25 May

Parler

per Xènia Ribas Beltran

No es pot dir que hagi estat bufar i fer ampolles ni, a hores d’ara, que tot sigui un conte de fades d’aquells de i foren feliços i menjaren anissos. Tanmateix, amb independència d’això, ho és i molt, de feliç.

Ara ja fa un any que estan junts. Al principi, a la Júlia, malgrat que buscava desesperadament una figura materna, li va costar acceptar-ho. Però, a poc a poc, li va començar a agradar cada cop més que aquella a qui havia etzibat “tu no ets la meva mare” estigués per ella, tal com no havia sabut fer l’Alba. I a ell mateix també li va costar trobar l’encaix. De sobte, ell, que no havia estat mai un amant dels grans canvis – més aviat al contrari –, ara es trobava que estar amb la dona que estimava implicava, entre moltes altres coses, una nova i inesperada paternitat. Realment, si mira enrere i repassa aquest vertiginós últim any, li sembla quasi un miracle que hagin aconseguit arribar fins aquí. Leer más

23 May

A cal sabater, sabates de paper

per Xènia Ribas Beltran

Des de fa uns mesos, pràcticament d’ençà que va deixar de veure’s amb en Marc, cada capvespre surt a fer un tomb per la platja. S’acosta a trenc d’onades i trepitja la sorra humida, amb els peus descalços. Normalment, bufa una brisa suau que li fa voleiar els cabells i li acarona el rostre. Més aviat hi va per inèrcia, com qui passeja el dol sense vestir roba fosca. El mar sempre li ha transmès una mescla guaridora de pau i energia però, en aquesta ocasió, res de res. Perquè quan torna a casa està igual de fumuda que quan n’ha marxat.

Una tarda, mentre les ones li llepen els peus, es gira una ventada violenta tot d’un plegat, sense avisar. Els núvols es tornen omnipresents i el dia s’agrisa tan com ella. Comencen a caure primer unes gotes escadusseres i gruixudes que, cada cop, són més abundants. Quan ja és evident que diluvia, arrenca a córrer per tornar al poble. S’atura al cap d’un parell de minuts, panteixant, esgotada. L’aiguat, amb el vent, la colpeja tan fort que li fa mal. Una mica espantada, aixeca el cap mirant el cel amb el nas i el front arrufats. Sent que una ràbia cada vegada més intensa l’envaeix. Què més li pot passar? Els punys se li tanquen amb tanta força que se li claven les ungles als palmells de les mans. I, de sobte, crida amb un esgarip sec, ple de desesperació. Cau de genolls sobre l’arena i les llàgrimes se li confonen amb la pluja.

Quan arriba a casa, està xopa i congelada. Entra a la dutxa i, mentre l’aigua bullint li regalima pel cos, una veu interior desconeguda i cada cop més ferma li diu que sí, Sílvia, que en seràs capaç. Que trobaràs la forma, el coratge i l’empenta. Que, a voltes, t’equivocaràs, segur que t’equivocaràs, però tindràs la intel·ligència de rectificar i de saber-te fer perdonar. Que no, que no penso pas renunciar a un somni, al MEU somni. I, sense saber ben bé per què, des d’aquell dia, ja no té por.

I, així, la Sílvia la Malastruga decideix, per sempre més, plantar els homes i dir adéu a la malastrugança. Conscient que, com a mestra, té les eines i juga amb avantatge, trenca amb la màxima de “a cal sabater sabates de paper”. Ara ja fa dos mesos que està embarassada.


A cal sabater, sabates de paper (o el sabater és qui va més mal calçat o els fills del sabater van descalços) vol dir que el qui té més d’alguna cosa és el qui menys profit en treu, el qui en té més mancança. Equival al refrany espanyol de “en casa del herrero cuchillo de palo”.

 

18 May

Foc d’encenalls

per Xènia Ribas Beltran

No hi ha parlat. Ni amb l’una ni amb l’altra… La veritat és que, després de tenir la conversa amb l’Alba, la reacció instintiva va ser córrer a buscar la Sílvia per dir-li que… per dir-li que res, amor meu, que jo ara mateix l’únic que vull és aixoplugar-me entre els teus braços i oblidar-me del món i de tot. Però el pare, tan savi, li va aconsellar que fes precisament el contrari: “rumia, reflexiona, fill… Que a camí llarg, passa curta…”. Leer más

16 May

Espinguet

per Xènia Ribas Beltran

Li fa l’efecte que aquesta veu d’espinguet li rebentarà els timpans d’un moment a l’altre… D’ençà de la irrupció de l’Alba a l’hípica i de la ruptura amb en Marc -bé, de fet, de ruptura, res, perquè un vincle inexistent no es pot pas trencar-, no pot dormir a les nits i els nervis li estan atacant les cervicals i la panxa com si fossin l’enemic a batre. I per acabar-ho d’adobar, aquesta caparra infernal que la rosega dia i nit, nit i dia…

La Sílvia la malastruga que, malgrat que de vegades fa cara de pomes agres, sempre ha estat una professional excel·lent i una mestra convençuda amb una vocació de ferro, ara sent que tot el seu món trontolla. No només és el fet d’afegir un fracàs més a la seva llista desastrosa d’amors de merda, no. Ni tampoc que la corrogui constantment aquesta sensació de no saber quin adjectiu la identifica més bé: imbècil, somiatruites o bleda assolellada. No, el pitjor de tot plegat és que ara, de cop i sense cap mena d’avís previ, la quitxalla li fa nosa. I, sobretot, en Nil. No el pot suportar… Quan se li apropa, la seva veu tan extremadament aguda li perfora el cervell. Sense poder-ho remeiar, el rebutja. Ho nota. I el nen també… Leer más

11 May

Jeia

per Xènia Ribas Beltran

En Pere està de molt mal humor. De fet, porta ja tantes setmanes així que en Marc comença a pensar que ja no és un estat circumstancial sinó que s’està convertint en un hàbit permanent. Remuga per tot, res no li fa il·lusió i està taciturn tot el sant dia. Ni la companyia de la Júlia, que sempre ha estat la nineta dels seus ulls, el fa sortir de l’apatia.

