22 Mar

“John Ford a París”, Capítol 34

per Maiol de Gràcia

In a prison cell (catalan mode)

(Em diuen que el meu advocat d’ofici arribarà en qualsevol moment. Els demano paper i llapis i m’ho porten tot. Mentre espero, m’entretinc)

Imatges nítides,

Temps afegit.
Pretensions purament quilomètriques.
Vassallatge de mar de fons.
La nit il·lumina les incògnites amb distraccions quiromàntiques. És  com si el més profund de la foscor hi tingués alguna cosa a dir.

BULLSHIT

La intensitat de la solitud.
El cap camí per recórrer.
La pau de saber que no hi ha res més enllà dels quatre barrots rovellats.
Una mentida sobre una altra.
Meva, teva,

ONIONSHIT

Què se’n deu haver fet de?
Qui deu haver decidit què?
Prostitucions de per vida.
L’amor disfressat de Pandora.

08 Mar

“John Ford a París”, Capítol 32

Sutter Creek

per Maiol de Gràcia

Sutter Creek queda a una hora en cotxe de Sacramento. A l’aeroport, agafo el cotxe de lloguer i segueixo les instruccions del mòbil fins l’autopista. Després, només cal agafar el trencall que porta cap al llac Tahoe i seguir per la carretera secundària durant uns tres quarts d’hora.

La carretera és sinuosa i en lenta  pujada. Oscil·la per entre turons verds i grocs primer, i, més endavant, per entre arbredes que recordo d’una extraordinària bellesa. No se m’oblidarà mai la primera arribada, ara fa vint anys, també a la tardor, després d’haver deixat enrere l’últim revolt per davallar cap a la vall on el poble, petit i blanc, hi descansa des de les primeres extraccions d’or de l’època dels pioners.

Recordo, sobretot, els arbres vermells en totes les seves gradacions, vermells com mai no els havia vist mentre provava d’entendre i fer-me entendre per aquella família que havia decidit acollir-me durant un any sencer. Parlava i mirava de cua d’ull tots aquells arbres vermells, tots aquells turons grocs, totes aquelles cases colonials que no s’assemblaven en res als arbres, turons i cases de l’altre costat del mar, i pensava que aquell racó ja estava reclamant-me una futura visita més llarga i contemplativa, no importava ni quan ni com, potser en una altra època de la meva vida, quan fos que la vida i la casualitat m’hi volguessin portar de nou. Ja volia tornar a aquell mateix lloc i aturar-m’hi a la mateixa hora. Apagar el motor, sortir del cotxe i mirar-m’ho tot per segon cop.

Diria que avui ha arribat el dia.

 

01 Mar

“John Ford a París”, Capítol 31

¿De veritat?

per Maiol de Gràcia

¿Realment us havíeu cregut que la meva vida imaginària seguiria el seu curs sense que res no n’espatllés la panoràmica? Realment havíeu pensat que, després de trobar-m’ho tot fet i lligat, calculat i predictible, res no tornaria a ser el mateix? ¿Ja de sortida, no us sembla una mica estrany que la conjunció dels astres del dia m’il·luminés A MI, precisament A MI, després d’haver-ne estat fugint intencionadament? ¿Que el fet d’assabentar-me de la separació en bons termes de la parella em portés a creure – tal com ho heu cregut vosaltres, lectors de walt disney de pa sucat amb oli – que l’arrodoniment del cercle, ja de per si perfecte, acabaria convertint-ho tot en un conte monyes de fades cuquis? ¿No hi havíeu pensat, en tot això? ¿No se us havia passat pel cap imaginar que, un cop en possessió d’allò desitjat, un cop arrabassat el misteri original de la clau camuflada, una vegada immers en les complicitats de la vida de parella per hores, en el  cadascú a casa seva però més sovint a la d’ella, en el tràfec alegre de marrecs encantadorament hiperactius, en la torbació de la novetat en el desig, dels humors adolescents, de les converses literàries, del canibalisme corpori, de l’èxtasi fugaç, atàvic però fugaç, només era qüestió de temps que tot tornés a sotmetre’s a l’equilibri disfuncional de la realitat? ¿No us ho veieu a venir, que ell tornaria? ¿No donàveu per fet que jo no la puc estimar com no puc estimar res des de molt abans d’escriure aquest bloc – que de fet és l’única cosa que em queda –  i que ella se n’adonaria? ¿Que deixaria de veure en mi tot allò de misteriós i ignot que tots penseu veure per acabar entenent que no sóc altra cosa que un cervell amb potes, un John Ford qualsevol entès en matisos, ignorant ploricó i escagarrinat que ho reconeix, ho accepta i ho rebutja? ¿Tan necessitats esteu, d’anacronismes romàntics? ¿Tan perduts aneu, fills meus?

Jo només puc desfer camins. No trigaré ni un any a abandonar París.  El futur tendeix cap a Buenos Aires o Califòrnia. En un hi tinc família i en l’altre hi conservo amistats.

 

 

22 Feb

“John Ford a París”, Capítol 30

El temps a sobre

per Maiol de Gràcia

Només tinc deu minuts per escriure aquest post. Després haig d’anar a buscar els nanos al col·le, que a ella se li ha inundat el magatzem de la llibreria i m’ho ha demanat si vous plaît. No tindré temps ni de revisar el que escric però em ve tant de gust que no em sap greu.

La meva vida ha donat un tomb i sé que no vaig en la direcció correcta però tampoc no hi anava abans, per tant, a la merda. La novel·la sortirà en breu. Porto dues setmanes tancat amb l’editora revisant-ne el contingut. He volgut reconsiderar-ne alguns punts, i ella és de les que vol que les coses quedin clares abans de publicar-les, de manera que ens entenem a la perfecció. La veïna està exultant i ens proporciona tot l’ajut que pot i em convida a sopar ja que tot el temps que perdo és perquè ella m’hi ha emmerdat i casualment quan pujo sempre està sola, o si de cas amb els nens, però de vegades no, o ja dormen, i ahir, mentre li explicava què és el que feia a París i ella em mirava amb cara de comprensió, treia el paquet de tabac  de la butxaca de la camisa i me n’oferia un, vaig besar-la i vam acabar al llit.

 

15 Feb

“John Ford a París”, Capítol 29

La traducció

per Maiol de Gràcia

No la torno a veure fins que passen divuit dies. Mentrestant em dedico a refrenar metòdicament la meva desinhibició. Surto al carrer tot evitant les portades dels diaris i les pantalles de televisió. M’allunyo de les converses de cafè i observo les instantànies del dia a dia des de l’altra vorera del carrer. Si fa bon temps llegeixo a les places i parcs de la ciutat. Quan els nens surten de l’escola entro en algun cine i només l’abandono quan la nit s’ha empassat el moviment. Gaudeixo una estona contemplant la diversificació de foscors de les últimes llums, me’n torno a casa i escric. Leer más

08 Feb

“John Ford a París”, Capítol 28

Instints

per Maiol de Gràcia

 

Em diu que no ho entén. Li dic que jo tampoc. Em diu que no s’ho mereix. Li dic que em moc per instints, que no hi puc fer més.

I això què vol dir?

Vol dir que me n’havia d’anar.

I ni una trucada, li podies fer?

Vaig enviar-li un whatsapp.

Encara és allà, saps?

Com li va.

Sembla que bé.

Me n’alegro.

No penses trucar-li? Leer más

01 Feb

“John Ford a París”, Capítol 27

Però abans

per Maiol de Gràcia

M’empasso els licors de la nevereta i surto al carrer i et busco tot i saber que no et trobaré, que ja no hi ets, que te’n vas anar, que existeix l’opció que t’hagis mort -qui sap si no et vaig matar jo-, que ja només vius dins d’una capseta de vellut verd fosc i interior vermell carn, una capseta de música que de tant en tant obro per veure’t giravoltar al ritme d’un rèquiem trist de rastre tenebrós que observo atentament, convençut que algun dia perdràs el compàs, cosa que no passa des del dia que t’hi vaig entaforar i te’n vas anar, el dia que vas morir, el dia que vas renéixer amb el cos de ballarina sexagenària de muscles juvenils i mirada tèrbola que defujo tot tancant els ulls quan el gir ens confronta, que observo, intermitent, fins que ja n’hi ha prou i els tanco i m’adormo.

