06 Jun

Escadusser

per Xènia Ribas Beltran

Al principi, li va recar. Només al principi… Perquè, al final, ja ben tip, truca a l’Ajuntament i li diuen que no es preocupi, senyor Mas, que això ho solucionarem en un tres i no res.

Un cop feta la gestió, en va informant els veïns amb una certa angoixa – no ha aconseguit mai que les enraonies deixin d’amoïnar-li – però, per sort, es mostren comprensius. “I tant que fas bé!”. “Mira, Francesc, i és clar que sap greu però no pot ser que no puguis sortir al pati”. “Ves, i què has fer, si no…”. “Home, és que, a més, ara que fa tan bon temps, ve de gust estar a la terrassa”. “I, a banda, si la teva filla hi té una caseta per jugar i la piscineta de plàstic…”. “No, home, que no! Imagina’t que l’ataca…”. Només un nen el mira amb els ulls esbatanats i amb cara de por mentre s’aferra fort a la mà de sa mare i li estira el braç per marxar.

El dia assenyalat, dos tècnics municipals compareixen a casa d’en Francesc Mas i, aprofitant un moment en què la gavina està buscant menjar, agafen el niu amb els pollets a corre-cuita i se l’emporten. Al carrer, tothom respira tranquil… S’han acabat el perill i les noses.

És a partir de llavors que l’ocell, cada vespre pels volts de les nou i cada matinada just quan ix el sol, inicia un volt lent, pausat i circular. L’acompanya d’un cant planyívol, punyent, gairebé funest. Durant el dia, no l’hi veuen mai, al carrer. Però cada vespre torna a ajocar-se al terrat on hi havia hagut el niu. Ningú no ho veu perquè estava a sobre d’un mur força alt però encara hi romanen alguns branquillons escadussers que el formaven. Suposo que és per això que sent la necessitat de tornar-hi.

Els veïns n’estan farts, del plor de la gavina. Alguns, perquè els desperta la mala consciència. És com si, amb el cant, s’escarrassés a recordar-los constantment el crim. La majoria, però, perquè els pertorba la pau i els molesta. Sobretot, el que n’està fins al capdamunt és el del número set perquè resulta que pateix de son lleuger i aquesta rata de mar fastigosa el desperta cada matinada (i, a més, veu desesperat com cada dos per tres li embruta la terrassa d’unes tifes blanques enormes). N’està tan avorrit que, un divendres, just quan comencen a entreveure’s les primeres llums, puja a la teulada i, amaga’t darrere del dipòsit d’aigua, li engega un tret amb l’escopeta de caçar. Se’n torna al llit i sospira. Ara ja podrà descansar tranquil.

Definitivament, el poble resta en pau…

 

Escadusser vol dir que sobra, que resta solt, que no fa joc, respecte a un conjunt de coses. En castellà, equival a “sobrante, suelto”.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *