19 Abr

“John Ford a París”, Capítol 37

per Maiol de Gràcia

Victòries 1

Tot ben fals. Un avió de paper, de Japó a París, de París a Sutter Creek. Un aleró controlant-ne l’estabilitat. Sembla un drap però són unes calces, amb estrelletes. Semblen una adaptació de la bandera americana. Un jersei de coll ben alt per frenar els vents polars gèlids, incendiaris. Una vida recoberta de paraules altisonants, renovadores, refrescants. Uns ulls i uns llavis, ganyotes sota una superfície de bell xeruc. Un nom o dos, o tres, o els que faci falta. Inventar-s’ho tot en qualsevol lloc no costa res. Tres minuts i sona el timbre. He de tornar a classe. Primera mentida perquè soc a Sutter Creek i la Cathy ja se n’ha anat a dormir. Agafo el cotxe i busco un lloc sense electricitat, on només es contemplin les estrelles. Un avió blanc de paper (que bé) em sobrevola arran de calva i aterra sense fer soroll.

05 Abr

“John Ford a París”, Capítol 36

per Maiol de Gràcia

Les derrotes 1

De la meva estada als Estats Units d’Amèrica -interval que inclou els onze mesos que van de l’Agost del 1990 al Juliol del 1991- en vaig treure un grapat d’experiències que encara avui m’afecten diàriament. Suposo que no hi ha cosa més definitiva per a una personalitat adolescent que el fet d’haver-se d’adaptar a una cultura que no és la seva ni ho serà en el futur. Tot allò va tergiversar-me la vida en infinitud de vessants. Va ser aquí on vaig entendre que les meves passions principals eren -i serien per sempre- la lectura i l’escriptura. I aquí segueixo: llegint i escrivint sense parar.

Tot plegat em va frapar molt intensament. Ara ho veig des de la perspectiva dels anys, però ja aleshores, gairebé des del primer instant, vaig intuir que les diferències culturals marcarien el camí, que seria des d’aquesta posició d’indefensió des d’on superaria els diversos obstacles que la vida m’anés presentant.
Leer más

29 Mar

“John Ford a París”, Capítol 35

per Maiol de Gràcia

La Cathy

L’Advocat m’explica que el jutge m’ha deixat lliure sense càrrecs, que només han imputat el conductor del cotxe per conduir begut. Segons sembla no té ni un dòlar per pagar la fiança, i haurà de romandre a comissaria fins que algú intercedeixi per ell. És això o esperar assegut que arribi el dia del judici. Jo puc marxar quan vulgui.

Quan som fora li explico què he vingut a fer aquí i em diu que coneix la Cathy de quan  la veia cada dia a l’Elementary School de Jackson, el poble veí, on treballava com a secretària. Diu que sap on viu, que des que es va divorciar la té com a veïna, que si vull m’hi apropa en un moment.   Leer más

22 Mar

“John Ford a París”, Capítol 34

per Maiol de Gràcia

In a prison cell (catalan mode)

(Em diuen que el meu advocat d’ofici arribarà en qualsevol moment. Els demano paper i llapis i m’ho porten tot. Mentre espero, m’entretinc)

Imatges nítides,

Temps afegit.
Pretensions purament quilomètriques.
Vassallatge de mar de fons.
La nit il·lumina les incògnites amb distraccions quiromàntiques. És  com si el més profund de la foscor hi tingués alguna cosa a dir.

BULLSHIT

La intensitat de la solitud.
El cap camí per recórrer.
La pau de saber que no hi ha res més enllà dels quatre barrots rovellats.
Una mentida sobre una altra.
Meva, teva,

ONIONSHIT

Què se’n deu haver fet de?
Qui deu haver decidit què?
Prostitucions de per vida.
L’amor disfressat de Pandora.

08 Mar

“John Ford a París”, Capítol 32

Sutter Creek

per Maiol de Gràcia

Sutter Creek queda a una hora en cotxe de Sacramento. A l’aeroport, agafo el cotxe de lloguer i segueixo les instruccions del mòbil fins l’autopista. Després, només cal agafar el trencall que porta cap al llac Tahoe i seguir per la carretera secundària durant uns tres quarts d’hora.

La carretera és sinuosa i en lenta  pujada. Oscil·la per entre turons verds i grocs primer, i, més endavant, per entre arbredes que recordo d’una extraordinària bellesa. No se m’oblidarà mai la primera arribada, ara fa vint anys, també a la tardor, després d’haver deixat enrere l’últim revolt per davallar cap a la vall on el poble, petit i blanc, hi descansa des de les primeres extraccions d’or de l’època dels pioners.

Recordo, sobretot, els arbres vermells en totes les seves gradacions, vermells com mai no els havia vist mentre provava d’entendre i fer-me entendre per aquella família que havia decidit acollir-me durant un any sencer. Parlava i mirava de cua d’ull tots aquells arbres vermells, tots aquells turons grocs, totes aquelles cases colonials que no s’assemblaven en res als arbres, turons i cases de l’altre costat del mar, i pensava que aquell racó ja estava reclamant-me una futura visita més llarga i contemplativa, no importava ni quan ni com, potser en una altra època de la meva vida, quan fos que la vida i la casualitat m’hi volguessin portar de nou. Ja volia tornar a aquell mateix lloc i aturar-m’hi a la mateixa hora. Apagar el motor, sortir del cotxe i mirar-m’ho tot per segon cop.

Diria que avui ha arribat el dia.

 

01 Mar

“John Ford a París”, Capítol 31

¿De veritat?

per Maiol de Gràcia

¿Realment us havíeu cregut que la meva vida imaginària seguiria el seu curs sense que res no n’espatllés la panoràmica? Realment havíeu pensat que, després de trobar-m’ho tot fet i lligat, calculat i predictible, res no tornaria a ser el mateix? ¿Ja de sortida, no us sembla una mica estrany que la conjunció dels astres del dia m’il·luminés A MI, precisament A MI, després d’haver-ne estat fugint intencionadament? ¿Que el fet d’assabentar-me de la separació en bons termes de la parella em portés a creure – tal com ho heu cregut vosaltres, lectors de walt disney de pa sucat amb oli – que l’arrodoniment del cercle, ja de per si perfecte, acabaria convertint-ho tot en un conte monyes de fades cuquis? ¿No hi havíeu pensat, en tot això? ¿No se us havia passat pel cap imaginar que, un cop en possessió d’allò desitjat, un cop arrabassat el misteri original de la clau camuflada, una vegada immers en les complicitats de la vida de parella per hores, en el  cadascú a casa seva però més sovint a la d’ella, en el tràfec alegre de marrecs encantadorament hiperactius, en la torbació de la novetat en el desig, dels humors adolescents, de les converses literàries, del canibalisme corpori, de l’èxtasi fugaç, atàvic però fugaç, només era qüestió de temps que tot tornés a sotmetre’s a l’equilibri disfuncional de la realitat? ¿No us ho veieu a venir, que ell tornaria? ¿No donàveu per fet que jo no la puc estimar com no puc estimar res des de molt abans d’escriure aquest bloc – que de fet és l’única cosa que em queda –  i que ella se n’adonaria? ¿Que deixaria de veure en mi tot allò de misteriós i ignot que tots penseu veure per acabar entenent que no sóc altra cosa que un cervell amb potes, un John Ford qualsevol entès en matisos, ignorant ploricó i escagarrinat que ho reconeix, ho accepta i ho rebutja? ¿Tan necessitats esteu, d’anacronismes romàntics? ¿Tan perduts aneu, fills meus?

Jo només puc desfer camins. No trigaré ni un any a abandonar París.  El futur tendeix cap a Buenos Aires o Califòrnia. En un hi tinc família i en l’altre hi conservo amistats.

 

 

22 Feb

“John Ford a París”, Capítol 30

El temps a sobre

per Maiol de Gràcia

Només tinc deu minuts per escriure aquest post. Després haig d’anar a buscar els nanos al col·le, que a ella se li ha inundat el magatzem de la llibreria i m’ho ha demanat si vous plaît. No tindré temps ni de revisar el que escric però em ve tant de gust que no em sap greu.

La meva vida ha donat un tomb i sé que no vaig en la direcció correcta però tampoc no hi anava abans, per tant, a la merda. La novel·la sortirà en breu. Porto dues setmanes tancat amb l’editora revisant-ne el contingut. He volgut reconsiderar-ne alguns punts, i ella és de les que vol que les coses quedin clares abans de publicar-les, de manera que ens entenem a la perfecció. La veïna està exultant i ens proporciona tot l’ajut que pot i em convida a sopar ja que tot el temps que perdo és perquè ella m’hi ha emmerdat i casualment quan pujo sempre està sola, o si de cas amb els nens, però de vegades no, o ja dormen, i ahir, mentre li explicava què és el que feia a París i ella em mirava amb cara de comprensió, treia el paquet de tabac  de la butxaca de la camisa i me n’oferia un, vaig besar-la i vam acabar al llit.

 

15 Feb

“John Ford a París”, Capítol 29

La traducció

per Maiol de Gràcia

No la torno a veure fins que passen divuit dies. Mentrestant em dedico a refrenar metòdicament la meva desinhibició. Surto al carrer tot evitant les portades dels diaris i les pantalles de televisió. M’allunyo de les converses de cafè i observo les instantànies del dia a dia des de l’altra vorera del carrer. Si fa bon temps llegeixo a les places i parcs de la ciutat. Quan els nens surten de l’escola entro en algun cine i només l’abandono quan la nit s’ha empassat el moviment. Gaudeixo una estona contemplant la diversificació de foscors de les últimes llums, me’n torno a casa i escric. Leer más

08 Feb

“John Ford a París”, Capítol 28

Instints

per Maiol de Gràcia

 

Em diu que no ho entén. Li dic que jo tampoc. Em diu que no s’ho mereix. Li dic que em moc per instints, que no hi puc fer més.

I això què vol dir?

Vol dir que me n’havia d’anar.

I ni una trucada, li podies fer?

Vaig enviar-li un whatsapp.

Encara és allà, saps?

Com li va.

Sembla que bé.

Me n’alegro.

No penses trucar-li? Leer más