15 Feb

“John Ford a París”, Capítol 29

La traducció

per Maiol de Gràcia

No la torno a veure fins que passen divuit dies. Mentrestant em dedico a refrenar metòdicament la meva desinhibició. Surto al carrer tot evitant les portades dels diaris i les pantalles de televisió. M’allunyo de les converses de cafè i observo les instantànies del dia a dia des de l’altra vorera del carrer. Si fa bon temps llegeixo a les places i parcs de la ciutat. Quan els nens surten de l’escola entro en algun cine i només l’abandono quan la nit s’ha empassat el moviment. Gaudeixo una estona contemplant la diversificació de foscors de les últimes llums, me’n torno a casa i escric. Leer más

08 Feb

“John Ford a París”, Capítol 28

Instints

per Maiol de Gràcia

 

Em diu que no ho entén. Li dic que jo tampoc. Em diu que no s’ho mereix. Li dic que em moc per instints, que no hi puc fer més.

I això què vol dir?

Vol dir que me n’havia d’anar.

I ni una trucada, li podies fer?

Vaig enviar-li un whatsapp.

Encara és allà, saps?

Com li va.

Sembla que bé.

Me n’alegro.

No penses trucar-li? Leer más

01 Feb

“John Ford a París”, Capítol 27

Però abans

per Maiol de Gràcia

M’empasso els licors de la nevereta i surto al carrer i et busco tot i saber que no et trobaré, que ja no hi ets, que te’n vas anar, que existeix l’opció que t’hagis mort -qui sap si no et vaig matar jo-, que ja només vius dins d’una capseta de vellut verd fosc i interior vermell carn, una capseta de música que de tant en tant obro per veure’t giravoltar al ritme d’un rèquiem trist de rastre tenebrós que observo atentament, convençut que algun dia perdràs el compàs, cosa que no passa des del dia que t’hi vaig entaforar i te’n vas anar, el dia que vas morir, el dia que vas renéixer amb el cos de ballarina sexagenària de muscles juvenils i mirada tèrbola que defujo tot tancant els ulls quan el gir ens confronta, que observo, intermitent, fins que ja n’hi ha prou i els tanco i m’adormo.

En cada ocasió dono mitja volta alcohòlica uns vint metres abans dels llocs estratègics. Així ho recordo tot i alhora me n’allunyo prudencialment. No torno a recollir les meves coses, no em fan falta. Dormo un parell d’hores a les escales de l’estació de França i pujo al tren.

 

18 Ene

“John Ford a París”, Capítol 26

Adéu, Barcelona

per Maiol de Gràcia

Agafo bus, metro, tramvia, taxi i bici, i faig un recorregut per les barcelones del meu passat. Passo per l’Eixample dret i recullo retalls d’infància. Pujo fins a Gràcia i localitzo tots els racons en què ha viscut algú de la meva família, que n’és originària al cent per cent. A Nou barris hi vaig fer esport durant vint anys. Bàsquet, més concretament. El centre de la ciutat el reconec nocturn, com ho era en l’època que més el vaig trepitjar, la de la joventut i els sopars i les copes i els balls i les esses fins a casa en trajectes que es podien allargar d’una o dues hores, habitualment sol. A part d’aquests racons, visito també els diversos barris en què vaig passar diverses etapes en diversos pisos més o menys poblats, ara amb amics, ara en parella, ara amb rellogats temporals. Gràcia altre cop però també el Clot, Poble nou i Navas. El bar de mon pare i mon avi estava situat en aquest últim barri, localitzat sota terra, a l’estació de metro del mateix nom, i en guardo centenars d’anècdotes que donarien per dos o tres llibres com a mínim. Hi vaig treballar mentre estudiava o vaig estudiar-hi mentre hi mandrejava, tot depèn de com es miri.  Tenia forma de túnel perquè originàriament havia de ser una sortida cap a un carrer més allunyat. Ara ho és i la gent es passeja per damunt dels meus records, dels records dels milions de cafès que la meva família va servir de cinc del matí a nou del vespre durant més de trenta anys.
No fa ni tres mesos que vaig marxar i he tornat com qui torna d’una guerra. M’esperava trobar una ciutat en ruïnes, però tot està exactament igual, res no s’ha mogut ni un dit d’on era, tot segueix  destil·lant les mateixes essències distintes i properes de tota la vida, les mateixes de quan era petit i un diumenge a la tarda l’Eixample et podia semblar una zona definitivament abandonada per l’home, de quan sorties del niu i et tocava agrair al destí la sort d’haver fet amics en segons quins barris, dels catalans de fàbrica, cigaló i paraules malsonants, dites amb la mateixa naturalitat amb què convivien amb la grisor per la qual arrossegaven el seu humor negre, de la Barcelona castellana amb les seves estridències però també amb aquella proximitat que nosaltres no sabem – o no volem – reproduir. En resum, de tot allò que em pertany i que en gran part m’ha modulat el caràcter. M’adono que fugir-ne m’ha servit per retrobar-m’hi. M’hi reconec definitivament, i potser per això ja només penso en tornar-ne a fugir.

11 Ene

“John Ford a París”, Capítol 25

Barcelona 1978

per Maiol de Gràcia

Els carrers no han canviat gens. Només ha variat la qualitat gràfica dels rètols i els models dels cotxes. Els colors són més apagats, més rònecs, com si portessin pintada una pàtina de pols sòlida, de segles i segles de quietud mal portada.

La gent més jove, mons pares entre ells, vesteixen i es pentinen desendreçadament, a to amb el cromatge grisós de la ciutat. S’assemblen molt als seus pares i avis, han estat tallats pel mateix sastre soviètic d’origen español, fill de pare cambrer i mare planxadora, que la dictadura els va imposar per decret.  Tots porten pantalons de campana marró i camisa negra. El coll és llarg, ample i emmidonat. Un cigarro els hi penja d’entre els dits i un nen o dos juguen per entre les seves cames. Leer más

14 Dic

“John Ford a París”, Capítol 24

Amsterdam Centraal

per Maiol de Gràcia

amsterAbandonem l’estació d’ Amsterdam Centraal i ens endinsem per la ciutat. No portem equipatge i no ens procurem allotjament per la nit. Tirem pel primer carrer a la dreta i travessem el primer de desenes, de centenars de canals.

Amsterdam és un poble gran més que una ciutat petita. El seu aspecte, fosc, tranquil i ordenat, et fa sentir com a casa gairebé a l’instant. Tothom sembla més o menys jove. Jove i feliç des d’una perspectiva seriosa. Ni un sol autòcton no fa res per fer-se veure ni tampoc res per passar desapercebut. Tots van i vénen amb una sobrietat nòrdica ben entesa que només s’interromp quan trepitges la zona ocupada pels turistes globalitzats.  Aleshores l’aglomeració mou els seus tentacles uniformes i la ciutat perd qualsevol signe d’identitat. Amb una mirada fugaç decidim que ha arribat l’hora de sortir corrents i torçar pel primer carrer estret i solitari.   Leer más

07 Dic

“John Ford a París”, Capítol 23

La tele

per Maiol de Gràcia

Quan es desperta, l’Odette m’explica la història dels germans Dussion. Els coneix de ben petita, de quan eren veïns d’escala i de vegades se’ls trobava a l’ascensor. Eren dos nens escarransits que quan la tenien al davant sempre miraven a terra. En una entrevista en una revista de cine parlaven precisament d’ aquesta època de la seva vida. Segons sembla, es van passar els divuit primers anys de la seva vida mirant la tele. Ho feien a tota hora. Els caps de setmana quan estaven a casa, que era gairebé sempre. Durant la setmana sempre que no estaven a l’escola. No feien extraescolars ni portaven deures a casa. En tenien prou amb les hores de classe per desfer-se de feina.  Un cop a casa, els pares estaven molt ocupats i trobaven en el senzill fet de pitjar el comandament aquella pau necessària per poder fer la seva sense que els nens molestessin massa. Leer más

30 Nov

“John Ford a París”, Capítol 22

Ricco Baio

per Maiol de Gràcia

 maiol23El seu nom és Ricard Baula, però tothom, a l’exterior i a la presó, el coneix com a Ricco Baio.

L’origen del sobrenom és llarg i té dos culpables concrets. Un va ser el professor de cinquè de primària, que en topar-se amb dos Ricards a classe va decidir que cada cop que cridés Richie, a la pissarra!  ell seria qui aixecaria el cul i resoldria el problema. L’altre van ser el pas del temps i la natura, que a partir de l’adolescència el van convertir en el retrat robot d’un actor que feia de mafiós en una pel·lícula americana. D’un dia per l’altre, la seva cara angelical de nen mediterrani va desaparèixer del mapa. Els pòmuls, cada dia més accentuats, van perfilar-li el nas en una protuberància de boxejador de barri, la mirada i els llavis van  adquirir el rictus assassí d’un pistoler sense escrúpols, el cabell va endarrerir-se-li com si cada matí se l’untés amb greix de balena, i allò que podria semblar un desastre absolut, va suposar tot el contrari. Leer más

23 Nov

“John Ford a París”, Capítol 21

1021

per Maiol de Gràcia

Som en un tren, camí d’Amsterdam. L’Oddette dorm amb el cap repenjat al vidre, amb la boca oberta i el posat de confiança absoluta habitual, tingui els ulls tancats o no. Suposo que tot plegat té relació directe amb  la seva manera d’entendre la vida, amb la naturalitat vegetal  amb que xucla els fets que se succeeixen al seu davant. El dia que la vaig conèixer anava tan beguda com la resta, i tanmateix ja se li intuïa un domini serè i relaxat de la situació, una manera de ser poc donada a les elucubracions sense resultats.  Al llit va ser franca i feliç. I l’endemà vaig notar que alguna cosa dins meu s’havia aturat.

Leer más

16 Nov

“John Ford a París”, Capítol 20

Quualsevol cosa

per Maiol de Gràcia

jf

És una bogeria llançar-se des d’un pont per culpa d’una imatge de l’amor sens dubte adolescent? És una bogeria parapetar-se entre quatre rutines i esperar que la mort truqui a la porta a altes hores de la matinada? És de bojos comprar el pa tres-centes deu mil vegades en una vida? Saber-se en una trinxera, amb el fusell a la mà, esperant el xiulet d’avís, sentir-lo sonar, sortir en estampida contra la foscor d’una nit il·luminada pels trets enemics, i  no canviar de direcció immediatament, és una actitud directament oposada al sentit comú? És un signe evident d’insalubritat sentir-se empetitir davant d’una congregació d’éssers diminuts i defensar aferrissadament la teva porció de rajola? Magnificar els fets? Empetitir els resultats? Escriure’n una novel·la? Desconstruir una cadira? Leer más