per Maiol de Gràcia

En Johnford obre els ulls, mira l’hora al mòbil, ressitua l’esquena al matalàs, recorda on és, s’incorpora i badalla.

En Johnford s’aixeca, va fins el lavabo, orina assegut, amb els pantalons d’esport pels turmells i els peus secs sobre les rajoles. La sensació general és agradable i s’hi allarga una estona. Recupera els somnis d’aquesta nit en onades de magma flonja. Recorda que ha d’escriure el seu final i  s’espolsa l’última gota.

En John ford es puja els pantalons i es dirigeix a la cuina, posa en marxa la Nespresso i mira com plou des de l’altre cantó de la finestra. El cel gris ennegreix la paret plena de grafittis. Londres no és París però totes les ciutats són la mateixa merda. Ha decidit morir aquí en la frase anterior i no té cap intenció de donar-vos-en una explicació objectiva. No ha estat mai el seu propòsit. S’inventa un veí trastornat i el sent picar a la porta.

En Johnford s’hi atansa i l’obre. El veí va despullat i porta el cos cobert d’excrements i sang negra. Al front hi porta escrit 2666 i a la ma dreta hi sosté un cap escapçat de prostituta.

En Johnford es deixa fer. Percep l’impacte del crani contra l’orella. Sent els crits caníbals del veí i en nota les baves sobre els llavis. Ha caigut d’esquenes i contempla un insecte minúscul.  És petit i li brillen les potes. El soroll l’ha posat en estat d’alerta i  dissimula. No mou ni un dit fins que no està del tot convençut que el rebombori no té res a veure amb ell.  Després travessa la biga de ferro i desapareix d’escena.

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (11a part)

Han passat els anys i l’home de gris segueix aquí. A l’exterior no ha canviat res, però aquí dins la transformació ha estat absoluta. Ara en som cinc: l’home de gris de nit i la seva família de dia. Quan surt el sol ens desperta i s’acomiada. Se’n va al pis de vint metres quadrats que va agafar després del trasllat i hi dorm unes hores. Així que es fa fosc torna a casa, fa els deures amb els nens, ens fa el sopar i de vegades es tanca a l’habitació amb la Puri mentre jo m’encarrego que la canalla estigui distreta amb algun joc o alguna peli. Després torna a marxar i nosaltres anem a dormir. L’endemà tot torna a començar. Els nens van al cole d’aquí al costat. La Puri s’encarrega de la casa i m’ajuda amb les transcripcions de les novel·les i les traduccions de l’editorial. Jo li pago un sou minúscul – no dono per més – però noi els cobro una misèria per estar-se a casa. De fet no els cobraria res, si em deixessin. Per mi ja són família. Però la Puri diu que ni pensar-ho, que tot el que faig per ells no m’ho podran pagar amb tot l’or del món. Evidentment exagera. Són ells qui han fet entrar la llum aquí, i no al inrevés. Des de que convivim tot és moviment i alegria. Els nanos són fantàstics. La Puri no és tan reservada com deia el Paco (l’home de gris, sí). De fet és un nervi amb els collons molt ben posats. El Paco se l’estima i jo també, però d’una altra manera, és clar. Som una família. I quan és estiu i les hores de llum s’allarguen fiquem els nens a dormir, seiem a taula i organitzem els propers passos. El Paco ens explica les novetats i a partir d’aquí decidim. Cada dia són més. A París només uns dos-mil. Quan arribin al cinquanta per cent tenen decidit passar a l’acció. Prendran el poder i nosaltres sortirem al carrer. Mentrestant fem com si res i ensenyem valors i història als nostres fills i als fills dels grisos que viuen amb nosaltres. Tot està per fer i ho anem fent sense descans. Tenim la raó, que d’això es tracta. I la raó sempre s’acaba imposant.

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (10a part)

I els dies van passant com si res. La tempesta s’allunya i torna a brillar el sol. L’home de gris fa la seva feina i em venera en secret. Ha après qui mana dins de casa, i sap que si es comporta sóc condescendent. Sap que quan està fotut pujo immediatament les persianes. Després li pregunto tot de coses i ell contesta complagut.

L’equilibri de forces és ara gairebé perfecte. Ja no és ell però tampoc sóc jo. Més aviat es tracta de protegir-nos l’un a l’altre. No en parlem mai, de tot això. No cal. Però és evident que els dos en som ben conscients. Jo també li explico coses meves encara que no em pregunti mai res. Li faig saber que no es tracta de viure millor o pitjor, sinó de viure com et doni la gana. Ell mira cap a la llum amb l’expressió de qui pensa en una cosa per primera vegada.

