23 Sep

Estrip art

 

granota

El temps de les papallones

per Ignasi Aragay

Pocs dies després de la sobtada mort del pare, sacsejada pel daltabaix, la mare va començar a notar presències estranyes. No la deixàvem mai sola. Una  sobretaula de setembre, a l’hora dels cafès, de sobte va demanar silenci. Tenia la mirada juganera, els ulls li giraven guiats per una papallona esgrogueïda i amb taques taronges que després de voleiar-li a tocar del front, va aturar-se damunt la seva mà immòbil. Movia graciosament les ales i ella somreia. Tots ens havíem quedat immòbils, conscients d’estar vivint l’instant abans d’un moment irrepetible, Era com si la mare estigués parlant amb la papallona. Quan aquesta es va enlairar de nou, algú, devia ser en Feliu, va voler saludar la màgia del moment, però amb el dit índex creuant els llavis, la mare va reclamar de continuar callats, a veure què feia la papallona. D’un en un ens va anar visitant a tots, posant-se suaument en una espatlla, ara en una orella i així successivament fins que aixecà el vol cap a l’olivar del darrera la casa, va fer alguna demostració d’habilitat acrobàtica i va desaparèixer, lleugera, etèria. Aleshores tos vam girar els ulls cap a la mare, a qui li queia una llàgrima i una altra, fins que plorava a raig, somrient. Quan es va recompondre, verbalitzà el que ja sospitàvem: “Era el pare que s’ha vingut a acomiadar de tots nosaltres’. Al vespre, un cop sols, em donà el que ella considerava la prova definitiva d’aquella visita màgica: ‘Ha anat col·locant-se damunt de tothom tret del Raul, a, qui, com saps, el pare no podia veure”.

El temps de les papallones es va allargar, no en sentit estricte, perquè mai més va tornar a passar res de semblant, sinó com un estat d’ànim. La mare es va instal·lar en una serenitat impròpia d’ella. Contra el parer general, es quedà a la casa del poble, passava sola setmanes senceres. Sortia també tota sola amb el llagut a buscar patarres als aiguamolls, a fer-se un bany o senzillament a sentir el frec de l’aigua contra la fusta. L’altre racó predilecte on perdre’s era el bosc de la Roja, el bosc encantat de la nostra infantesa, poblat de sureres centenàries i travessat d’un rec que amb els anys s’havia anant assecant. S’havia cremat unes quantes vegades, però les alzines resistien, altives i socarrimades. A cada incendi descobríem un nou tresor: un replec del camí que havia quedat emboscat i que refèiem amb cura amb l’ajut dels pares, un seient per reposar amb la forma d’una capelleta de la Mare de Déu, les cabanes de pastor que vàrem anar reconstruint una a una. A causa del roquissam recobert de líquens verdosos, a vegades també en parlàvem com el bosc de les roques prehistòriques. Era fàcil imaginar uns llunyans avantpassats a recer d’aquest ombrívol indret, practicant algun ritus de culte als déus. Hi havíem anat a berenar molts estius, primer amb la família i després sols. I ara era la mare qui hi tornava carregada amb un cistell de vímet, tisores i un llibre. Tot i que a deu minuts li havia crescut una urbanització ‘infecta’-aquest era l’adjectiu del pare per referir-se als despropòsits urbanístics, sabia que no hi trobaria mai ningú. A mitjans de setembre la urbanització quedava buida i, desapareguts els turistes, la gent del poble estava massa enfeinada collint raïm.

La papallona esgrogueïda i de taques taronges li havia tornat el color i la ganes de viure. Primer amb aquest ritme pausat i solitari. Després, ja plenament recuperada i activa, va tornar a ser ella mateixa: forta, alegre, xerraire, somniadora. Però sempre que una papallona li creuava la mirada, restava immòbil i se li pintava als llavis un somriure glaçat, tacat per una llàgrima que ben aviat es transformava en riuada tardoral. Seguia estimant bojament el pare, el seu vol elegant, el seu record esgrogueït.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *