Amsterdam Centraal

per Maiol de Gràcia

Abandonem l’estació d’ Amsterdam Centraal i ens endinsem per la ciutat. No portem equipatge i no ens procurem allotjament per la nit. Tirem pel primer carrer a la dreta i travessem el primer de desenes, de centenars de canals.

Amsterdam és un poble gran més que una ciutat petita. El seu aspecte, fosc, tranquil i ordenat, et fa sentir com a casa gairebé a l’instant. Tothom sembla més o menys jove. Jove i feliç des d’una perspectiva seriosa. Ni un sol autòcton no fa res per fer-se veure ni tampoc res per passar desapercebut. Tots van i vénen amb una sobrietat nòrdica ben entesa que només s’interromp quan trepitges la zona ocupada pels turistes globalitzats.  Aleshores l’aglomeració mou els seus tentacles uniformes i la ciutat perd qualsevol signe d’identitat. Amb una mirada fugaç decidim que ha arribat l’hora de sortir corrents i torçar pel primer carrer estret i solitari.  

Poc després ja avancem pels racons menys transitats de la ciutat. Tal com passa a Venècia, així que abandonem el centre neuràlgic, els carrers i els canals s’amplien gradualment de mida, les barcasses engrandeixen els seus calatges, la llum esclareix la penombra d’humitats medievals i el silenci enfonsa l’escenari dins d’una buidor de magatzem industrial abandonat. És bonic i trist a la vegada. És intemporal, eteri, serè .

Em giro cap a l’Odette per copsar en la seva mirada si està sentint el mateix que jo. Però ja no hi és. Es deu haver quedat enrere i m’aturo a esperar-la. Sento les seves passes de vamba tova i l’espero observant la fotografia en blanc i negre que es passeja lentament pel meu davant. Les passes són cada vegada menys distants. De sobte s’aturen i no es reinicien fins passats uns deu segons. M’apropo a l’última cantonada per on he girat però quan hi arribo no veig l’Odette per enlloc.  Segueixo sentint les seves passes no gaire lluny d’aquí i li envio un whatsapp preguntant-li on dimonis s’ha ficat. Respon que no ho sap i entre els dos decidim que el millor que podem fer és  situar-nos abans de perdre’ns encara més. Ens aturem, em localitzo amb el GPS i ella fa el mateix. Comparem carrers i mapes però no ens acabem de posar d’acord. Sembla com si la nomenclatura dels carrers fos diferent en els respectius telèfons. No sé trobar els noms que m’indica i ella no sap trobar els meus.

Ho deixem estar i tirem d’instint. Em fa saber que ella també sent les meves passes i em pregunta si la sento quan crida el meu nom. Li dic que no, que no sento res, que segurament el que deu estar sentint són les passes d’algun altre turista perdut. Decidim seguir caminant fins a trobar un holandès que ens pugui guiar. Deso el mòbil a la butxaca dels texans i avanço per un canal ample i grisós que s’acaba bifurcant en dos de més estrets. En un s’hi poden veure un munt de les típiques barcasses-habitatge d’Amsterdam. No hi ha cap individu fent-hi vida a l’exterior i quan pico a unes quantes portes no rebo resposta ni percebo enrenou. Segueixo avançant i girant a dreta i esquerra endut per la sensació de seguir una línia recta imaginaria.   Els canals s’estrenyen gradualment i en dues ocasions arribo a un punt mort sense sortida. En el segon em topo amb un bar obert amb un rètol brut que parpelleja regularment. Hi posa Barcelona. Hi entro i pregunto al Barman on queda l’estació Centraal. Sense mirar-me m’indica l’altre cantó de la sala. Hi fixo la mirada i veig que hi ha una porta petita i mig corcada.

L’obro i surto a un altre canal. L’agafo i em porta directament a una via morta de tren. Segueixo els rails en direcció contrària fins que veig aparèixer la silueta de l’estació Centraal. Quan arribo a l’andana, comprovo que a la via contigua està a punt de sortir un tren cap a Barcelona.

Envio un whatsapp a l’Odette i li faig saber que torno cap a casa.

La seva resposta és 🙂