24 May

“John Ford a París”, Capítol 41

per Maiol de Gràcia

Merde…

Admiro les gàrgoles de la catedral de Notre Dame, trepitjo una merda de gos gran i llefiscosa, perdo l’equilibri enrere mentre avanço sense voler cap a un  guiri gros, blanc i suat, que porta el mòbil mig penjant de la butxaca dels shorts perquè aquests li van tan ajustats que no donen per a més, i m’hi estampo inevitablement, cosa que fa que el mòbil li caigui a terra i m’acusi en un idioma viquing d’alguna cosa que no entenc però que jo, i tots els que ens envolten, inclosos els segurates de la porta de la catedral, traduïm per: lladre de merda m’has tractat de fotre el mòbil amb la típica excusa de lladre romanès que es basa en que has trepitjat una merda de gos a la porta de Notre Dame.

Davant d’ai, tal falsa acusació, no em queda més remei que tractar d’explicar-los l’error mentre els ensenyo les marques de la trepitjada fatal tot aixecant la bamba ostensiblement, de manera que les restes, encara líquides, de la diarrea, s’escampen, com petits dibuixos repartits amb gràcia fugaç i divina, pels fúcsies, grocs llampants, verds poma i d’altres altisonàncies de tal ai caire, de la roba dels viquings, que cada vegada em miren amb més odi, fàstic i superioritat.

Com que domino el francès a la perfecció, opto per demostrar la meva innocència als segurates que han abandonat la porta i s’han aproximat  fins a la rotllana de guiris que m’acusen de tots el mals del món. Després d’escoltar-me set segons em demanen que calli d’una puta vegada i que foti el camp abans que allò es converteixi en un camp de batalla absurdo-racista de pa sucat amb oli.

Mentre me’ls escolto, sorprès i agilipollat, vaig fent que sí per si de cas mentre sento com no massa més enrere es comencen a imposar els insults contra els turistes i contra els estrangers en general, cosa que em fa pensar que començo a entendre el que m’estaven provant de dir  els segurates, i que, erròniament,   donava per racisme dels guiris cap a mi i no dels autòctons cap els guiris i estrangers en general.

Un merder, vaja, perquè de sobte volen coses. Llaunes, ampolles de plàstic primer i de vidre poc després. Una sabata, un encenedor petit, un de gran, un encenedor de la mida d’un ipad. Un ipad. Els segurates, nerviosos, es retiren rere la porta de la catedral i la tanquen. Suposo que fan les trucades pertinents perquè poc després ja se senten sirenes de policies i bombers i ambulàncies. Al bell mig de l’acció m’agenollo entre la colla de viquings histèrics que recullen tot allò que els tiren i ho retornen amb més força i punteria. Entre cames peludes, burilles de cigarretes i cagades seques d’ocell, distingeixo les restes encara líquides de la merda de gos just quan estic apunt d’arrepenjar-hi una mà.

I mentre l’evito amb maestria d’entès en el tema, passa la cosa. Mentre l’evito es fa un espai impossible al meu voltant i un sol crit viquing creua la meva minúscula perspectiva de la vida d’un cantó a l’altre. L’espai es fa gran i em permet allunyar-me encara més de la merda de gos i aixecar-me tot d’una mentre alguna cosa demoníaca s’estavella contra la cagarada i fa retronar la catedral sencera, la ciutat sencera, el món i part de l’univers sencers, durant tres o quatre segons llargs com un dia sense pa, tot just abans de partir l’illa en dos i fer-nos caure tots pel forat resultant.

Només sobrevisc jo i un tros de tifa que, inesperadament, sap nedar.

Quan arribo a bon port li pregunto a un gendar-me què ha causat una desgràcia d’ai tal dimensions. I ell, molt afrancesat tot ell, assenyala cap a la teulada de la Catedral i diu:

– Cela:

 

17 May

“John Ford a París”, Capítol 40

per Maiol de Gràcia

God is in the house

Un cop endollats els fanals, tallada la fusta i enceses les llars de foc, la  ciutat està tan ben il·luminada que no hi queda ni un racó on els malfactors puguin camuflar-hi els seus crims.

També hem pintant la petita parròquia de blanc. I cada nit, en la seguretat que ens envolta, silenciosos com ratolins, després de sentir a dir que Déu l’habita des de temps immemorials, ens hi apropem tota la gent de bon cor.

En aquest grup cal descomptar-hi les ànimes perdudes de sempre: els lladres de guant blanc, les rates de biblioteca o els consumidors de crack i absenta. A aquests no els volem ni veure. Penseu que som pocs però que sabem defensar-nos. Tot i que de vegades -també és cert- ens fan molta falta; sobretot quan estem adorant el nostre Déu i algú s’ha d’ocupar dels gatets que es pugen als arbres. Leer más

03 May

“John Ford a París”, Capítol 39

per Maiol de Gràcia

 

All lined up

L’origen de la vida. El sentit de l’existència. El melic i les extremitats. Tocar i percèrbol.

Una trucada inexistent. Un espai per omplir en un compartiment ple. El no-res  però dissimular amb eructació.

Jo he vingut aquí a veure com reacciono. No pretendre. Amb prementidació.

Escriure per a un mateix. El sentit de les paraules no sempre. No sempre tot és avui i ara. Avui em ve de gust seguir el fil de la desconnexió. El fil apareix com per art de marge.
Mer de. Leer más

26 Abr

“John Ford a París”, Capítol 38

per Maiol de Gràcia

Cor fosc

Del no-res en pot sortir un perfil, una profunditat per definir, una buidor sonora que et fa intuir que no ets a ciutat, que al teu voltant no hi passa res, que els contorns que perceps no tenen la capacitat de moure’s, o, encara pitjor, que no es mouen per pròpia iniciativa, cosa que fa que la foscor al teu voltant es condensi i giravolti en plasticitats deformes que es multipliquen en alçada i volum provocant-te cert vertigen, una lleugera percepció d’esgarip de mussol o de colom de camp en cel, no ho sabries dir en ta vida, que d’ocells no en tens ni idea ni t’interessen per a res més que per a mantenir la ment ocupada, tot just ara que el no-res semblava haver agafat les regnes definitivament, dominant-te i assimilant-te, fent-te’n part i culpa abans d’hora, immobilitzat com estàs enmig d’un camp d’ordi ressecat i obscur, davant d’un bosc de pins de branques revinclades, plenes de forats amb forma d’ull i boscatges que sobrevoles amb un sol batre d’ales.

 

 

19 Abr

“John Ford a París”, Capítol 37

per Maiol de Gràcia

Victòries 1

Tot ben fals. Un avió de paper, de Japó a París, de París a Sutter Creek. Un aleró controlant-ne l’estabilitat. Sembla un drap però són unes calces, amb estrelletes. Semblen una adaptació de la bandera americana. Un jersei de coll ben alt per frenar els vents polars gèlids, incendiaris. Una vida recoberta de paraules altisonants, renovadores, refrescants. Uns ulls i uns llavis, ganyotes sota una superfície de bell xeruc. Un nom o dos, o tres, o els que faci falta. Inventar-s’ho tot en qualsevol lloc no costa res. Tres minuts i sona el timbre. He de tornar a classe. Primera mentida perquè soc a Sutter Creek i la Cathy ja se n’ha anat a dormir. Agafo el cotxe i busco un lloc sense electricitat, on només es contemplin les estrelles. Un avió blanc de paper (que bé) em sobrevola arran de calva i aterra sense fer soroll.

05 Abr

“John Ford a París”, Capítol 36

per Maiol de Gràcia

Les derrotes 1

De la meva estada als Estats Units d’Amèrica -interval que inclou els onze mesos que van de l’Agost del 1990 al Juliol del 1991- en vaig treure un grapat d’experiències que encara avui m’afecten diàriament. Suposo que no hi ha cosa més definitiva per a una personalitat adolescent que el fet d’haver-se d’adaptar a una cultura que no és la seva ni ho serà en el futur. Tot allò va tergiversar-me la vida en infinitud de vessants. Va ser aquí on vaig entendre que les meves passions principals eren -i serien per sempre- la lectura i l’escriptura. I aquí segueixo: llegint i escrivint sense parar.

