29 Mar

“John Ford a París”, Capítol 35

per Maiol de Gràcia

La Cathy

L’Advocat m’explica que el jutge m’ha deixat lliure sense càrrecs, que només han imputat el conductor del cotxe per conduir begut. Segons sembla no té ni un dòlar per pagar la fiança, i haurà de romandre a comissaria fins que algú intercedeixi per ell. És això o esperar assegut que arribi el dia del judici. Jo puc marxar quan vulgui.

Quan som fora li explico què he vingut a fer aquí i em diu que coneix la Cathy de quan  la veia cada dia a l’Elementary School de Jackson, el poble veí, on treballava com a secretària. Diu que sap on viu, que des que es va divorciar la té com a veïna, que si vull m’hi apropa en un moment.  

Aquí tot és geogràficament immens i humanament petit, molt com a tot arreu que sigui poble però més gran.  El viatge en cotxe és de tres minuts, però els records es sobredimensionen a una velocitat de vertigen.

Les cases blanques, les robes llampants, sense pretensions estilístiques, els aparadors plens de coixins de sofà de senyora jubilada, les banderes, infinites,  en perfecta comunió amb el paisatge visual. Els avis són dandees, les iaies vesteixen pentinats blanc purità, els joves van grisos, amb gorra de baseball i mirada competitiva de looser fumeta. A la dreta, el barri pobre segueix lluint una decadència envejable – la gent de la Mina mataria per viure en un lloc així. Algun cowboy surt d’algun pick-up cobert de fang. A les botigues d’oldies fa una olor intensa de flors silvestres envasades al buit. El drugstore del poble, amb les butaques flonges de cuir vermell, amb la llarga barra metàl·lica, amb els tamborets rodons que,  clavats a terra, fan giravoltar eternament un nen que no creixerà mai, continuen al mateix lloc.  La cambrera-d’esquena-corbada-extremadament simpàtica no deixa d’intercanviar propines per somriures de cartró-pedra. Tot està igual. Tot està igual menys jo. Tot està idèntic menys tothom.

L’advocat atura el cotxe davant d’una caseta pulcre molt de l’estil de la Cathy. L’ última vegada que la vaig veure va ser a Barcelona, poc després del seu divorci, ara farà uns vuit anys. Li pregunto a l’advocat a quant puja la fiança del Mike d’Agostini. No és gaire i li entrego en metàl·lic.

Baixo. M’acomiado. Pico el timbre. Sento la veu de la Cathy mentre s’aproxima. Somric.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *