11 Abr

La crinflacció del cumbreny

Un microrelat de Jordi Masó Rahola

El primer impacte va esquinçar la nau

com si fos un obrellaunes gegantí.

RAY BRADBURY, Calidoscopi

Els sensors d’hipermaneig havien detectat un entòmit que descrivia una òrbita helio-el·líptica al voltant de Sigma 7. Vaig entuscar les coordenades. L’anàlisi dels paràmetres de Frey eren taxatius: la crinflacció era imminent. Els gràfics Morris-Svenson i el Paradigma de Jones ho corroboraven. El capità va exigir una premanació. A contracor, vaig verificar el tablatge de mussems i brònquils. De passada, vaig demanar al meu assistent que comprovés els carbencs i els nivells de portecoil i benzamina. Amb els resultats a la mà, no em quedava cap dubte: si no entrompàvem el garbam, se’ns desfimbraria el trenc.

Vaig decretar una discrumpció urgent dels grufonys. La nau va fer un trifoll espantós, una virella rescumbrosa. «Es pot saber per què heu discrumptat els grufonys?», va protestar el capità, fora de si. Però l’arcam se’ns envintrollava i els torells nimfàtics es trengien. Un regum espès va contrifar el pengrer, va refisclar-lo. El capità renegava: «Escròtil putèfic!». Vaig còrrer cap a la baraula d’emprunament: calia fer una maniobra de cligregació. Però el tribec devia estintar-se perquè, mentre jo mirava de girlar les cletxines i les carbenyes, vaig sentir un brunc estifòl·lic que ens fesqueia. El rínjol va brumar-se, els xipridors s’aventraven, s’enllonguien, es marcofaven. Els compingidors no responien. La gatzina va empitrar-se. No quedava cap albúrmia estràfica, cap birlot, res. Tot era garbony i llúcul. Tranglòdia, frungícia, albort. «Anauli! Anauli!», cridaven els companys.

I l’entòmit va crinfladir. Escròtil putèfic!

La il·lustració és de Robert Hochstoeger


Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d’Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018)

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola

10 Abr

El final de l’aventura

per Xènia Ribas Beltran

L’aventura de la Rosita va començar ara farà gairebé dos anys. Llavors, jo no escrivia – o més ben dit, escrivia poc i ho feia només per a mi mateixa –. En Dionisio Porta  em va animar a participar en aquest projecte. La veritat és que jo no ho acabava de veure clar (Té interès el que escric? Estaré a l’alçada?) però ell, que malgrat ser jove és un gat vell i, a més, intel·ligent, em va saber endevinar la tecla i em va donar la secció ja feta: “podries recuperar paraules en desús” – em va dir. I a això, jo – membre de la Plataforma per la Llengua  i activista lingüística – no podia negar-m’hi.

Sembla mentida però ja quasi hagin transcorregut aquests 500 dies de publicacions i, parlant clar, la Rosita és a punt de dinyar-la. M’encantaria finalitzar la meva col·laboració i tancar aquest Ni mudes ni a la gàbia amb un bon relat i jo contenta i feliç però sento que no pot ser així. En el pròleg de la secció, vaig explicar-hi que “hi ha qui creu que, en cada mot perdut, se’n va un concepte, una emoció, una vivència. Som més pobres i menys lliures perquè ja no ens podem expressar igual. Amb aquesta secció, vull intentar que tornem a sentir les veus de paraules i d’expressions que s’estan apagant i que es tornin fortes, vigoroses i radiants. Mai més ni mudes ni a la gàbia.”. Passat tot aquest temps, confio haver contribuït amb un petit gra de sorra a recuperar alguns mots (deixant-ne tants al calaix; per què uns i no uns altres?) però també he viscut en primera persona, amb el naixement de la Mariona – la meva nina estimada –, que d’altres que ni tan sols m’hagués passat pel magí també perillen. I així, estic vivint que ja quasi no existeixen bressols i tot són “cunes”, ni tampoc bolquers sinó “panyals” (ja els veig d’aquí quatre dies al DIEC al costat gasolina o follar).