En cada ocasió dono mitja volta alcohòlica uns vint metres abans dels llocs estratègics. Així ho recordo tot i alhora me n’allunyo prudencialment. No torno a recollir les meves coses, no em fan falta. Dormo un parell d’hores a les escales de l’estació de França i pujo al tren.

 

18 Ene

“John Ford a París”, Capítol 26

Adéu, Barcelona

per Maiol de Gràcia

Agafo bus, metro, tramvia, taxi i bici, i faig un recorregut per les barcelones del meu passat. Passo per l’Eixample dret i recullo retalls d’infància. Pujo fins a Gràcia i localitzo tots els racons en què ha viscut algú de la meva família, que n’és originària al cent per cent. A Nou barris hi vaig fer esport durant vint anys. Bàsquet, més concretament. El centre de la ciutat el reconec nocturn, com ho era en l’època que més el vaig trepitjar, la de la joventut i els sopars i les copes i els balls i les esses fins a casa en trajectes que es podien allargar d’una o dues hores, habitualment sol. A part d’aquests racons, visito també els diversos barris en què vaig passar diverses etapes en diversos pisos més o menys poblats, ara amb amics, ara en parella, ara amb rellogats temporals. Gràcia altre cop però també el Clot, Poble nou i Navas. El bar de mon pare i mon avi estava situat en aquest últim barri, localitzat sota terra, a l’estació de metro del mateix nom, i en guardo centenars d’anècdotes que donarien per dos o tres llibres com a mínim. Hi vaig treballar mentre estudiava o vaig estudiar-hi mentre hi mandrejava, tot depèn de com es miri.  Tenia forma de túnel perquè originàriament havia de ser una sortida cap a un carrer més allunyat. Ara ho és i la gent es passeja per damunt dels meus records, dels records dels milions de cafès que la meva família va servir de cinc del matí a nou del vespre durant més de trenta anys.
No fa ni tres mesos que vaig marxar i he tornat com qui torna d’una guerra. M’esperava trobar una ciutat en ruïnes, però tot està exactament igual, res no s’ha mogut ni un dit d’on era, tot segueix  destil·lant les mateixes essències distintes i properes de tota la vida, les mateixes de quan era petit i un diumenge a la tarda l’Eixample et podia semblar una zona definitivament abandonada per l’home, de quan sorties del niu i et tocava agrair al destí la sort d’haver fet amics en segons quins barris, dels catalans de fàbrica, cigaló i paraules malsonants, dites amb la mateixa naturalitat amb què convivien amb la grisor per la qual arrossegaven el seu humor negre, de la Barcelona castellana amb les seves estridències però també amb aquella proximitat que nosaltres no sabem – o no volem – reproduir. En resum, de tot allò que em pertany i que en gran part m’ha modulat el caràcter. M’adono que fugir-ne m’ha servit per retrobar-m’hi. M’hi reconec definitivament, i potser per això ja només penso en tornar-ne a fugir.

11 Ene

“John Ford a París”, Capítol 25

Barcelona 1978

per Maiol de Gràcia

Els carrers no han canviat gens. Només ha variat la qualitat gràfica dels rètols i els models dels cotxes. Els colors són més apagats, més rònecs, com si portessin pintada una pàtina de pols sòlida, de segles i segles de quietud mal portada.

La gent més jove, mons pares entre ells, vesteixen i es pentinen desendreçadament, a to amb el cromatge grisós de la ciutat. S’assemblen molt als seus pares i avis, han estat tallats pel mateix sastre soviètic d’origen español, fill de pare cambrer i mare planxadora, que la dictadura els va imposar per decret.  Tots porten pantalons de campana marró i camisa negra. El coll és llarg, ample i emmidonat. Un cigarro els hi penja d’entre els dits i un nen o dos juguen per entre les seves cames. Leer más