En Marc se’n fa creus de veure’l així. Son pare, alegre de mena, s’ha convertit en un home gris de cop i volta. Ell, que no s’havia deixat vèncer mai per la tristor. Ni tan sols quan va morir la mare. I, malgrat que ell mateix sent que també té l’ànima trencada, avui fa un pas endavant i es decideix a plantar-li cara. Li retreu que, essent de bona jeia, es recreï en la misèria. I resulta que el que l’ha enfonsat, el que li ha clavat l’estocada, és que la setmana passada es va revinclar el turmell i té el peu inflat “com una bola, fill, com una bola…”. Ell li diu que no es preocupi, que d’aquí a quatre dies estarà com nou. I en Pere hi insisteix. “Tant és, Marc. Ja se sap que caldera vella bony o forat”. Leer más

09 May

Atzagaiada

per Xènia Ribas Beltran

– Marc, si us plau… Has tingut una relliscada. Bé, mira, d’acord. És igual. No et diré que m’agradi però no passa res. Passem molt de temps separats. És normal. Et confesso que jo també n’he tingut alguns, d’embolics. Però sempre he tingut clar que la meva família sou la Júlia i tu. Que encara que estigui a l’altra punta del món, casa meva és aquí, amb vosaltres. Va, mira’m als ulls. Amor, que això és una atzagaiada. Has de reflexionar…

– Alba, ja ho he fet. Mira, potser per a tu és el pa de cada dia però jo no n’havia tingut mai cap, d’aventura. I saps què és el pitjor de tot? Que sento que ets tu que m’has empès a tenir-la. Tant de temps sol… Però com vols que això funcioni? Leer más

04 May

Timba

per Xènia Ribas Beltran

En Marc sent que està tocant fons. És una sensació estranya, desconeguda. No sap què pesa més, si la por o la tristesa. És com si estigués en un camí envoltat de timbes, al davant, als costats, al darrere. I així és molt difícil afrontar qualsevol situació.

La Sílvia no en vol saber res, d’ell. No li respon les trucades ni els missatges. I a l’escola, l’evita. Està segur que la companya la cobreix perquè, quan se li intenta acostar, sempre està al mig. És com la barrera d’un equip de futbol encarnada en una sola persona. Però molt més eficaç. Si fos per ella, les pilotes no albirarien mai la porteria en els llançaments de falta. Tampoc no li estranya. La cara que va fer quan l’Alba va aparèixer a l’hípica li va provocar una de les tristeses més pregones que ha sentit mai. Tots dos són grandets i sabien que tard o d’hora això acabaria passant d’una manera o una altra. Però tan de sobte… I amb aquesta cruesa… Redéu, que malparit que és l’atzar! Leer más

02 May

Xaruc

per Xènia Ribas Beltran

En Pere està trist. Per si no n’hi hagués prou amb l’alzheimer, ara s’ha trencat el maluc. Per primer cop en sa vida, es sent com un vell xaruc. Està paralitzat. És incapaç d’anar endavant i, alhora, es resisteix a tornar enrere. “Que puta que és la vida de vegades però com es fa estimar…”. Ara ha de fer repòs i no pot sortir a caminar. Enyora el mar, les aromes de salabror, les gavines… I als amics, només els pot veure si el vénen a visitar a casa. Vés a saber si això no serà el preludi de…

El pitjor de tot és que encara no ha estat capaç d’explicar-ho a en Marc. Li fa por que no vulgui que s’estigui sol amb la Júlia. N’està molt, de la nena. La seva alegria infantil se li encomana i el carrega d’energia. I si ara, justament ara, la deixa de veure… Leer más

27 Abr

Raucar

per Xènia Ribas Beltran

Per fi arriba dissabte. Es lleva, es dutxa i s’esforça en el pentinat. Normalment, no la conviden a les festes d’aniversari dels alumnes – per sort – però aquesta li fa il·lusió. Molta il·lusió. La mare de l’Adrià li està molt agraïda pel consell que li va donar i, per això, li ha demanat que hi vagi. I és que és innegable que el nen, d’ençà que va a l’hípica, ha fet un tomb. Està sempre radiant, amb una actitud positiva. S’entafora uns texans ajustats, una camisa de quadres i unes botes camperes. Es remena els cabells altre cop i se’ls recull en una cua de cavall. Res millor que una autèntica vaquera per moure’s entre equins! Es mira al mirall i riu. Leer más

25 Abr

Viu-viu

per Xènia Ribas Beltran

En Marc i la Sílvia ja fa uns mesos que es veuen. Sempre a casa d’ella, quin remei… La Júlia es queda amb l’avi Pere que, amb aquella saviesa pròpia dels ancians (el diable, quan és vell, sap més per experiència que per consell), fa veure que no s’adona de res mentre ho veu tot.

Si miren cap enrere i bandegen l’autoengany, tots dos són conscients que no, que en cap moment no ha estat només sexe. Fan l’amor, sí. Però també s’abracen. Es besen. Conversen. Riuen. Xalen. Comparteixen. Quan estan junts, s’entreguen l’un a l’altre. Des del començament. Com si fossin… Leer más