Hi haurà gent que pensarà i dirà que sóc una exagerada, que no em creurà, però, si no fem res, el català està tocat de mort. Quan es parla de llengües que s’han extingit, a tothom li ve al cap la clàssica –i tristíssima – imatge de l’últim parlant que mor i, amb ell, l’idioma. Tanmateix, tot sembla indicar que aquest no serà el cas del català, que, com diu el lingüista Pau Vidal, morirà no per falta de catalans, sinó per falta de llengua. Perquè el gran problema del meu idioma amat no és tant que se’ns en vagin les paraules – que és dolorós però que, per si sol, no el sentenciaria – sinó els calcs gramaticals del castellà, que ens porten a “fer-nos mal quan ens caiem al terra”, “a sortir de casa en quant estigui llesta”, a “desitjar-nos una feliç Nit Bona”, a “ficar-nos en un jardí”, a “tornar a trucar en cinc minuts”, a “donar petons”, a “trobar que l’escalivada està bona”, a “menjar-nos marrons”, a “muntar pollastres”, a “estar encantats de conèixer-nos”, a “no poder parlar perquè estem liats”, a “tenir por a la solitud”, a “fer pudor a merda seca”, a “buscar bronca”, a “fer una patada”, a “prendre’ns una copa de vi negre”, a “portar-nos bé amb els veïns”, a “criar nens mimats”, a “estar-ne fins als nassos”, a “anar de compres”, a “marxar a la que deixi de ploure”, a “dir que no, a no ser que vingui la Paula”, a “donar de menjar”, a “fer un pastís si ens dóna temps”, a “no tenir masses ganes d’anar-hi”, a “pensar que no està de més fer el curs” i tants altres que jo mateixa – que no sóc lingüista però estic conscienciada – empro sense ser-ne conscient.

Alguns experts diuen que el català només podrà sobreviure si un Estat el protegeix fermament. Jo crec que ni tan sols això és una garantia. La nostra llengua només té opcions de romandre si prenem consciència de la situació i actuem en conseqüència. Tant de bo, amb el Ni mudes, hi hagi contribuït tan sols una mica.

Recordeu que les llengües són patrimoni de la humanitat i no només dels seus parlants. Si moren, desapareix el tret distintiu principal d’un poble. D’alguna manera, ens morim una mica tots plegats.

“… Les llengües humanes són objectes delicats i, si no els defensem i en tenim cura, poden morir, i morir amb elles una part substancial de la nostra memòria; potser tota la nostra memòria. Cal tenir-ne cura, perquè les llengües humanes, totes les llengües del nostre món sense cap excepció, ni tenen punys, ni amaguen en el fons de les seves estructures armes secretes i mortíferes. Són del tot innocents, i ho ignoren tot sobre l’agressió i les preeminències. Les llengües no tenen parlaments ni organismes internacionals per dirimir conflictes; les llengües desconeixen els conflictes perquè ni tenen intel·ligència ni tenen voluntat. Hi ha, però, qui té voluntat i té poder, i fa de les llengües bandera; i hi ha qui s’ho creu i cau en el parany de l’agressió…”.

Jesús Tusón. Mal de llengües.

10 Abr

Poesia de Meritxell Cucurella-Jorba

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

El primer amant que ens va enganyar

 

HAS VIST QUE LES HORES VAN DEL REVÉS?

 

Passen les cames que ens duen enllà d’on som per

una carretera perduda que no té ratlles ni senyals ni

res. Només passos que la caminen. Passen les teves

cames, i passen les meves cames. I són llargues i les

hem cuidades, perquè així ens ho va demanar el primer

amant que ens va enganyar dient-nos que érem dees.

 

Deixa la crina a l’embat del remolí. I si se’t tapen els ulls

que se’t tapin que jo miraré per tu. Ara ja has après on

sóc i com em moc.

 

Passa el vent i ens pren la mel enverinada. Li diem que

no se la mengi i es gira i ens fa l’ullet.

 

Passa la pluja i ens renta les mans. Però el fang és una

temptació. Fem pastetes i fem boles que llancem als qui

diuen que la vida no és això que nosaltres sabem que és.

 

Obscur, negra nit, silenci.

Ulls que escolten allò que no se sap.

Allò que tu saps que no saps.

I jo també, i jo tampoc.

I esperem que es faci de dia.

O que es faci de pluja.

Que el misteri ens digui què és el misteri.

La dissidència, la distància, la utopia.

La proximitat només del cos que vols.

 

Mira quina guineu més quieta.

 

Veniu, seguiu, aneu bé. Són precioses les vostres

ànimes. Sóc bèstia cua-girada, jo, ens diu, i al sac també

hi duc llamborda.

 

I passem pluges, pàgines.

 

El vici que t’ullprèn

VOLDRIA DESCANSAR. Però el temps del temps sense

temps encara riu, i m’encomana la rialla. I no puc parar.

I no paro. I m’adormo mentre ballo. Amb tu. Mentre

ballo amb tu i amb l’univers.

 

No té busques, el rellotge. Però és preciós, tan

transparent i tan brillant que sembla un ocell fet miratge

de l’ocell que no és.

 

Canta el món amb la cançó que no sabrem

mai compondre, i la lletra que no li sabrem fer

correspondre.

 

L’urpa esgarrapa la nit quan ja és de dia i les hores

encara riuen i no he pogut dormir perquè escric això

que tot just ara dic.

 

Sóc la droga que t’amaga l’amor que no vols veure’m.

Sóc el vici que t’ullprèn i et mata els altres vicis.

 

Sóc la droga,

sóc el vici i

sóc tot tu encara que

tu no vulguis veure’m.

 

Puja cames amunt i gira a mà esquerra, mossega’m la

inconsciència i crida que en vols més.

 

El nostre viatge no és viatge. És història. Són vides fetes

i per fer.

 

Sóc la droga.

Sóc el vici.

Sóc l’amor i els artificis.

 

CUCURELLA-JORBA, M. Úrsula. Coberta i dibuixos de Jordi Pagès. Vilanova i la Geltrú: el Cep i la Nansa, edicions, 2017.

08 Abr

Desde la caja de libros LXXXII

por @librosfera

Desde la caja de libros empezó explicando el porqué de su propio nombre el ocho de mayo de 2016. En estos casi dos años he intentado mostrar qué es una biblioteca pública (no las que cada una tiene en su casa, sino las que son de todas) desde cuantos más puntos de vista mejor. Desde el mío, por supuesto, pero también desde el de un señor jubilado asiduo a las bibliotecas (mi padre), hasta el de una escritora, o varios personajes ficticios. He recogido bibliotecas que aparecían en la prensa, pero también – y quizás para compensar – las que aparecían en poesías. Mi biblioteca, en la que trabajo desde hace ya once años, ha aparecido descrita en un día cualquiera, fotografiada en todos los rincones de su almacén, y radiografiada en las personas que más la utilizan (de la A a la N y de la O a la Z) o las que pasan una tarde cualquiera por el mostrador de préstamo. También hablan mucho de mi biblioteca y de mi trabajo algunos apuntes en los que me cabreo, me quejo (en dos partes), os pido que os quejéis, o sopeso lo bueno y lo malo de la rutina bibliotecaria. Pero a pesar de que la protagonista de esos textos sea mi biblioteca, les aseguro que todas las bibliotecas – felices o infelices – se parecen.

Ha pasado por Desde la caja de libros el pasado (al menos dos veces) y el futuro. Han pasado Ray Bradbury y Sophie Divry y también documentos con menos ambición literaria pero a los que les hemos exprimido hasta la última palabra. He enseñado una parte de mi colección de objetos encontrados dentro de libros. Internet se ha colado inevitablemente: desde hashtags de twitter a artículos de revistas de tendencias, pasando por fotos de aquí y de allá. Este quizás sea para mí el apunte más importante. Y este el más íntimo. Este lo recuperé de mi blog personal, donde a veces también escribo sobre bibliotecas. Este es uno de los que más ha gustado. Y este el que tuvo más visitas porque, reconozcámoslo, me puse muy pesada con el tema…

Rosita se muere, y Desde la caja de libros se acaba con ella.

Está bien así. Creo que no me he dejado nada importante sin decir y, sin embargo, de haber continuado seguramente me hubiera repetido y qué necesidad…

Seguiré escribiendo sobre bibliotecas en Twitter y, cuando la ocasión lo merezca, en Librosfera (a no ser que google decida que blogger también ha muerto y que desalojen la sala). Espero que hayáis disfrutado de las anécdotas, las reflexiones, las fotos. Me gustaría saber que habéis aprendido algo nuevo sobre las bibliotecas, o que ha cambiado vuestra percepción sobre ellas, aunque eso quizás ya sería pedir demasiado. Lo mejor de todo sería saber que os habéis animado a visitar la de vuestro barrio; a descubrir qué os puede ofrecer.

Id a las bibliotecas. Son gratis, tranquilas, para todo el mundo. Suelen ser cómodas y hace fresquito en verano y calor en invierno. Tienen libros de todo tipo – no siempre los más nuevos, algunas pueden hacer más que otras según el dinero del que dispongan – y seguramente wifi. No voy a decir que todas las bibliotecarias sean bellísimas personas, pero algunas sí. Quizá lo descubráis si vais a la biblioteca y les preguntáis algo.

Antes de terminar, quiero darles las gracias a Yordi Biblioteca, Maria Bohigas, Alfonso Braulio, Nati Calvo, Mónica Caparrós, Juan Miguel Fernández, Sara Fernández, Ada Klein, Jean Murdock, Begoña Oro, Jordi Puig, Camino Román, Joan Todó y todos mis compañeros de la biblioteca en la que trabajo por ayudarme, escribir, traducir o permitirme traducir o reproducir sus textos en Desde la caja de libros. Gracias al equipo de Rosita por elegirme bibliotecaria residente y por no quejarse ni una sola vez de mis plazos de entrega. Gracias a todas las personas que se acuerdan de mí cuando ven algo relacionado con bibliotecas y me lo envían. Y, finalmente, gracias por leer hasta aquí.

 

06 Abr

Adónde se van las cosas

per Jean Murdock

Hasta ahora he tratado de dilucidar de dónde vienen las cosas. Por eso sé que es tan difícil saber de dónde vienen como averiguar adónde van. No es de extrañar. Si a uno le llega algo que no sabe de dónde ha salido es muy probable que le llegue de alguien que no supo adónde se fue.

Ya os he hablado de la Caldera del Diablo, esa cascada que se bifurca y uno de sus ramales se pierde en lo profundo del suelo y nadie sabe adónde va su agua ni las cosas que arrastra con ella. En Los hombres sin hueso, de Gerald Kersh, Yeoward dice: La Tierra suele tragarse cosas y vomitarlas después. Esta es una región volcánica. Un pequeño corrimiento de tierra puede bastar para engullirse una ciudad, y un movimiento peristáltico de las entrañas de la Tierra puede sacarla de nuevo a la luz un millón de años más tarde. Leer más

05 Abr

PALÍNDROMS 62 I FI, Jesús Lladó

per Jesús Lladó @JessLlad

Benvolguts seguidors d’aquestes pàgines,

El 5 de maig de 2016 començava un periple a l’aixopluc d’aquesta peculiar publicació anomenada Revista Rosita. Sota aquest nom, d’entrada “enganyós”, propi de revista del cor, s’hi han aplegat una sèrie d’aportacions molt diverses i interessants que, al meu entendre, tenen en comú el “lletraferidisme”. Permeteu-me aquest derivat de lletraferit que respon a la definició que en fa el DIEC: un lletraferit és un “amant de conrear les lletres”.

Per a mi, que fa molts anys que escric sobre palíndroms, ha estat una experiència nova i diferent, ja que no estava acostumat a l’article setmanal. Portava uns centenars d’articles a l’esquena però sempre escrits arrítmicament, segons les peticions, els encàrrecs i “lligat” a la periodicitat trimestral de la revista de palíndroms SEMAGAMES que tinc l’honor d’editar.

Sense ser exhaustiu, he tocat molts aspectes dels palíndroms, he escrit sobre molts palindromistes i, sobretot, he mostrat molts exemples (amb els d’avui sumen 613) d’aquest artifici verbal d’anada i tornada que ha seduït a molta gent.

No sé si he estat gaire llegit (això ho deuen saber els factòtums) però si més no, m’ho he passat molt bé i m’ha estat útil. Útil perquè és una manera d’endreçar coneixements i informació. No descarto fer un recopilació que conformi el punt de partida de l’edició d’un llibre.

Abans, però, d’acabar amb palíndroms, comme il faut, vull manifestar un immens agraïment a les dues persones amb qui he mantingut contacte al llarg d’aquests mesos, que són la Xènia i el Dionisio, i felicitar-los per la iniciativa i el portar a cap una tasca cultural tan necessària.

 

MORÍ SAVI:

VA SER.

I ELL

AMÀ DONA,

NEN,

NENA,

(NO DAMA)

LLEI.

RESÀ.

VI,

VAS

I ROM.

 

Allà camina.

Allà corre per la pau;

s’anima,

cara cerca, noia,

prova,

fa amistats,

i mà a favor, paio.

Nacre cara,

camina, sua,

pal rep.

Erro?

Calla ànima, calla.


PALÍNDROM DE LA SETMANA

Jesús Lladó

Era pobre. Pagà pis? I cotxe, text, oci?… Sí, pagà. Per bo, pare.


 

22 Mar

PALÍNDROMS 61, Miscel·lània (7), Jesús Lladó

per Jesús Lladó @JessLlad

Aquí va la penútlima entrega d’aquest periple pel món de la palindromia. Passat les vacances de setmana santa, arribarem al seu final.

Liv: se li veu que vil és. Vil?

Llavaneres serà, pares, serena vall.

O té poema amè o petó.

 

Noia, tira’m nu cos, sóc un marit. Ai! On?

Li va, diva, l’èxit i, xe!, la vida vil.

Lema: raciona SUGUS a noi, caramel.

 

L’art somieu? Tu, ei!, mostra’l.

L’amic noble serà, pares, el bon cimal.

L’ateu què? Domina l’ànim o déu? Què tal?

 

L’abat toca macot tabal.

L’acte reflex, i abaix, el fer, et cal.

L’amiga serp ara farà presagi. Mal?

 

La sta. Rita ha tirat sal.

La trompeta: ta ta ra ta tat. Ep, mortal!

La té la mirada càustica, tàcit, sua cada rima letal.

 

La sopa no té llard i sidra, llet, o nap, o sal.

 


PALÍNDROM DE LA SETMANA

Jesús Lladó

La ruta? Nexes, amor bígam, Magí, broma, sexe natural.