21 Feb

Xavalla

per Xènia Ribas Beltran

No és que hi pensi gaire sovint – de fet, quasi mai – però, quan ho fa, recorda que el primer cop li va costar molt aconseguir contenir les llàgrimes i no esclatar a plorar. I, seguint el mite fil per randa, tampoc no va poder evitar el fàstic i la sensació de brutor. I no perquè es qüestionés res des d’un punt de vista moral, no. Ni ho fa ara ni ho va fer llavors. En això, es va sentir en pau amb si mateixa, ja que va concloure que va ser la filla de puta de la vida que l’hi havia empès. Simplement, li va semblar que el cos se li havia corromput, podrit. El cos i potser ella mateixa. I, així, notant-se tan bruta, va estar-se molta estona sota la dutxa, es va untar amb sabó i es va fregar ben fort amb una esponja aspra i rasposa. Però llavors, quan va sortir-ne, es va sentir exactament igual. Leer más

21 Feb

“Penes íntimes” de Charles Simic

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

 

PENES ÍNTIMES

No tinc més dret a queixar-me

que el veterà mutilat que toca el banjo,

que la vella que obre el moneder

per donar-li algun cèntim,

 

no fos que tots dos s’ofenguessin i em peguessin

al cap amb una crossa.

La meva angoixa ha de continuar muda,

amagada darrere el pas ferm i un somriure.

Leer más

18 Feb

Diario de un resurreccionista

recomanat per Llibreria Taifa

James Blake Bailey

La Felguera Editores

Hòstia amb els de La Felguera, quina editorial. Tafanegen, i de la seva  recerca i dèries neixen perles. Ens fiquen aquest cop en el món dels resurreccionistes, una sèrie de bandes que actuava als cementiris del Londres de principis del XIX per aconseguir els cadàvers més “frescos posibles” i vendre’ls a cirurgians.  L’edició de James Blake Bailey posa en relació el diari real d’un d’aquells lladres de cadàvers, Jack Naples, escrit entre 1811-12 i que s’inclou al llibre, amb la curiositat dels anatomistes, que sense cadàvers no podien avançar en el coneixement del cos humà.

L’edició en castellà de La Felguera inclou unes il.lustracions tan sorprenents com el text, i un pròleg de Juan Mari Barasorda que fent un repàs històric de com avançà l’estudi de l’anatomia aconsegueix amb solvència el mateix que el text de Bailey, “dejarnos flipaos”.

16 Feb

Palíndroms 26, SEMAGAMES (1)

per Jesús Lladó @JessLlad

El Club Palindromista Internacional i la revista SEMAGAMES són una parella indissociable. Com ja he explicat, el 1987 Albaigès va crear el club i, com a document fundacional, va publicar un butlletí (edició casolana pre-informàtica). Aquest exemplar presentava l’ideari del club, els membres fundacionals i, per descomptat, palíndroms. Però l’artefacte encara no tenia nom. El que va fer el seu editor fou demanar als membres que fessin propostes i que votessin entre les presentades. Entre totes hi havia SEMAGAMES, i aquesta és la que va guanyar. Paraula palindròmica inexistent que conté el “games” anglès.

Amb això semblava que s’havia acabat la història, però de sobte va aparèixer en escena un personatge que seria fonamental per a la continuïtat i el futur de la palindromia: Ramon Giné. Giné, palindromista en solitari, va contactar amb Albaigès i aquest li va proposar que es fes càrrec de l’edició. Albaigès tenia múltiples activitats, a més de les professionals, i Giné s’acabava de jubilar. És així com al cap d’un any i mig del primer exemplar, en surt un segon, cuinat a Vilallonga del Camp pel xef Giné, amb el nom definitiu de SEMAGAMES.

Aquest va ser l’inici d’una gran història que porta 30 anys i 114 exemplars. Els habitants principals d’aquesta petita (¿?) revista són els palíndroms, tot i que ha tingut molts convidats: anagrames, contrapets, pentavocàlics, capicues, paronomàsies, etc… Però per damunt de tot, allò que alberga la publicació és l’enginy, l’amor per la llengua i la joie de vivre.

En la primera etapa (1987-2012), la revista va agafant cos en un despatx petit, de fusta, dins d’un casalot del poblet del tarragonès. Giné, de forma artesanal (paper, tisores, pega, grapes…) va muntant exemplars que contenen un món desconegut, fascinant, com són encara els palíndroms.

A poc a poc va coneixent palindromistes de tot el món, va fent conèixer els palíndroms mitjançant articles a publicacions locals i allò va creixent. Fins al punt que alguns mitjans se’n fan ressò i Giné acaba sent popular. Surt a la premsa, a la ràdio i a la televisió. Ell va explicant de forma planera, tal com és, de què va aquesta raresa dels palíndroms i que pel món hi ha un quants frikis que publiquem a la revista SEMAGAMES.

Amb el temps, molt a poc a poc, Giné es va apropant als mitjans informàtics que van okupant inexorablement les nostres vides, i la revista va millorant. Cinquanta-sis números surten, cuinats amb amor i passió pels mots, en aquest context. I aquesta  etapa s’esquinça el 2012 amb la mort inesperada de Giné.

 


PALÍNDROM DE LA SETMANA

Amor banal?  Uf! Amoral aroma. Fulana? Broma?