El seu cas és molt diferent al meu. Fill d’home gris va seguir els passos del pare. De la mare no en pot dir res. No hi va parlar mai. Només cuidava de la casa i del menjar. No li recorda ni una paraula de més. El pare no la tenia en compte, i la seva figura petita i negre va anar desapareixent darrera els fogons, com una ombra. Leer más →

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (9a part)

I l’endemà París enfosqueix de cop. El cel s’omple de núvols verds que comprimeixen l’escenari amb Torre Eiffel de fons. Obro les persianes de bat a bat però la llum no vol entrar. Es condensa tempesta endins i empeny la terra cap els costats.

La remor de motors és aquàtica. La pressió atmosfèrica esclata en format de flocs carbonitzats que cauen en silenci sobre el descompost de les teules. Trec un mà fora i en recullo un. És fred com el gel i put  com l’aigua bruta. L’ensenyo a l’home de gris i me’l trobo estirat a terra, desinflat cap per vall, com un perfil dibuixat a guix de cadàver massacrat a bales.

M’hi atanso. Em miro al mirall i sóc un altre. Sento una veu i noto una força que pensen i actuen per mi.

Ha arribat l’hora. Parla-li a cau d’orella.

Sóc tota la misèria que vas desprenent.

Retorça-li un dit enrere. Trepitja-li el coll.

Un llampec sense tro apaga la ciutat.

Si la tempesta no minva, tens les hores comptades.

I traient forces de les entranyes, l’home de gris em reclama a mi. A mi. Com si no fos jo qui l’escanya.  Com si jo el pogués salvar de mi mateix.

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (8a part)

Però se m’enduen igual. Obro els ulls i m’estan esperant. Tot és a les fosques. Només veig ombres i sento veus. Aixequi’s i acompanyi’ns. Em conec el trajecte de memòria. Travessem tot el pis. Tinc algú al davant i algú altre al darrere. La porta deu ser oberta. Baixem per les escales. No es veu res. Ningú parla. Sortim a l’exterior. La ciutat ha desaparegut. M’introdueixen en un vehicle. Noto dos cossos, un a cada cantó. El viatge és sorprenentment curt. Encara som al barri. S’obren les portes. Entrem en algun lloc.

Segui. M’assec. Negre absolut. Una veu diferent. El seu nom. Johnford. El seu ofici. Escriptor. Qui conec d’una llarga llista de persones. Identifico un parell de noms, de la resta no en tinc ni idea. M’han vist xerrar amb tal a la cantonada de tal carrer, sempre en grup. Tenen vídeos que ho confirmen. Amics, de vegades quedem per xerrar. De vegades venen acompanyats. No conec el nom de tots aquells que els acompanyen. De què parlem. De res en concret. Què els puc dir de l’Andreu Poisseau. Callo. Parli, sabem que el coneix. Callo. No penso parlar del meu amic. Callen. Leer más →

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (7a part)

I van córrer els primers rumors. Alguna gent desapareixia sense deixar rastre. De sobte no hi eren, no anaven a la feina, no visitaven la família, no tornaven a treure el nas pel seu carrer de converses, ningú sabia on podien ser. La majoria eren solters o solteres, així que era complicat saber perquè havien marxat sense dir res. Potser ho havien fet per no haver de suportar la companyia obligatòria. Només era un rumor, però. Ningú coneixia ningú que ja no hi fos. Per tant era factible que fos això. Havien fugit. Ben fet. Que els vagi bé allà on siguin.

Però aleshores va desaparèixer el germà d’un company de feina. I la tieta del Marcel. I poc després el vidu de la carnissera. Així que allò havia de ser una altra cosa. No estaven fugint. N’hi havia que tenien més de seixanta anys, per l’amor de Déu. A les cantonades cada vegada érem menys gent.  Ves a saber si ens graven des de una finestra. Ens volen atemorir. Hem de trobar noves maneres de reunir-nos. Fins que no les tinguem pensades més val passar desapercebut. Per ara casa i feina. Casa i feina i muts. Ben muts. Leer más →

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (6a part)

