“El llenguatge usurpat”, per Jordi i Montse Forcadas
Tots coneixem la frase “una imatge val més que mil paraules”, idea que no s’ha pogut plasmar en una imatge, sinó que s’ha hagut de recórrer a les paraules per descriure-la. Una frase que es contradiu en si mateixa perquè no hi ha imatge que valgui aquestes set paraules. Si obrim les possibilitats semàntiques, entenem que aquesta frase assenyala la força d’una imatge, però quines interpretacions suscita? Des del treball artístic, en el nostre cas des del teatre, contínuament reflexionem sobre el discurs -què volem dir?- i com ho fem -posada en escena-. En molts casos, perseguim expressar les nostres idees a partir d’imatges -corporals o escenogràfiques-, i ens topem amb les limitacions de caràcter enunciatiu de les imatges i les hem de dotar d’un paradigma que és constantment bombardejat des de la dreta. Què passa amb les imatges o discursos aïllats o trets del context?
Per començar aquest article, volem convidar al lector a imaginar una imatge:
Gent, un degoteig constant de gent, s’apropa a agents de la policia, els agraeixen la feina, els aplaudeixen, i, fins i tot, els regalen flors o els abracen.
Aquesta imatge, l’hem viscuda tres vegades a Catalunya entre el 17 d’agost i el 8 d’octubre de 2017. La primera vegada que la gent, espontàniament, va agrair la feina a la policia va ser per l’atemptat de Barcelona[1]. Posteriorment, pels esdeveniments de l’1 d’octubre i, finalment, pel 8 d’octubre. No es parlarà aquí de l’atemptat, però sí de l’1 i el 3 d’octubre (referèndum i mobilització posterior de l’1 d’octubre) i el 8 d’octubre (manifestació per la unitat d’Espanya). Efectivament, en aquestes dues dates, la gent, el poble, es va apropar a agrair al policia la seva tasca.
La imatge de la gent en aquestes dates d’octubre és la mateixa. Però, com tot, podem veure els matisos:
- L’1 i 3 d’octubre es van apropar als Mossos d’Esquadra i el 8 d’octubre a la Policia Nacional.
- L’1 i 3 d’octubre es van apropar per agrair que els Mossos no es sumessin a altres cossos de seguretat per reprimir. El 8 d’octubre es van apropar a la Policia Nacional per agrair haver reprimit la gent durant el referèndum.
- El gest a l’1 d’octubre és per agrair la no violència i el 8 d’octubre és per agrair la violència, contra persones que sempre van mostrar-se amb actitud pacífica.
- L’1 d’octubre és un acte per reconèixer en els Mossos el NO ús del seu poder. El 8 va ser per reconèixer a la Policia Nacional l’ús del seu poder.
Malgrat que la imatge sigui la mateixa en les dates mencionades, els contextos i la narració han de ser molt diferents. Una imatge no és la narrativa. Si volem que la persona que mira la imatge en faci una lectura diferent, hem de dotar-la d’un recurs perquè s’entengui: la paraula.
Les imatges de l’1 i del 3 d’octubre donen compte d’una correlació de forces dins de Catalunya que mana als Mossos d’Esquadra no reprimir davant de les manifestacions a favor del referèndum per votar sobre la independència de Catalunya. És clar que aquesta actuació no pot ser extensiva a totes les actuacions dels Mossos d’Esquadra -força policial de Catalunya, la qual està sotmesa a les ordes del conseller d’Interior i Presidència- que han estat fortament criticats per la gent, el poble, quan van fer ús del seu poder davant persones que s’estaven manifestant també pacíficament durant el 15M, el cas d’Ester Quintana o de Juan Andrés Benítez.
De la imatge del 8 d’octubre, se’n desprenen dues lectures: la primera, la capacitat que té la gent a acceptar interpretacions d’esdeveniments si vénen avalats pel poder, és a dir, si els dónes bons motius (Hanna Arentd). I la segona -que és el que volem puntualitzar en aquest article-, com el poder s’apropia dels gests, el vocabulari i les lluites populars, per treure’ls valor. Amb el 8 d’octubre, es va aconseguir destruir el gest de l’1 d’octubre, així de senzill. Així es fa tot des del sistema que adequa tots els esdeveniments per integrar-los a la seva continuïtat.
Amb l’exemple d’aquestes imatges que tenim tan presents, volem parlar de com el sistema fagocita, buida de significats moltes de les iniciatives que neixen des de la voluntat de transgredir i canviar les regles de joc. El Teatre de l’Oprimit no està exempt d’aquest fenomen.
A partir del 2008, quan va començar experimentar-se la crisi amb més cruesa en aquest territori, es va començar a sentir la necessitat d’una “transformació social”, concepte que anys més tard constatem que es fa servir gairebé com una paraula “de moda”: des de la vacuïtat, sense profunditat ni contingut. Sembla que davant del malestar social existent, es parla de “transformació social” com un antídot màgic, però sense cap raonament sobre les causes d’aquest malestar social ni de com podem canviar-lo. Així, davant les necessitats que experimenta la gent i la incapacitat del sistema per satisfer-les, es va omplir el buit amb missatges “d’esperança”.
Tot el que es diu transformador, impulsat des de l’esquerra (entendrem per aquest terme el moviment que proposa canvis), és agafat per la dreta (defensa i continuïtat d’un sistema) per dir-ho des d’un altre lloc (missatges iguals amb fons diferents) tot creant monòlegs que s’entrecreuen: jo sóc demòcrata / jo més – Ets nacionalista / tu més – Ets violent /tu més, etc.
Aquest furt constant d’idees i conceptes, aquesta malintencionada usurpació del llenguatge, aquest bombardeig persistent, fa que des de posicions transformadores, s’hagi d’explicar contínuament el rerefons. Però, a més, (i potser el més preocupant) és que hi ha moltes iniciatives que cauen en el parany de dir la idea (enunciar) sense dotar-la d’un context -inclús des de l’esquerra mateixa-, perquè hi ha un impuls primer d’estar junts més enllà de construir un projecte comú. Tot ballant entre el sí i el no, s’obliden dels matisos que són els que aporten la profunditat i que és el que s’està treballant des de certes posicions d’esquerra.
Nosaltres, des del Forn de teatre Pa’tothom, quan parlem de transformació social, no estem dient el mateix que Caixabanc. Quan parlem de solidaritat, no ho fem des del sentit que ho fa l’església catòlica, que no és altra cosa que caritat. I això ho ha de reflectir una obra de teatre o actuarem amb irresponsabilitat política.
El Teatre de l’Oprimit (TO) és una tendència teatral contemporània creada per l’Augusto Boal que aconsegueix crear un espai de participació popular per parlar de temes importants per a la persona en tant que actor social en relació amb el seu context social i polític. A més de tenir una línia ideològica, el TO desenvolupa diferents pràctiques teatrals on les persones que les practiquen i el públic assistent s’implica activament en la recerca de solucions per combatre una opressió, que és aquella exercida per un grup social sobre altre.
El TO neix en un col·lectiu que troba en el teatre una forma d’explicar una opressió i, en la seva representació davant d’un públic, una possible forma de lluitar-hi en contra, tot transformant una realitat social que els oprimeix.
És veritat que en el moment que l’obra es trasllada al públic mitjançant una representació, està en mans d’aquest donar sentit a allò que ha vist i ho complementa amb un debat. Des de l‘entitat, creiem que podem contribuir a canviar la realitat que ens envolta i, sobretot, a que es pensi. Però si volem que les arts escèniques siguin transformadores, les imatges s’han de dotar de contingut i pensament i esdevenir el paradigma d’un desig de canviar el món, és a dir, la transformació que volem com a societat. Pensar les arts escèniques com una successió de fets sense una referència paradigmàtica les treuen fora de la producció discursiva per limitar-les a l’enunciativa.
Aleshores: de què parlem quan parlem de transformació social? El Zizek[2] diu que els més utòpics són els que pensen que el Capitalisme és per sempre. En canvi, els que cerquen alternatives són els més realistes, ja que tenen els peus a terra perquè pensen en camins alternatius al sistema actual. Però què passa quan engeguem processos a la cerca de la “transformació social”? El que passa és que hem fer preguntes incòmodes, com ara: què és “transformació social”? Quina és la “transformació social” que vols? A més de les crítiques al Capitalisme Global actual, com imaginem una alternativa viable? Som capaços d’imaginar alternatives? Com és el model d’una societat justa? Quines idees conjuntes de futur tenim? Quina classe de societat volem? Per quina classe de societat val la pena lluitar? En aquest debat, si es dóna, es perden molts. Però, ja és positiu que es doni.
La revolució és una ruptura on un antic paradigma se substitueix per un de nou. I aquesta ha de ser la tasca que pot aportar el TO, actualment, a la transformació: el debat i anàlisi de quines són les estructures i les regles de joc d’aquest nou paradigma. El canvi no sols s’ha de donar en termes polítics, sinó en termes econòmics, en termes socials, en termes antipatriarcals i fins i tot, ètics. Revolució és ocupar el lloc que no ens pertoca i la fatiga d’anar lluitant contra usurpació del llenguatge forma part d’aquest viatge.
Agraïments: Carolina Porta
[1] 17 d’agost de 2017. Atemptat a Barcelona i Cambrils.
[2] Slavoj Zizek (Pedir lo imposible) – el filósofo más peligroso de occidente. Inclou a les dinámiques capitalistas a China. Filósofo, sociólogo, psicoanalista y crítico cultural esloveno.