Tot plegat em va frapar molt intensament. Ara ho veig des de la perspectiva dels anys, però ja aleshores, gairebé des del primer instant, vaig intuir que les diferències culturals marcarien el camí, que seria des d’aquesta posició d’indefensió des d’on superaria els diversos obstacles que la vida m’anés presentant.
Leer más

29 Mar

“John Ford a París”, Capítol 35

per Maiol de Gràcia

La Cathy

L’Advocat m’explica que el jutge m’ha deixat lliure sense càrrecs, que només han imputat el conductor del cotxe per conduir begut. Segons sembla no té ni un dòlar per pagar la fiança, i haurà de romandre a comissaria fins que algú intercedeixi per ell. És això o esperar assegut que arribi el dia del judici. Jo puc marxar quan vulgui.

Quan som fora li explico què he vingut a fer aquí i em diu que coneix la Cathy de quan  la veia cada dia a l’Elementary School de Jackson, el poble veí, on treballava com a secretària. Diu que sap on viu, que des que es va divorciar la té com a veïna, que si vull m’hi apropa en un moment.   Leer más

22 Mar

“John Ford a París”, Capítol 34

per Maiol de Gràcia

In a prison cell (catalan mode)

(Em diuen que el meu advocat d’ofici arribarà en qualsevol moment. Els demano paper i llapis i m’ho porten tot. Mentre espero, m’entretinc)

Imatges nítides,

Temps afegit.
Pretensions purament quilomètriques.
Vassallatge de mar de fons.
La nit il·lumina les incògnites amb distraccions quiromàntiques. És  com si el més profund de la foscor hi tingués alguna cosa a dir.

BULLSHIT

La intensitat de la solitud.
El cap camí per recórrer.
La pau de saber que no hi ha res més enllà dels quatre barrots rovellats.
Una mentida sobre una altra.
Meva, teva,

ONIONSHIT

Què se’n deu haver fet de?
Qui deu haver decidit què?
Prostitucions de per vida.
L’amor disfressat de Pandora.

08 Mar

“John Ford a París”, Capítol 32

Sutter Creek

per Maiol de Gràcia

Sutter Creek queda a una hora en cotxe de Sacramento. A l’aeroport, agafo el cotxe de lloguer i segueixo les instruccions del mòbil fins l’autopista. Després, només cal agafar el trencall que porta cap al llac Tahoe i seguir per la carretera secundària durant uns tres quarts d’hora.

La carretera és sinuosa i en lenta  pujada. Oscil·la per entre turons verds i grocs primer, i, més endavant, per entre arbredes que recordo d’una extraordinària bellesa. No se m’oblidarà mai la primera arribada, ara fa vint anys, també a la tardor, després d’haver deixat enrere l’últim revolt per davallar cap a la vall on el poble, petit i blanc, hi descansa des de les primeres extraccions d’or de l’època dels pioners.

Recordo, sobretot, els arbres vermells en totes les seves gradacions, vermells com mai no els havia vist mentre provava d’entendre i fer-me entendre per aquella família que havia decidit acollir-me durant un any sencer. Parlava i mirava de cua d’ull tots aquells arbres vermells, tots aquells turons grocs, totes aquelles cases colonials que no s’assemblaven en res als arbres, turons i cases de l’altre costat del mar, i pensava que aquell racó ja estava reclamant-me una futura visita més llarga i contemplativa, no importava ni quan ni com, potser en una altra època de la meva vida, quan fos que la vida i la casualitat m’hi volguessin portar de nou. Ja volia tornar a aquell mateix lloc i aturar-m’hi a la mateixa hora. Apagar el motor, sortir del cotxe i mirar-m’ho tot per segon cop.

Diria que avui ha arribat el dia.