En principi la força és seva. No sé què pot arribar a fer si li dono raons per denunciar-me. Tots hem sentit a parlar de casos extrems, tot i que no conec ningú que hagi patit represàlies en pròpia pell. Això acaba de començar i tothom va amb peus de plom.  Les proclames es fan al carrer, però a casa les actituds són més contingudes. Els homes de gris són cossos estranys que poc a poc naturalitzen la seva condició de nous membres de la família. Els nens estan encantats. És com tenir un ninot gros i viu a casa. Juguen amb ells encara que no interaccionin massa. El Ricardo comenta que el seu fill el fa treballar de valent fent cuinetes. L’home li va passant els ingredients (plastilina, caniques, pinces de penjar la roba) i el nen li fa provar els resultats. El Ricardo ens ho explica amb un somriure torçat a la boca. Si tingués fills jo faria exactament el mateix.  No m’exposaria a dir res que els posés en perill. Però resulta que estic solter i m’ha tocat un home de gris una mica particular. Representa la força de l’opressor i jo puc fer us d’unes condicions inesperades que equilibren una mica la situació, tot i que encara no tinc clar fins a quin punt. Per ara em dedico a observar. No en parlaré amb ningú fins que no tingui més clars els avantatges i inconvenients. L’home de gris és tan passiu que es fa difícil interpretar les seves reaccions. Vaig provant condicions lumíniques diferents i en general m’atreviria a dir que actua com una mala herba ben arrelada. La seva capacitat de recuperació és extraordinària. I amb tot, quan el deixo a les fosques, cau en una mena de desmai vegetal proper al coma. Si li pregunto què li passa em fa saber que no es troba bé amb un fil de veu. Després demana aigua. La seva relació amb els elements primaris de la natura és evident. Ell mateix sembla formar-ne part d’alguna manera poc humana. És més una cosa viva que una persona. Molt sovint tinc la sensació de tenir el seu destí a les meves mans, de poder-ne fer el que em doni la gana. La temptació és terrible. I jo no sóc tan constant com ell.

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (5a part)

Arrossego l’home de gris fins al sofà i li apropo un got d’aigua. Corro a obrir totes les persianes i la llum exterior omple la casa de colors. Quan torno al menjador l’home de gris ja seu a taula i mira més enllà de la finestra amb posat inexpressiu. Tanmateix, sembla haver recuperat totes les facultats i respiro més tranquil. Jo no l’hi he volgut mai mal a ningú i no començaré a fer-ho ara. Aquesta vigilància imposada és el despropòsit més gran imaginable, però això no treu que m’hagi d’aprofitar de la debilitat d’una persona que ni tan sols sé per quina raó fa el que fa. Ni ho sé ni sóc capaç d’imaginar-m’ho. Igualment, no és correcte i no ho faré.

– Et trobes bé?

-Sí.

-T’has marejat, oi? Leer más →

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (4a part)

Arribo a casa, baixo les persianes i tanco les llums. Li dic a l’home de gris que tinc mal de cap i m’estiro al llit. Faig veure que dormo i paro l’orella.

Silenci absolut.

Obro una parpella i el veig a la cantonada nua de la paret. Dempeus, repenjat,  estàtic, amb el barret abaixat i els ulls camuflats. Les espatlles li estiren l’abric cap el sostre. Les cames li pengen com si pengessin d’un penjador.

Sembla una planta ofegada d’aigua.

Sembla un animal mort de fa dies.

Sembla un ninot de drap.

Li pregunto si no es cansa d’estar tot el dia sense fer res. Diu que una mica sí. La veu sona més apagada que aquest matí. Li dic que no puc dormir i m’aixeco. Vaig a la cuina i em prenc un Gelocatil. Obro una finestra i la llum de mig matí ho omple tot de colors. L’home de gris ja seu, tan gris com sempre, al bell mig de la claror.

M’assec al seu costat i deixo passar l’estona.

Me’l miro atentament.

Ell mira els fogons.

Diria que no pensa en res.

Té els ulls clars i l’expressió neutre.

És fàcil imaginar-se tanta matèria gris, el seu potencial, tota l’energia emmagatzemada per no-res.

Li pregunto si té alguna afició.

La tele, diu.

M’aixeco i torno a tancar-ho tot, aquest cop amb més deteniment. La cuina i el lavabo deixen passar llum i en tanco les portes. La resta queda a les fosques. Ja no veig el perfil dels objectes. Em conec la casa i busco el camí fins el sofà. Passo per davant de la taula i trepitjo alguna cosa tova. M’ajupo i la ressegueixo amb les mans.

No em trobo bé, diu l’home de gris quan li toco el rostre.

Obro la llum del menjador i corro a buscar un got d’aigua.

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (3a part)

Quan parla dels homes de gris, L’Andreu els compara amb músiques aquàtiques de ritmes apagats, cadències obscures darrera les quals s’amaga un propòsit narcotitzant. De la mateixa manera, els grisos no triguen gaire a passar inadvertits, i, tanmateix, els tens constantment al teu voltant, dominant les pautes interiors com gats perses endormiscats.

És aquí, teoritza, on rau la clau de la nostra victòria. És des de l’estudi meticulós de tota la gama de grisos d’on ha de sorgir l’espurna que ens ha de salvar. El que no tinc tant clar –i això no li ho he comentat mai-  és salvar de què.  El Toni ja fa tres mesos que té el seu home a casa i, més que acostumat, sembla satisfet. La dona  va marxar amb els nens i l’amant i l’home de gris ha omplert els buits amb converses neutres i calor humana. Per acabar-ho d’adobar, últimament li plega la roba i li fa el dinar. També s’està llegint els llibres de l’estanteria del menjador, i fins i tot li ha demanat si pot fer el mateix amb els que ha vist apilats a l’habitació. Leer más →