La distància

per Maiol de Gràcia

Perfils plens d’arestes, pàl·lides o mediterrànies, tant se val. Pentinats esbullats, mirades urbanites d’indiferència, polos globalitzats.  Verds pastís-desencisats menys quan es mengen la  molsa de les teulades i ho banyen tot d’una naturalitat somorta, gairebé aquàtica, de roca de port. Olors de pixum humà. Crits que en la vida hauria associat amb la vie en  rose. Esbroncades, insults, bèsties silencioses del dia i la nit que gairebé no toquen de peus a terra. Cotxes descapotables vomitats per armadures cobertes de merda. Petrificacions d’història a cada cantonada. Parades de metro. Trens que van i vénen. Mirada a la dreta i noi que salta a la via. Crits i plors al capdavant del tren. A l’últim vagó: què collons passa ara. La sensació de saber-me en qualsevol punt  del mapa rodejat de tot allò que em queda cada vegada més lluny. Nostàlgia d’aquelles petites fulgors daurades en blau dels capvespres de Menorca. La distància, cada     vegada         més                  gran.