19 Sep

Abassegador

per Xènia Ribas Beltran

No en guarda allò que en diríem un bon record. Cap ni un. De fet, si pensa en ella, el que li ve al pensament són les discussions tothora. Les mirades acusadores que se li clavaven a la pell i el perforaven. Els sopars i els dinars sumits en un silenci sepulcral amb l’únic so d’una tele menuda de fons que cap dels dos no escoltava. Aquell estirar-se al llit buscant desesperadament les puntes del matalàs per evitar qualsevol contacte físic. Aquells senyals inequívocs i amargs que els avisaven que s’havia acabat i que van ignorar durant tant de temps. Potser massa. Leer más

14 Sep

Sense suc ni bruc

per Xènia Ribas Beltran

Sap que va ferir els pares i li va saber molt de greu. Però ho va acceptar com un mal menor, gairebé com una conseqüència inevitable del destí. Sabia perfectament que els hauria fet molt feliços si hagués continuat, que era el que volien i el que desitjaven. Fins i tot, el que esperaven. Però és que això l’haguera condemnat a un infern etern, a una vida ensopida i trista, a ser un altre, un altre que no volia ser.

Per això, en aquella sobretaula d’un diumenge del mes d’abril, un xic nerviós però segur, va explicar-los que no continuaria amb el negoci familiar, que ell volia fer la seva i que el camí que havia escollit era un altre. No s’ho van prendre gens bé. De fet, el pare va estar profundament desagradable. Li va etzibar que s’havia begut l’enteniment, que prou que sabia que aquell era el seu deure. Que ho devien tot a aquell negoci, que, sense, haurien mort de gana. Que de cap de les maneres! Que el seu futur estava en aquella botiga i que prou romanços. I que si volia dibuixar, pintar o com recoi n’hi diguessin, ho podia fer, evidentment, però en les seves estones lliures. Però dedicar-s’hi… Si allò no era una professió, ni una feina, ni un futur ni era res! Què dimonis volia? Acabar vestit amb parracs? Leer más

12 Sep

Basarda

per Xènia Ribas Beltran

Ja hi ha arribat. Està tot tan fosc que quasi no s’hi veu. Només petits instants fugaços en què la lluna treu el nas entre els núvols o un llamp esfereïdor li encega els ulls. L’edifici gris li sembla més lúgubre i fantasmagòric que mai. Els corbs la fiten, quiets com estàtues de marbre i enfilats sobre les branques d’uns arbres punxeguts amb unes formes tan, tan estranyes que semblen vius. Monstres vius…. Tremola. Té por, molta por. Però, tot i així, hi ha d’entrar…

Obre la porta de l’institut. Ja fa temps que, cada vegada que ho fa, la basarda és més immensa. Què li faran avui? La insultaran? Se’n riuran? Faran com si no la veiessin i la bandejaran, com si no hi fos? La robaran? La pegaran? “Què? Què? Què?! Què em faran avui? Digueu-m’ho, si us plau!”. Està aterrida. Viu aterrida. Leer más

07 Sep

Antullar-se

per Xènia Ribas Beltran

El dia en què la Clàudia va saber que, encara que a ella li semblés evident que tot era de color blanc, la Sònia va sostenir que, de nivi, res, que tot era d’un to blau, verd o gris, tant és, però que, en tot cas, de blanc, gens ni mica… Aquell dia… Aquell dia no va entendre ni un borrall i li va doldre profundament. Per molt que li expliquessin que cadascú veu les coses des del seu punt de vista, des de la perspectiva pròpia, ella va dir que sí, òbviament, però no va acabar de comprendre que la seva opinió blanca no fos més tinguda en compte que la d’un penell que, cada cop que bufava el vent, alternava, indistintament, en cadascuna de les tonalitats de la paleta de colors, disparant a tort i a dret contra qui se li antullava i, malgrat això, erigint-se com a víctima i sense assumir mai responsabilitats. Leer más

05 Sep

Pioc

per Xènia Ribas Beltran

És a la cuina fregant els plats del sopar quan, de sobte, sent el plor. Primer és molt fluix, gairebé imperceptible però, a poc a poc, el volum va pujant fins que ja és un lament punyent. S’eixuga les mans amb el drap, es treu el davantal i cuita cap a l’habitació. El bram augmenta quan la nena s’adona que s’obre la porta. Pobreta, ja fa dies que està ben empiocada… Li toca el front, que ja comença a bullir. Només faltava que, a sobre, hagués agafat el virus de panxa. “Mama…”, xiuxiueja i se la mira amb els ulls molt oberts, com requerint-li que fes alguna cosa. Ella l’acarona, li posa un mocador humit al front i li canvia el bolquer. La criatura es va calmant i, al cap d’una estona, es torna a adormir. És llavors que s’asseu al balancí que hi ha al costat del bressol i comença a recordar. No sap ben bé per què però li vénen al pensament aquelles discussions amb sa mare, en què ella adolescent i sostenint un discurs feminista barat afirmava i reafirmava que no, que no tinc CAP intenció de cuidar els fills i ocupar-me dels quefers de casa JO SOLA. Que qui estigui amb mi HAURÀ d’assumir que això és cosa de l’home i de la dona. O encara millor: no haurà d’assumir res perquè ho durà incorporat com una màxima inqüestionable. I la mare la contemplava serenament, com qui s’enfronta a un arravatament primerenc i després ja es toparà amb la realitat de la vida. De vegades, callava i, simplement, somreia lleument i ella no era capaç de desxifrar-ne el motiu. D’altres, li deia amb veu suau i molt fluixeta, quasi sospirant, “però, filla, que no veus que això són coses de dones?”. I ella s’enfurismava. Aleshores, comença a pensar en quan va fer els vint-i-vuit i va anar a viure amb en Rafel. Recorda nítidament aquell dia que va penjar un parell de quadres i va instal·lar una làmpada. Es va sentir tan orgullosa de si mateixa… Havia demostrat que era capaç de fer -i de fer-ho molt bé, per cert – les tasques que tradicionalment es relacionen amb els homes. I ara, set anys després, es troba que els seus ideals feministes ferotges s’han tornat mansuets i que ella s’encarrega de gairebé tot – tasques catalogades com a masculines i tasques catalogades com a femenines-. I ell, com a molt, va a comprar o a passejar el gos quan no ha d’anar al gimnàs o quan la nena plora massa. Esguarda la petita, que ja dorm profundament, i li diu també en veu suau i fluixa, quasi imperceptible “sí, Abril, sí; en això s’ha convertit el feminisme de ta mare”. Algun cop, quan es mor de gana i, pel que fa al dinar, el més calent està a l’aigüera, fa un parell de truites. El son de la nena és tan plàcid… “Tant de bo tu et sàpigues fer respectar i no abaixis els braços”. “Tant de bo que tinguis prou persistència per plantar cara als rols establerts”. “Tant de bo trobis sempre la força per quadrar-te i dir per aquí no passo”. De vegades, quan la veu fatigada, despara la taula. “Tant de bo que em miris i pensis no, mare, no. Jo no penso pas seguir el teu exemple”. “Tant de bo que reneguis de mi i d’això que veus en aquesta casa, filla meva”. “Tant de bo que…”. Leer más

29 Jun

Francesc Boix i Campo

per Xènia Ribas Beltran

Heroi és una persona que es distingeix pel seu alt coratge o bé un ésser semidiví al qual s’atribueixen gestes prodigioses a favor del grup.

El meu heroi va néixer a Barcelona el 31 d’agost de 1920 per dir alguna data. Posem pel cas que, dins de la immensitat de la ciutat, va obrir els ulls en alguna llar del Poble-sec.

Malgrat que son pare era sastre, a la rebotiga hi tenia un estudi fotogràfic que, de seguida, va despertar la curiositat del meu heroi i el que primer va ser una inquietud, després va acabar definint-ne la professió: quan tenia catorze anys, va entrar d’aprenent en una casa de fotografia. Leer más

27 Jun

Rabejar

per Xènia Ribas Beltran

Entorn seu només veu el color taronja amb algun punt rogenc. És una tonalitat que sempre l’ha encisada. Tota la vida encapritxada d’aquests tons i ara… Recorda nítidament que un dia, quan era ben menuda, va creuar el camí dels afores del poble i va penetrar al bosc perseguint una papallona d’un color carabassa pàl·lid, també amb punts vermells. Els pares la varen ben esbroncar. I és que, de fet, quan la varen trobar, es rabejava en un gorg del riu d’aigua cristal·lina i límpida, tota nua. La corrent li acariciava el cos, amb un pessigolleig suau, i ella, per primer cop, es va sentir lliure. Durant els anys, no ha deixat mai de fer-ho. Presonera d’una forma de vida que, entre tots, li han imposat, sap perfectament que només allà pot ser ella. És el seu petit oasi. Al toll, és l’únic lloc del seu món on el seu destí li pertany de forma total i absoluta. És l’ama de la seva pròpia existència. Leer más

22 Jun

Torcar

per Xènia Ribas Beltran

Et miro. M’encanta mirar-te. Crec que és una atracció que sento des de sempre o, si més no, des de fa molts anys. M’agrada quan estàs completament llisa i plana, d’un to gris argentí, com si fossis un espill gegant. I quan el vent et fa enjogassar formant unes ones altes, ben altes, amb uns rissos d’escuma al capdamunt. Mar de plata, mar d’hivern. També m’encises quan ets d’un blau límpid i cristal·lí, que generosament deixa a la vista i mostra tots els teus secrets meravellosos perquè tothom en pugui gaudir. I quan m’embolcalles i sento que m’acarones. Mar turquesa, mar verdosa, mar d’estiu.

Et miro. M’encanta mirar-te… Leer más

20 Jun

Empoderar

per Xènia Ribas Beltran

– Hem d’empoderar els infants i joves per fer front a una realitat socioeconòmica molt diferent a la de gran part del segle XX.

– L’empoderament és una opció personal davant la situació adversa, és un principi politicofilosòfic que implica llibertat per prendre les decisions que ens orienten cap al nostre futur immediat. L’empoderament també és l’art de creure per ser i estar, suposa agafar les regnes de la nostra vida i lluitar per l’augment del benestar personal i social.

– Empoderar a la dona: Hi ha ara pocs premis pe­riodístics a Espanya i ja només confio que la So­cietat d’Amics del Crustaci institueixi un guardó a l’article més ximple sobre les virtuts del percebe, ximple de mena i saborós… Leer más