02 Nov

“John Ford a París”, Capítol 18

La clau

per Maiol de Gràcia

Intueixo el retrat robot de la família de la veïna. Ho tenen tot molt clar i són força feliços. Ell ha continuat la seva carrera i li va millor que bé. Ella ho ha deixat tot de banda per amor a allò que tenen com a conjunt harmònic, com a tot indissoluble, pel futur dels nens però també pel suport a uns ideals incorruptibles, per la força de les conviccions, per una passió llunyana que es manté, tot i les rutines, dins d’uns paràmetres coordinats dins l’esperit comú de supervivència.

clauTot això ho he extret de veure’ls en acció una vegada, en el reduït espai de temps d’una hora comptada, i de quedar-me sol al pis i remenar-lo a consciència. En la recerca també he trobat una clau de la porta d’entrada, camuflada entre els mitjons d’un armari, que no crec que trobin a faltar.

A part d’això, res que no corrobori el que acabo d’esmentar. Una casa d’artistes que fan de la seva vida una desendreçada obra d’art menor. Jocs i nens i llibres i milers de fotografies. Potser una presència poc manifesta del pare de família, que només apareix, en petits retalls casuals, entre milers de records familiars.

Això em porta a pensar que el seu poder de seducció potser està basat en tot allò que ha pogut desenvolupar a l’exterior, allò que la seva família no pot veure ni viure, només imaginar. Ella sempre hi és quan torna i res no canvia en cap sentit. O potser sí. Potser ella ja no en té prou amb allò que ell dóna per fet. Potser ella  ho mastega cada dia sense desesperació ni avorriment. Els seus dies són intensos i fructífers. Els anys s’acumulen confortablement i camuflen una veu interior que li xiuxiueja mancances. Et manca  l’instant, li diu. Et manca el  desequilibri. La suor freda que et llisca pel coll i et tensa els nervis. Et manca la clau camuflada a l’armari dels mitjons. La que té el teu veí.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *