28 Jun

“John Ford a París”, Capítol 45

per Maiol de Gràcia

THE CHARMING MAN

Recordo un senyor de bigoti franquista i mirada intensa. Recordo que bordava com un gos rabiós i jo em moria de por. Això el feia riure d’allò més i bordava encara més fort, em pessigava el cul i jo sortia corrents.

Aleshores el pare m’agafava en braços i somreia. Acceptava la broma però no l’aprovava.  Era només la seva  manera d’interactuar amb la gent, discreta,  transigent, amable, disposada a cedir per damunt de discrepàncies puntuals. És el record punyent que brolla del plor d’un infant espantat.

 

07 Jun

“John Ford a París”, Capítol 43

per Maiol de Gràcia

L’Alan

Avui només m’interessen els meus instints. Busco un personatge que pugui servir per a la qüestió i el preparo mentre prenc el cafè amb llet.

Surto al carrer amb ínfules d’aristòcrata convençut. Pantalons texans, mocassins enllustrats i la camisa blanca més cara de l’armari. Sembla que vagi informal i al mateix temps tot el contrari.

Me’n  vaig cap a la zona adequada de la ciutat i m’assec en una terrassa de tauletes minúscules i cambreres de luxe. Fumo tranquil·lament i faig veure que llegeixo un diari mentre cerco mirades. Leer más

31 May

“John Ford a París”, Capítol 42

per Maiol de Gràcia

That’s it, folks

It’s all about trying, he said.

And so I did.
But the times where rough and there was no thing to beg for.

Not even a hot soup of filthy shit.

But I did anyway.
And the only thing I got was a backache from walking around like a ghost
nobody could see.
I saw them all but they didn’t even notice me.
Too many things to worry of their own, I guess.
Life can be too tough to be seen,

so I died.

Leer más

24 May

“John Ford a París”, Capítol 41

per Maiol de Gràcia

Merde…

Admiro les gàrgoles de la catedral de Notre Dame, trepitjo una merda de gos gran i llefiscosa, perdo l’equilibri enrere mentre avanço sense voler cap a un  guiri gros, blanc i suat, que porta el mòbil mig penjant de la butxaca dels shorts perquè aquests li van tan ajustats que no donen per a més, i m’hi estampo inevitablement, cosa que fa que el mòbil li caigui a terra i m’acusi en un idioma viquing d’alguna cosa que no entenc però que jo, i tots els que ens envolten, inclosos els segurates de la porta de la catedral, traduïm per: lladre de merda m’has tractat de fotre el mòbil amb la típica excusa de lladre romanès que es basa en que has trepitjat una merda de gos a la porta de Notre Dame. Leer más

17 May

“John Ford a París”, Capítol 40

per Maiol de Gràcia

God is in the house

Un cop endollats els fanals, tallada la fusta i enceses les llars de foc, la  ciutat està tan ben il·luminada que no hi queda ni un racó on els malfactors puguin camuflar-hi els seus crims.

També hem pintant la petita parròquia de blanc. I cada nit, en la seguretat que ens envolta, silenciosos com ratolins, després de sentir a dir que Déu l’habita des de temps immemorials, ens hi apropem tota la gent de bon cor.

En aquest grup cal descomptar-hi les ànimes perdudes de sempre: els lladres de guant blanc, les rates de biblioteca o els consumidors de crack i absenta. A aquests no els volem ni veure. Penseu que som pocs però que sabem defensar-nos. Tot i que de vegades -també és cert- ens fan molta falta; sobretot quan estem adorant el nostre Déu i algú s’ha d’ocupar dels gatets que es pugen als arbres. Leer más

03 May

“John Ford a París”, Capítol 39

per Maiol de Gràcia

 

All lined up

L’origen de la vida. El sentit de l’existència. El melic i les extremitats. Tocar i percèrbol.

Una trucada inexistent. Un espai per omplir en un compartiment ple. El no-res  però dissimular amb eructació.

Jo he vingut aquí a veure com reacciono. No pretendre. Amb prementidació.

Escriure per a un mateix. El sentit de les paraules no sempre. No sempre tot és avui i ara. Avui em ve de gust seguir el fil de la desconnexió. El fil apareix com per art de marge.
Mer de. Leer más

26 Abr

“John Ford a París”, Capítol 38

per Maiol de Gràcia

Cor fosc

Del no-res en pot sortir un perfil, una profunditat per definir, una buidor sonora que et fa intuir que no ets a ciutat, que al teu voltant no hi passa res, que els contorns que perceps no tenen la capacitat de moure’s, o, encara pitjor, que no es mouen per pròpia iniciativa, cosa que fa que la foscor al teu voltant es condensi i giravolti en plasticitats deformes que es multipliquen en alçada i volum provocant-te cert vertigen, una lleugera percepció d’esgarip de mussol o de colom de camp en cel, no ho sabries dir en ta vida, que d’ocells no en tens ni idea ni t’interessen per a res més que per a mantenir la ment ocupada, tot just ara que el no-res semblava haver agafat les regnes definitivament, dominant-te i assimilant-te, fent-te’n part i culpa abans d’hora, immobilitzat com estàs enmig d’un camp d’ordi ressecat i obscur, davant d’un bosc de pins de branques revinclades, plenes de forats amb forma d’ull i boscatges que sobrevoles amb un sol batre d’ales.

 

 

19 Abr

“John Ford a París”, Capítol 37

per Maiol de Gràcia

Victòries 1

Tot ben fals. Un avió de paper, de Japó a París, de París a Sutter Creek. Un aleró controlant-ne l’estabilitat. Sembla un drap però són unes calces, amb estrelletes. Semblen una adaptació de la bandera americana. Un jersei de coll ben alt per frenar els vents polars gèlids, incendiaris. Una vida recoberta de paraules altisonants, renovadores, refrescants. Uns ulls i uns llavis, ganyotes sota una superfície de bell xeruc. Un nom o dos, o tres, o els que faci falta. Inventar-s’ho tot en qualsevol lloc no costa res. Tres minuts i sona el timbre. He de tornar a classe. Primera mentida perquè soc a Sutter Creek i la Cathy ja se n’ha anat a dormir. Agafo el cotxe i busco un lloc sense electricitat, on només es contemplin les estrelles. Un avió blanc de paper (que bé) em sobrevola arran de calva i aterra sense fer soroll.

05 Abr

“John Ford a París”, Capítol 36

per Maiol de Gràcia

Les derrotes 1

De la meva estada als Estats Units d’Amèrica -interval que inclou els onze mesos que van de l’Agost del 1990 al Juliol del 1991- en vaig treure un grapat d’experiències que encara avui m’afecten diàriament. Suposo que no hi ha cosa més definitiva per a una personalitat adolescent que el fet d’haver-se d’adaptar a una cultura que no és la seva ni ho serà en el futur. Tot allò va tergiversar-me la vida en infinitud de vessants. Va ser aquí on vaig entendre que les meves passions principals eren -i serien per sempre- la lectura i l’escriptura. I aquí segueixo: llegint i escrivint sense parar.

Tot plegat em va frapar molt intensament. Ara ho veig des de la perspectiva dels anys, però ja aleshores, gairebé des del primer instant, vaig intuir que les diferències culturals marcarien el camí, que seria des d’aquesta posició d’indefensió des d’on superaria els diversos obstacles que la vida m’anés presentant.
Leer más