30 Nov

“John Ford a París”, Capítol 22

Ricco Baio

per Maiol de Gràcia

 maiol23El seu nom és Ricard Baula, però tothom, a l’exterior i a la presó, el coneix com a Ricco Baio.

L’origen del sobrenom és llarg i té dos culpables concrets. Un va ser el professor de cinquè de primària, que en topar-se amb dos Ricards a classe va decidir que cada cop que cridés Richie, a la pissarra!  ell seria qui aixecaria el cul i resoldria el problema. L’altre van ser el pas del temps i la natura, que a partir de l’adolescència el van convertir en el retrat robot d’un actor que feia de mafiós en una pel·lícula americana. D’un dia per l’altre, la seva cara angelical de nen mediterrani va desaparèixer del mapa. Els pòmuls, cada dia més accentuats, van perfilar-li el nas en una protuberància de boxejador de barri, la mirada i els llavis van  adquirir el rictus assassí d’un pistoler sense escrúpols, el cabell va endarrerir-se-li com si cada matí se l’untés amb greix de balena, i allò que podria semblar un desastre absolut, va suposar tot el contrari.

Perquè l’èxit amb les noies va ser instantani. Aquell posat de desinhibició total, aquell saber estar sobre el bé i el mal universal, les va tornar totes boges. Algun company de classe, després de comprovar que  se les enduia totes de carrer, va comentar que allò de Richie Baula havia de ser una broma, que Ricco Baio li esqueia molt més. A partir d’aquí, Ricco per aquí, Ricco per allà. Ell va deixar-los fer i va venir la vida i se’l va endur per davant.

Perquè, així que va deixar d’estudiar, les noies i els amics van desaparèixer del mapa. Tots s’havien de buscar les garrofes, trobar parella, pagar hipoteques i tota la resta de mandangues del dia a dia habitual. L’adolescència va passar a formar part del passat de tothom, i també ho va fer en Ricco Baio,  aquella mena de dandi novaiorquès sorgit del barri obrer del Clot que un dia els havia fet somiar en un món de paios durs amb barret pistolera i mà dura. Uns anys més tard, ni tan sols les dues dones amb què s’havia casat i divorciat hi pensaven gaire sovint. El Ricco era un tipus avorrit, sense interessos ni coses a dir, més o menys com sos pares, gent de terra endins vinguda a menys amb la postguerra que només obrien la boca quan era absolutament imprescindible. De fet, tots aquells que se’l trobaven pel carrer ara l’evitaven. El rebuig s’anava accentuant a mida que la cara de camorrista guapet s’empobria per moments. Que algú amb la seva mirada d’assassí se t’assegués al costat comportava la sensació d’un problema imminent. Ell s’ho mirava tot amb cara de pocs amics i els acompanyants temporals d’allà on li toqués anar s’enretiraven una mica per marcar les distàncies.

I van anar passant els anys. I en Ricco va construir-se un fortí defensiu format per les quatre parets de la seva habitació, quatre fotos del guapo de Miami Vice i un ordinador portàtil. Cada tarda es connectava a Internet, escollia avatars prototip d’alemany rosset, i creava estils d’escriptura diferents per fer amistats femenines de cossos diferents. En va arribar a ser un expert. Un dia tot eren bromes d’estil lleuger i comestible i l’altre aprofundia en les bases d’alguna ciència que copiava i enganxava d’alguna pàgina per a estudiants ganduls.   De nit treballava al pàrquing del carrer Vilafranca i després d’esmorzar l’entrepà de la mare dormia com un xaiet fins passades les cinc.

I així va anar fent fins que en va fer quaranta. I tot aquest món de joguines digitals que l’havien entretingut va començar a semblar-li poca cosa. Un dia va quedar amb una tal Rita, que de tots els contactes que havia aconseguit era la més directa i atrevida. Les últimes converses els havien portat fins al punt de quedar en una cita a cegues. La idea -d’ella- passava per trobar-se en un motel d’estil americà a dos minuts de la sortida de Castelldefels. Tal com havien parlat, ell havia d’arribar abans i demanar l’habitació reservada amb anterioritat. Un cop a dins, li enviaria un correu i l’esperaria amb la llum apagada i la porta entreoberta.

Va fer-ho i es va asseure al llit. Quan va sentir els tacons repicant per la passarel·la va adonar-se de l’error que pocs minuts després l’hauria de portar al desastre.

La llum del passadís era massa potent, i així que la Rita obrís la porta, el primer que veuria seria el rostre criminal d’un obsés sexual amb intencions assassines.

S’havia d’aixecar i refugiar-se en la penombra. Es va posar en marxa i la Rita va obrir la porta i va topar-se amb un Ricco esparverat que la mirava amb cara de llangardaix a menys d’un pam. Va iniciar el procés de fugida però el Ricco li va tapar la boca i la va arrossegar cap endins. La Rita va donar-se un cop al cap amb la cantonada del llit i va deixar de respirar.

En Ricco va contemplar-la durant una hora; després va presentar-se a la comissaria més propera i es va entregar. Ara és a la presó. Sortirà quan en tingui seixanta. Aquí dins és un home considerat, dels que mouen els fils sense dir ni piu. Tots el coneixen com en Ricco Baio, cognom inclòs. Moltes vegades, quan és hora d’anar a dormir i el de la llitera de dalt ja ronca, pensa que potser ha anat a parar a l’indret més pertinent. D’altres plora com un nen petit i crida mamma amb un fil de veu italianitzat.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *