29 Jun

Francesc Boix i Campo

per Xènia Ribas Beltran

Heroi és una persona que es distingeix pel seu alt coratge o bé un ésser semidiví al qual s’atribueixen gestes prodigioses a favor del grup.

El meu heroi va néixer a Barcelona el 31 d’agost de 1920 per dir alguna data. Posem pel cas que, dins de la immensitat de la ciutat, va obrir els ulls en alguna llar del Poble-sec.

Malgrat que son pare era sastre, a la rebotiga hi tenia un estudi fotogràfic que, de seguida, va despertar la curiositat del meu heroi i el que primer va ser una inquietud, després va acabar definint-ne la professió: quan tenia catorze anys, va entrar d’aprenent en una casa de fotografia. Leer más

27 Jun

Rabejar

per Xènia Ribas Beltran

Entorn seu només veu el color taronja amb algun punt rogenc. És una tonalitat que sempre l’ha encisada. Tota la vida encapritxada d’aquests tons i ara… Recorda nítidament que un dia, quan era ben menuda, va creuar el camí dels afores del poble i va penetrar al bosc perseguint una papallona d’un color carabassa pàl·lid, també amb punts vermells. Els pares la varen ben esbroncar. I és que, de fet, quan la varen trobar, es rabejava en un gorg del riu d’aigua cristal·lina i límpida, tota nua. La corrent li acariciava el cos, amb un pessigolleig suau, i ella, per primer cop, es va sentir lliure. Durant els anys, no ha deixat mai de fer-ho. Presonera d’una forma de vida que, entre tots, li han imposat, sap perfectament que només allà pot ser ella. És el seu petit oasi. Al toll, és l’únic lloc del seu món on el seu destí li pertany de forma total i absoluta. És l’ama de la seva pròpia existència. Leer más

22 Jun

Torcar

per Xènia Ribas Beltran

Et miro. M’encanta mirar-te. Crec que és una atracció que sento des de sempre o, si més no, des de fa molts anys. M’agrada quan estàs completament llisa i plana, d’un to gris argentí, com si fossis un espill gegant. I quan el vent et fa enjogassar formant unes ones altes, ben altes, amb uns rissos d’escuma al capdamunt. Mar de plata, mar d’hivern. També m’encises quan ets d’un blau límpid i cristal·lí, que generosament deixa a la vista i mostra tots els teus secrets meravellosos perquè tothom en pugui gaudir. I quan m’embolcalles i sento que m’acarones. Mar turquesa, mar verdosa, mar d’estiu.

Et miro. M’encanta mirar-te… Leer más

20 Jun

Empoderar

per Xènia Ribas Beltran

– Hem d’empoderar els infants i joves per fer front a una realitat socioeconòmica molt diferent a la de gran part del segle XX.

– L’empoderament és una opció personal davant la situació adversa, és un principi politicofilosòfic que implica llibertat per prendre les decisions que ens orienten cap al nostre futur immediat. L’empoderament també és l’art de creure per ser i estar, suposa agafar les regnes de la nostra vida i lluitar per l’augment del benestar personal i social.

– Empoderar a la dona: Hi ha ara pocs premis pe­riodístics a Espanya i ja només confio que la So­cietat d’Amics del Crustaci institueixi un guardó a l’article més ximple sobre les virtuts del percebe, ximple de mena i saborós… Leer más

15 Jun

Titil·lar

per Xènia Ribas Beltran

Cada vespre va a la platja. Arriba fins a l’espigó i, un cop allà, s’adreça fins a l’última roca, de forma plana i blanquinosa, just tocant el mar. Acostuma a descalçar-se i a submergir els peus a l’aigua, encara que estigui glaçada. També li agrada que bufi un vent fort que faci que els cabells li assotin la cara amb violència.

Només tarda cinc minuts perquè la immensitat del pèlag l’abdueixi i la transporti a un viatge interior molt profund i íntim. La mirada se li fixa lluny, molt lluny, en algun punt indeterminat de l’horitzó. Sempre és així. I també, dia rere dia, espera, pacient, albirar enmig d’aquest no-res o d’aquest tot infinit la llumeta titil·lant d’una barca que s’acosta cap a terra ferma. Cap a ella. Seria una barqueta petita, ben marinera, que funcionaria amb un motor poc potent i, a voltes, hissant una vela ufanosa. Cada dia l’espera, pacient. Leer más

13 Jun

Alarb

per Xènia Ribas Beltran

Alarb significa àrab. A més, les expressions anar com un alarb i ésser un alarb signifiquen, respectivament, anar mal vestit i ser un home inculte, salvatge, ferest.

