15 Jun

“John Ford a París”, Capítol 5

Primer dia. 6.

per Maiol de Gràcia
maiol

A vista d’ocell, París representa una idea que no vaig escriure. No sé d’on va sorgir ni cap a on es dirigia. Només recordo que havia de tractar sobre aquella gent que neix a les teulades i que mai trepitja la ciutat,  que hi sobreviu, hi mor i hi és enterrada en el més estricte anonimat.

Suposo que tot plegat sorgeix de l’època en què m’empassava còmics futuristes sense parar. En el relat, però, tot havia de passar a un segle divuit actualitzat i tenir un to més aviat dickensià. La trama havia de tendir cap a l’inabastable, cap a un clima intuïtiu on els personatges i el lector s’hi poguessin gronxar lentament, en calma, sense pressa de cap tipus, sense origen ni destí final.

Tot començaria amb una noia de vint-i-pocs anys que esmorza en unes golfes minúscules. No en sabríem el nom ni el passat. Després de vestir-se sortiria per la finestra i iniciaria el seu recorregut per les teulades de la ciutat.

La veuríem saltar d’una façana a l’altra amb una agilitat prodigiosa, amb una elasticitat acostumada de ballarina contemporània. Saludaria a tots aquells que com ella salten d’un cantó a l’altre i que per tant coneix només de passada, tots tan joves i forts com ella. Tots atlètics, de bon veure.

Una vegada a peu ferm, just a la cantonada d’una teulada del segle disset, s’estiraria cap per avall, trauria una mica el cap enfora i miraria cap a baix. De tant en tant trauria el mòbil i explicaria el que veu a un interlocutor desconegut:  Ara un senyor amb gavardina que compra patates, ara una parella d’adolescents que es masturben mútuament darrera uns matolls, ara una nena perduda que plora, ara un borratxo que apallissa la dona al 3r 2a del carrer Malrraux.

Després, fent ús d’alguna mena de tràveling literari, la veuríem fer el mateix durant tota la jornada laboral. Mai s’aturaria a descansar o a menjar o a saludar a ningú. Mai s’alteraria davant de cap de les monstruositats o meravelles que li toca observar. En cap cas exterioritzaria cap esgotament ni cap necessitat psicològica de canvi d’hàbits. Quan el sol s’amagués tornaria a les golfes, menjaria pa i brie i s’estiraria a dormir.

I fins aquí és fins on va arribar la idea. Però tot passejant cap a casa he aixecat el cap i no he pogut deixar d’imaginar-me-la penjant d’una canonada, observant una colla de fills de puta amb americana i fixador, explicant-ho fil per randa pel mòbil abans d’engrapar unes quantes teules i llençar-les sobre l’objectiu amb precisió de súper-heroïna.

I aleshores, com si ho hagués estat demanant a crits, la noia aixecaria el cap i comprovaria que d’alguna teulada propera, d’alguna teulada d’edifici més alt, i per tant més maltractada pel pas dels vents, s’aproxima la teula que li ha de seccionar el coll.

El final no l’he acabat de veure clar. Suposo que tot plegat s’aniria concentrant en la imatge dels homes de negre morts al carrer amb la noia jove al bell mig, de cap per vall. Com que aniria de vestida de vermell he pensat que hi podria afegir una mica de neu, tot i que aleshores tot plegat sonaria massa pintoresc, massa cinematogràfic.

Tant se val, però. Perquè m’hi he posat i la cosa no ha rutllat i l’únic que he estat capaç de produir ha estat aquesta mena de croquis de relat que rellegeixo un parell de vegades i penjo al bloc.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *