25 May

Parler

per Xènia Ribas Beltran

No es pot dir que hagi estat bufar i fer ampolles ni, a hores d’ara, que tot sigui un conte de fades d’aquells de i foren feliços i menjaren anissos. Tanmateix, amb independència d’això, ho és i molt, de feliç.

Ara ja fa un any que estan junts. Al principi, a la Júlia, malgrat que buscava desesperadament una figura materna, li va costar acceptar-ho. Però, a poc a poc, li va començar a agradar cada cop més que aquella a qui havia etzibat “tu no ets la meva mare” estigués per ella, tal com no havia sabut fer l’Alba. I a ell mateix també li va costar trobar l’encaix. De sobte, ell, que no havia estat mai un amant dels grans canvis – més aviat al contrari –, ara es trobava que estar amb la dona que estimava implicava, entre moltes altres coses, una nova i inesperada paternitat. Realment, si mira enrere i repassa aquest vertiginós últim any, li sembla quasi un miracle que hagin aconseguit arribar fins aquí. Leer más

24 May

Pèrdua

Un microrelat de Jordi Bonet-Coll

D’uns anys ençà, la Lola ho ha perdut gairebé tot: tres mòbils, quatre carteres, sis paraigües, les claus de casa, dos gossos, la paciència, molts cabells i el marit —fart de viure amb una dona tan perdedora. La pèrdua més gruixuda, però, va ser l’oncle Lluís. L’home, amb vuitanta-tres anys acabats de fer, coix i curt de vista, va cometre la temeritat d’acompanyar la Lola a caçar bolets. Enfebrada amb les clapes de rovellons que anava trobant, no el va vigilar prou i l’oncle es va perdre. Un ciclista va trobar-ne el cos al cap d’un mes. Avui fa un any d’allò i està més atabalada que de costum. Posa l’olla al foc i baixa a comprar vi. Quan vol pagar, no troba la targeta. Torna a casa i la busca per tot arreu. L’últim lloc on mira és al rebost: quan encén l’interruptor, l’oncle Lluís l’hi allarga i li diu que l’ha trobada a sobre el pot dels cigrons. Després de donar-li les gràcies, s’adona, aterrida, del que ha passat, pensa en l’olla i en el gas i constata que acaba de perdre l’última cosa que li quedava per perdre.

 Microrelat guanyador del V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16)


Jordi Bonet-Coll (la Bisbal d’Empordà, 1969) ha publicat un conjunt de relats (T’arriben les veus, premi de narració dels Premis Recull de Blanes de 1999, una novel·la curta (S’ha trencat alguna cosa, Premi Valldaura de Novel·la Memorial Pere Calders de l’any 2003) i un assaig biogràfic creatiu (El llibre del recuit). Va escriure el guió del documental La Bisbal d’Empordà: 100 anys de ciutat i té contes publicats en tres reculls col·lectius. O sigui, només li queda la poesia (improbable) i una novel·la llarga (en procés).

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

23 May

A cal sabater, sabates de paper

per Xènia Ribas Beltran

Des de fa uns mesos, pràcticament d’ençà que va deixar de veure’s amb en Marc, cada capvespre surt a fer un tomb per la platja. S’acosta a trenc d’onades i trepitja la sorra humida, amb els peus descalços. Normalment, bufa una brisa suau que li fa voleiar els cabells i li acarona el rostre. Més aviat hi va per inèrcia, com qui passeja el dol sense vestir roba fosca. El mar sempre li ha transmès una mescla guaridora de pau i energia però, en aquesta ocasió, res de res. Perquè quan torna a casa està igual de fumuda que quan n’ha marxat.

Una tarda, mentre les ones li llepen els peus, es gira una ventada violenta tot d’un plegat, sense avisar. Els núvols es tornen omnipresents i el dia s’agrisa tan com ella. Comencen a caure primer unes gotes escadusseres i gruixudes que, cada cop, són més abundants. Quan ja és evident que diluvia, arrenca a córrer per tornar al poble. S’atura al cap d’un parell de minuts, panteixant, esgotada. L’aiguat, amb el vent, la colpeja tan fort que li fa mal. Una mica espantada, aixeca el cap mirant el cel amb el nas i el front arrufats. Sent que una ràbia cada vegada més intensa l’envaeix. Què més li pot passar? Els punys se li tanquen amb tanta força que se li claven les ungles als palmells de les mans. I, de sobte, crida amb un esgarip sec, ple de desesperació. Cau de genolls sobre l’arena i les llàgrimes se li confonen amb la pluja.

Quan arriba a casa, està xopa i congelada. Entra a la dutxa i, mentre l’aigua bullint li regalima pel cos, una veu interior desconeguda i cada cop més ferma li diu que sí, Sílvia, que en seràs capaç. Que trobaràs la forma, el coratge i l’empenta. Que, a voltes, t’equivocaràs, segur que t’equivocaràs, però tindràs la intel·ligència de rectificar i de saber-te fer perdonar. Que no, que no penso pas renunciar a un somni, al MEU somni. I, sense saber ben bé per què, des d’aquell dia, ja no té por.

I, així, la Sílvia la Malastruga decideix, per sempre més, plantar els homes i dir adéu a la malastrugança. Conscient que, com a mestra, té les eines i juga amb avantatge, trenca amb la màxima de “a cal sabater sabates de paper”. Ara ja fa dos mesos que està embarassada.


A cal sabater, sabates de paper (o el sabater és qui va més mal calçat o els fills del sabater van descalços) vol dir que el qui té més d’alguna cosa és el qui menys profit en treu, el qui en té més mancança. Equival al refrany espanyol de “en casa del herrero cuchillo de palo”.