracta de resistir tots junts i de la mateixa manera.  Se sent un tro llunyà, després un altre de més proper. Algú  anuncia que ha arribat l’hora i, un per un, sortim al carrer 

 

 

 

 

 

 

 

20 Sep

“John Ford a París”, Capítol 47

per Maiol de Gràcia

John Ford a Barcelona

L’equidistància és el tràveling sentimental d’un present i d’un passat familiars. Al meu s’hi pot observar una gent treballadora, d’origen catalano-basco-valenciano-aragonesa, establerta a l’excel·lentíssima vila de Gràcia cap a mitjans dels segle XIX. Quan un servidor va treure el nas, les dues generacions en vida havien ampliat el radi d’acció als barris de l’Eixample i Navas per pur instint de supervivència. Es tractava de guanyar-se el pa de la manera que fos. La postguerra havia estat penosa i se n’havien sortit com havien pogut. Els avis, els derrotats de la guerra civil, s’havien empassat mig segle de dictadura pencant i callant, relacionant-se amb la gent que els envoltava sense mostrar cap símptoma de ràbia o menyspreu. Veïns, companys de feina, amics, catalans d’origen i catalans immigrants, eren tractats amb la mateixa actitud entre franca i distant basada en el respecte absolut per les maneres pròpies i estranyes. Cap d’ells era culpables de res, tothom formava part d’una mateixa massa sotmesa i actualment consagrada a posar el plat a taula cada nit. Quan havien de parlar amb castellanoparlants, canviaven automàticament d’idioma i no passava res, mai no en comentaven les raons ni les causes, era llei de vida i els petits de la casa els imitàvem de la mateixa manera que els nostres pares havien après a conviure amb tota mena de prohibicions culturals. No sabien escriure en el seu propi idioma, havien acceptat com a natural la ràpida degradació del llenguatge parlat, donaven per bona la barreja de respecte i derrota acumulada pels seus progenitors, i feien la seva i deixaven fer, treballaven, es casaven i tenien fills mentre esperaven que la mort del dictador canviés, ni que fos una mica, la direcció dels vents.   Leer más

13 Sep

“John Ford a París”, Capítol 46

per Maiol de Gràcia

En John Ford pitja el botó d’ignició i la nau surt disparada.  La va llogar amb  la ferma intenció d’explorar geometries ignotes que li diluïssin l’espessor sanguínia, la paràlisis física, el mar de dubtes confortables.  La lluita continua, n’està plenament convençut. No pensa rendir-se per molt que la decrepitud li trepitgi els talons. Prem l’accelerador i desapareix rere els confins de la Via Làctia.

La nau té ordre expressa de no establir cap ordre establert. Només s’ha d’aturar on li plagui, sigui per idoneïtat mediambiental, sigui per instint mecànic.  Un cop a terra, quan obri les comportes, en John sortirà a passejar.  Tot el que observi serà digne d’estudi. Descriurà els escenaris pel pur vici d’escriure. No en traurà res, de tot plegat, i poc abans de traspassar se’n desfarà amb la resta d’andròmines acumulades durant la seva curta estada a la terra, la majoria tan anacròniques com la percepció que en conservi.

Porta dues hores de vol i el casc el comença a incomodar. El seu propi baf el retorna el desagradable impacte provocat per l’ambient moribund de l’habitació de la  tieta Dolors cada vegada que la visitaven, durant les vacances de Nadal, els deu anys que hi va malviure estirada. Ha vist passar fugaçment centenars de planetes de diversos colors i mides, i només pensa en tota la gent que ha vist emmalaltir, patir i morir, en el daltabaix de les distàncies, en les  petites lluites, tan de mentida, i per altra banda tan necessàries.

El cap li pica, necessita rascar-se, es treu el casc, es rasca, se’l torna a posar, es corda el cinturó de seguretat, desendolla el botó automàtic, busca el primer planeta visible i fa un gir sec de volant.

28 Jun

“John Ford a París”, Capítol 45

per Maiol de Gràcia

THE CHARMING MAN

Recordo un senyor de bigoti franquista i mirada intensa. Recordo que bordava com un gos rabiós i jo em moria de por. Això el feia riure d’allò més i bordava encara més fort, em pessigava el cul i jo sortia corrents.

Aleshores el pare m’agafava en braços i somreia. Acceptava la broma però no l’aprovava.  Era només la seva  manera d’interactuar amb la gent, discreta,  transigent, amable, disposada a cedir per damunt de discrepàncies puntuals. És el record punyent que brolla del plor d’un infant espantat.