14 Nov

Xibiu

per Xènia Ribas Beltran

Ho ha aconseguit. Li ha costat anys i panys de suor i feina duríssima però, per fi, se n’ha sortit. Tot i així, l’emoció i l’alegria immensa es barregen amb uns nervis desbocats que no pot controlar de cap de les maneres i, fins i tot, amb por. Fa tant de temps que no les veu que no sap com reaccionaran. Quan la fretura la va empènyer a marxar de Colòmbia eren molt petites. Tan sols tenien vuit i deu anys. Va deixar unes nenes i ara es trobarà unes donetes. Ja ha arribat. Trepitjar les escaletes que condueixen a la porta de fusta verda li provoca una esgarrifança. Sent veus a dins, familiars i desconegudes alhora. Agafa aire i truca al timbre.

A la nit, quan apaga el llum de la tauleta de nit, es sent tan feliç i contenta que no pot evitar que les llàgrimes li llisquin, suaument, per les galtes. Leer más

07 Nov

Parrús

per Xènia Ribas Beltran

A l’Elizabeth Coleman

La Bessie sempre havia estat una persona decidida i persistent. Ja des de ben petita, quan caminava sis quilòmetres cada dia per anar de la granja on vivia amb la seva família fins a l’escola. Acabava rebentada perquè, a més, un cop a casa, havia de donar un cop de mà amb les feines del camp. I així, entre llibres i blat, sirga que sirgaràs, va aconseguir tenir una formació acadèmica.

També ho va demostrar ja de més granadeta, quan tot just l’adolescència se li esfumava. Malgrat els advertiments de la mare i dels seus germans -i l’enveja admirada de les germanes-, no va tenir gens de por de fer les maletes i marxar a França per obtenir la llicència de pilot. Perquè això, als Estats Units, era somniar la lluna en un cove… Era dona i era afroamericana. Prohibició doble, doncs.  Leer más

02 Nov

Recer

per Xènia Ribas Beltran

A en Martí Aspas Royo (1 de novembre de 2014)

Martí, petit mariner, pren ben fort el timó del teu vaixell i, sigui on sigui que et condueixi el vent, gaudeix sempre del viatge.

Estima i deixa’t estimar, i també sigues feliç – no només perquè així ho sentiràs sinó perquè, tenaç, t’ho has proposat.

Trepitja fort i amb pas ferm però tingues també present que dubtar és de savis.

Que la il·lusió t’acompanyi en tots els ports on, lliurement, decideixis ancorar i grava’t en el cor que, com va dir Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

Molta sort i fortuna en aquest viatge, mariner. Sàpigues que sempre trobaràs un recer en mi.


Recer és un lloc on un està cobert de les inclemències del temps. D’aquí, arrecerar, que vol dir posar a recer, a l’abric d’alguna cosa.

Recer és sinònim de redós, que és un lloc que serveix per protegir-se de la intempèrie, del vent, de la pluja… I a redós és sota la protecció o cobert d’alguna cosa. A l’últim, el verb redossar significa arrambar algú o alguna cosa a un objecte que li serveix de recer o empara.

31 Oct

Enfigar-se

per Xènia Ribas Beltran

La mirava i la remirava i sempre arribava a la mateixa conclusió: era la dona més bonica del món sencer. I no només per l’aspecte físic – que li agradava i molt – sinó també per un interior encara desconegut però que intuïa d’una gran profunditat i bellesa. Els seus amics li deien que se n’havia ben enfigat, que era una mossa trempada però que tampoc no era tan extraordinària ni tan tremendament irresistible. De fet, li engaltaven que no era pas res de l’altre món i que l’havia convertit en un amor platònic. A ell, aquests comentaris l’ofenien un xic però, en el fons, tant li feien. Al cap i a la fi, eren una colla de carallots insensibles.

Al començament, la Carla no li feia ni cas. Sempre el saludava, li clavava un petó a cada galta i fugia cap a l’altra punta del local, del carrer, de la plaça o d’on fos però a l’altra punta. Semblava immune a les guspires amoroses i carregades de desig que li disparaven els seus ulls goluts. Però, fet i fet, millor. Li agradaven els reptes i, si una cosa tenia, era paciència. Leer más

26 Oct

Bua

per Xènia Ribas Beltran

No, si us plau, aquí no. Aquí no perquè mira com tinc la pell: ben irritada. Segurament, no ho suportaria.

Ui, no, i aquí tampoc. Aquí tampoc perquè és just on em van clavar la segona via.

No, i aquí més val que ni ho provis: no ho veus que encara hi tinc un morat?

No, no, impossible. De cap de les maneres. No, t’ho prego… Aquí, hi tinc la bua… Tant se val que la vena sigui bona. Què? Que és la millor opció? No, no pas. Segur que n’hi ha d’altres. De fet, moltíssimes més. No, aquí no. T’ho suplico. No em punxis aquí. Però que no la veus, la bua? Leer más

24 Oct

Espetenergar

per Xènia Ribas Beltran

L’home perfecte.  O almenys això és el que li han dit sempre.  I no és una qüestió d’ego, de narcisisme o de prepotència, no. És que arreu on s’ha mogut, li ha caigut aquesta floreta.

La dona, la companya de quasi tota la vida, li reconeix que no només és un marit sol·lícit i amatent, pendent de les seves necessitats i sentiments, sinó que cuida la parella dia rere dia i, malgrat el pes dels anys, és un bon amant. “És que les relacions són com les plantes, Marta” – acostuma a dir-li -. S’han de regar, llevar-los les fulles seques, adobar-les; en definitiva, tenir-ne una cura constant però sense estar-hi massa a sobre per no ofegar-les”.

També s’ha preocupat molt pels fills. I això que el petit… Santa paciència! Tot el dia amb unes rabioles infinites que el portaven a espeternegar com un foll dia sí dia també. O més ben dit, hora sí hora també. Però ell aguantava allà, impertèrrit i tranquil, fins al punt que el menut només s’asserenava amb el pare. Després, un cop grans, s’ha desviscut per ells i per ajudar-los en tot allò que han necessitat. I ja més endavant, no va dubtar de fer exactament el mateix amb els néts. I és que, en el fons, és el mateix: “la relació que hi vulguis tenir, Alfons – es deia a si mateix – l’has de definir tu. No ho faran pas ells que són criatures…”. Leer más

19 Oct

Rossa

per Xènia Ribas Beltran

Va ser un dissabte al matí que va anar a comprar roba amb la seva germana Clàudia. Intentava, sense èxit, embotir-se uns texans foscos, mig descolorits. I quan, per fi, va aconseguir enfundar-se una talla més, tot de sacsons enormes li penjaren arreu. Tot i així, els va pagar religiosament essent conscient que, ja a casa, els desaria al fons de l’armari de paret amb l’esperança de no veure’ls mai més. Un cop a taula, tota frustrada, es va menjar una amanida verda sense poder apartar la mirada dels espaguetis a la bolonyesa de la Clàudia. Al final, estava tan enfonsada i aquell cos que sentia tan gras, lleig i vell la va fer sentir tan malament que unes llàgrimes rodones i cristal·lines van començar a lliscar-li per les galtes esperant despertar la compassió de sa germana. I suposa que se’n devia sortir perquè fou llavors que va deixar anar aquella frase lapidària que li va canviar la vida: “dona, si tingués tants complexos, potser em faria algun petit retoc, si fos tu…”. Leer más

17 Oct

Neulir

per Xènia Ribas Beltran

Sempre li havia atret l’oceà. Recorda nítidament que, quan era ben menuda, s’alçava del llit i observava com els pescadors es feien a la mar. I es quedava així, recolzada sobre l’ampit de la finestra de l’habitació fins que les primeres llums donaven pas a un sol immens i d’un taronja encès, com si fos una bola de foc enorme. Amb el temps, es va convertir en la seva forma d’escapar d’una solitud que va començar a acompanyar-la des que era molt jove. Massa jove. La seva germana petita, sempre tan dèbil i neulida, no va poder resistir les penúries i els va deixar molt aviat. El dolor va fer embogir la mare, que va emmalaltir i també se’n va anar. I el pare, sense saber gaire bé què fer amb una nena que el fitava des dels racons amb la boca badada i els ulls plens d’interrogants, va fer la maleta i va creuar la porta de l’entrada a negra nit per no tornar a traspassar-la mai més. Des de llavors, la casa gegantina i ella sola. Leer más

12 Oct

Sutge

per Xènia Ribas Beltran

I per fi ha arribat el dia més esperat de l’any. El temps és infernal, però. Bufa una tramuntana gèlida i brusca i el cel està poblat per uns núvols foscos i amenaçadors. Sa majestat Gaspar està absolutament congelat i ha d’eixugar-se constantment un gotimall que li raja del nas amb la màniga dreta de sa capa reial. I, a més, n’està fins al capdamunt d’haver-se d’enretirar de la boca aquests cabells llargs i rossos mig plastificats que no té ni ha tingut mai. Però la veritat és que tant hi fa. Veure tot de carones amb una il·lusió indescriptible reflectida a la cara ho compensa tot. A banda que, si és sincer amb si mateix, a ell, insegur per naturalesa i que sempre s’ha sentit un poble diable, veure aquella barreja d’idolatria i amor incondicional… fa que pensi que, en el fons i encara que sigui només per unes hores minses, és especial, molt especial. I important, també.  Leer más

10 Oct

Fer la fi del cagaelàstics

per Xènia Ribas Beltran

Hi ha una llegenda que, des de fa segles, governa el regne dels animals. Ja fa molt de temps que els més ancians la conten als cadells i als joves, que obren uns ulls esbatanats plens d’admiració i d’incredulitat.

Diuen que els dinosaures, que passejaven majestuosos per la faç de la Terra fa anys i panys, eren uns visionaris. Però no perquè tinguessin el do de predir l’esdevenidor; tampoc no eren pitonisses ni es valien d’observar el vol de les aus. Simplement, posseïen aquesta capacitat com si fos un sentit tal com la vista o l’olfacte. Leer más