Per vergonya nostra, els diccionaris continuen recollint frases fetes que, com aquestes, reflecteixen discriminació i prejudicis, com si els àrabs fossin els únics susceptibles de no vestir bé o de no tenir un nivell cultural alt.

Quan alguna vegada m’he topat amb accepcions com aquestes, de vegades, m’he plantejat atemptar contra la filosofia de Ni mudes ni a la gàbia i confiar que, amb el temps, aquests mots s’aniran perdent fins a extingir-se. Però, tot seguit, sempre acabo concloent que no, que no vull que s’esfumin. Que el que vull, precisament, és que continuïn apareixent als diccionaris com a testimonis de la història. D’una història que, si no la bandegéssim com ho fem, ens explicaria – tal com sostenen diversos historiadors – que si els musulmans varen aconseguir conquerir tan ràpid la península Ibèrica (des del 711 fins al 720) no va ser només per la inestabilitat que hi havia sinó també perquè la població n’estava fins al capdamunt dels abusos i la violència del poble visigot i preferien els que venien del nord d’Àfrica perquè eren més tolerants i respectuosos. Leer más

08 Jun

Aclofar-se

per Xènia Ribas Beltran

Són les tres del matí. Obre els ulls sense esglaiar-se del tot. El crit de la blokova la treu d’un son tan i tan lleuger que sempre dubta si realment ha arribat a dormir o no. La veritat és que aconseguir-ho és pràcticament impossible. El fred insuportable. Compartir un “llit” minúscul amb dues o, fins i tot, tres companyes. Els polls i les puces que se les mengen vives. Aquesta roba rasposa, incòmoda i bruta feta dels seus cabells i dels de les altres deportades… Si no fos per l’esgotament, per la fatiga, creu que no serien capaces d’aclucar mai els ulls. Leer más

06 Jun

Escadusser

per Xènia Ribas Beltran

Al principi, li va recar. Només al principi… Perquè, al final, ja ben tip, truca a l’Ajuntament i li diuen que no es preocupi, senyor Mas, que això ho solucionarem en un tres i no res.

Un cop feta la gestió, en va informant els veïns amb una certa angoixa – no ha aconseguit mai que les enraonies deixin d’amoïnar-li – però, per sort, es mostren comprensius. “I tant que fas bé!”. “Mira, Francesc, i és clar que sap greu però no pot ser que no puguis sortir al pati”. “Ves, i què has fer, si no…”. “Home, és que, a més, ara que fa tan bon temps, ve de gust estar a la terrassa”. “I, a banda, si la teva filla hi té una caseta per jugar i la piscineta de plàstic…”. “No, home, que no! Imagina’t que l’ataca…”. Només un nen el mira amb els ulls esbatanats i amb cara de por mentre s’aferra fort a la mà de sa mare i li estira el braç per marxar. Leer más

01 Jun

Simbomba

per Xènia Ribas Beltran

Els dies passaven a poc a poc, com si no avancessin. Gairebé li semblava que la vida s’havia convertit en un gran rellotge on el temps s’havia aturat. I havia triat per fer-ho, precisament, un moment de tristesa profunda, de pena, de dol. Ella no havia pas estat mai bona per gestionar les absències però és que aquella en concret li havia trencat l’ànima i l’havia submergida en un pou negre sense fons. Des de la seva mort, la casa se li feia insuportable. El continuava veient per tots els racons, el sentia, l’olorava. Tal com si hi fos. Però no hi era. Leer más

30 May

Torcebraç

per Xènia Ribas Beltran

No és pas que ja sigui de nit. De fet, ni tan sols és tard. Tanmateix, no corre ningú pel carrer. Aquest mes de desembre està fent tant de fred que a la gent li costa sortir de casa, tan bé que s’hi està, aclofat al sofà. Ell, però, està acalorat. Ja fa minuts que han començat el torcebraç. La malparida s’hi està resistint, tan escarransida que semblava. Al final, s’atipa de forcejar i de sentir-la gemegar i li clava una empenta forta. Ella rebota contra la persiana d’una botiga fins que es queda ben quieta, amb l’esquena enganxada a la reixa. Es miren un instant. Els seus ulls reflecteixen una barreja de por i de ràbia. Finalment, ell arrenca a córrer i la deixa allà.

Leer más