22 May

L’Obra dels peatges

per Sebastià Jovani

 París, 1934

Embadocat en el ritual d’aquell estoig de cuir i seda que cada dia, a la mateixa hora i gairebé sempre sota el mateix angle de lluerna es dedica a inspeccionar, acaronant les despulles oraculars que hi reposen encofrades. Sarcòfag.

Un cop sotmesa la trama del laberint i convertit el Minotaure en una dòcil bestiola de fira -tot i que certament abjecta, fenomen de mal veure si no fos perquè hem après a fer rentable la monstruositat tot encobrint l’acme de la seva fetor amb perfum i smog-, no existeix ja altra intriga fundacional que la d’esbrinar la fantasia que jau colgada sota l’aura polsegosa d’una mercaderia obsoleta.

Reproduir mecànicament en bobines de pergamí de cel·luloide els sis-cents seixanta-sis noms de Déu incloent-hi el desfici hermètic de totes les seves possibles permutacions i projectar el resultat a la pantalla d’un cinematògraf. Esdevenir espectador de l’innomenable.

No hi ha res d’espiritual en la troballa d’una epifania: és una casuística en què s’hi combinen, en un ordre no sempre establert, l’oportunitat històrica i l’urgència material. El batec secret de l’objecte.

Un secreter de caoba vernissada amb incrustacions nacarades en els vèrtexs de les seves calaixeres. Una nina de porcellana empolainada com una cortesana de Versalles, amb rínxols de pèl natural i una de les dues galtes lleugerament escantonada. Unes pàgines soltes i presumiblement descartades del dietari que vaig escriure en el decurs de la meva estada a Moscou, amb data de gener de 1927. Un fliscorn de llautó amb dos dels tres pistons irreversiblement obturats i amb estranyes restes de sofre a l’embocadura. Tres bombins d’idèntic color negre i feltre interior de seda però de diferents diàmetres, encadellats un dins l’altre com una tríada de matriosques. Una cigarrera de plata amb les inicials W.G. gravades a la sobrecoberta i petits brins de tabac holandès espargits per l’interior. Seixanta milions de morts en diversos estats i fases d’abandó, calcinació o descomposició.

On hi ha pèl no hi ha al·legoria (la viceversa seria més discutible)

Quin gran reviscolament de l’exhaltació mística ha suposat la prol·liferació de les coses! Val a dir, però… «coses» en tant que coses preses en un sentit llòbrec i arcaic, andròmines industrioses besnétes de la pedra calcària o dels aixovars totèmics, samovars transmutats en alambins de l’aventura moderna. Només cal passejar pel Boulevard i copsar els rictus torsionats de qui creu haver obtingut exactament allò que cercava: el doblec entusiasta que emulsiona les faccions, el tremolor del bescanvi que fa trontollar els dits summergits a la butxaca, l’intrèpida liqüefacció de tot el que fins llavors eren deures irrenunciables.

Avui, després d’entregar-me ressoltament al relicari pastós dels hashashins he tingut un somni en forma de tira còmica d’una sola escena. En aquest somni un jove meritori de la disciplina cabal·lística, de trets facials distretament semblants als meus, interrogava un mestre d’aquest saber, el posat i la fesomia esprimatxada del qual recordaven poderosament a Marcel Duchamp, incloent fins i tot aquell brandar-se lleugerament corb de l’espinada quan s’és a punt de segellar un escac quasi definitiu. El jovencell s’adreçava (o s’adreça, o adreçarà, doncs qui és què per a geografiar les fronteres verbals d’un somni?) al mestre tot preguntant: «I vos, òptim lector de la xarranca dels Sefiroth, em podríeu aconsellar per on enceto la meva senda vers…?» Però el mestre no el deixa/à/rà ni tan sols enllestir l’interrogant i, sense gairebé pronunciar-se, amb un fil de veu infralleu, li etziba/à/rà per tota resposta: «ho sento, aquí no Scholem parlar d’aquestes qüestions». Petit i suau borrissol de riures. Té la seva gràcia, la cosa.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *