per Mercè Sàrrias

Des de que el vaig tenir no para de plorar, no aconsegueixo que s’enganxi bé al pit i tinc l’esquena que em fa mal perquè es veu que no el col·loco bé (o això diuen). Els amics em donen instruccions, ma mare s’ha instal·lat pràcticament a casa i no dormo -per això del pit, no per ma mare-. Vull estar eternament disponible, ja t’ho vaig dir, li dic a l’Emili quan intenta trobar solucions com que li donem el biberó.

Ell s’ho ha pres amb paciència. Intenta mirar-me a mi i al meu apèndix amb amor i s’asseu al meu costat quan li dono el pit (o ho intento). Això ho fa les hores que hi ha entremig d’anar a treballar, li van donar tres dies de festa, i no està netejant. Neteja tan com pot: el lavabo, la cuina, escombrar. La meva mare el mira de reüll i el critica. La seva, l’ajuda dissimuladament. Jo els vaig dir a les dues que marxessin, però no m’han fet cas. He perdut autoritat.

A vegades, estic tan cansada. Com ahir, que se’m va caure una avellana torrada de la mà. La volia agafar i va relliscar a terra. Després intentava treure-la de sota la nevera amb una agulla de fer mitja i no podia. La mare em mirava des del sofà amb un jersei a mig fer.

Jo volia ser una mare clàssica. Com aquesta, amb la camisa entreorberta, a punt de donar el pit, serena i tranquil·la, amb un punt d’elegància, impecable. Ho tinc tot controlat, diu, sense cap mare al costat ni cap sogra vestida de blau, la meva sempre es vesteix de blau, de visita cada tarda. Amb naturalitat.

He resultat ser una mare histèrica, la típica que acaba plorant en braços del veí, un tio amb una jaqueta de pana que em mira com si fos marciana i intenta que no el taqui de mocs. No vaig entendre ni una paraula del que em deia quan em consolava. Després vaig recordar que era anglès.

Agafo el nen i li dic: Ets el Marc. Existeixes. I acabes de descobrir que l’existència no és fàcil, no ho és per a ningú, però als homes i les dones ens agrada. Després me l’acosto a la cara i ell em llepa.