14 Jun

Ètica demo(n)stræda segons el desordre geomètric

per Sebastià Jovani

 

Rijnsburg, 1663

Arrufo suau, dolçament les celles fins que les lents devallen pel tabic abans no hagi pogut embastar-les adequadament al filferro de la montura. És un petit accident que es repeteix sistemàticament i fa ja temps que he deixat de prestar-li altra atenció que la que podria dedicar-li als salts d’humor que pateix una roquissar establert al marge del camí i exposat al pas del temps sota un cel nu i esclarit. La divergència de la visió condicionada pel tamís del vidre. L’esforç per definir el borrissol de les coses. L’ordre i connexió de les idees es correspon amb l’ordre i connexió de les coses. Quina feinada i amb quina meticulositat cal afrontar-la. Fer de l’esmerçar el contrapès infinitiu a tot marciment. De la perseverança, el trèmol i alhora ferm propòsit substancial d’això i d’allò i de tot en general, perquè en general tot s’ho val. El xipolleig inconscient de les bèsties, la incógnita mai sadollada que travessa totes les carcanades i nervadures i membranes. No saber què pot o què pot poder un cos, fondre’s el cervell tot maldant per treure’n l’entrellat. Quins lentes més macos m’han quedat. Esbrinar la conducta del paisatge requereix d’una emoció vidriada i d’una forma de pensar que a voltes sembla impertèrrita i a d’altres insurgent: el mateix gairell sospitós en què reposa tan sovint la fantasia del geòmetra, disposat a encofrar entel·lèquies i fer-ne quelcom que no només esdevindrà visible sinó amb sort gairebé infal·lible. Quin desfici. Quina bellesa. La rítmica axiomàtica, la melodia proposicional, l’embastament bastard (vaig tard? no, no vas, ni fas, tard o d’hora, quina presumpció, quins aires de trascendència!) de punts i línies i consegüents progènies amb la selvàtica emulsió del matoll, el baixrelleu i l’erupció volcànica a ran de pell. Heus aquí el desfici productiu, la potència sense potestat, la solta sense volta que tot i solta no perd el compàs, perquè la determinació espargida i multiplicada arreu, dins i fora i a destemps i a les palpentes i de biaix o straight to the top, en quasi-definitiva aquesta geografia mètrica d’allò espars… no esdevé pot(ser) un sustent més fidedigne (i dic això així no per casual, sinó per què la dignitat que bressola la fe ho reclama a sanglotades), versàtil i (sobre tot) honest que un simple i rotund arquitrau, un matrimoni arreglat entre les cases dels Dintell i de Mitja Circumferència? D’això se’n segueix una altra cosa en virtud d’una altra. Concatenació que no tenella. Una mica de paciència, he de cisellar aquesta cantonada del vidre i arrodonir-ne les arestes però de manera que semblin elles, les arestes, les que desitgen l’arrodoniment; dur l’òval latent i al mateix temps mantenir esmolat l’angle i la promesa d’enfornar… això sí que és meritori. Un excés d’escolis pot provocar fatals desviacions a la columna del pensament… cal ser curós amb els desvaris, amb l’aritmètica dels monstres.  La natura ja va fent, no cal acuitar-la amb esperons afegits, amb lletrismes de llòbrega escolania. Algú em mostra les entranyes d’un giny mecànic, les rodes dentades que movilitzen els espasmes d’un autòmat i d’això en dedueix el triomf irreversible sobre l’anatomia feréstega. Però jo el fito des d’un cristall transl·lúcid tot reconeixent el color exacte del seu íntim desendreç i la màgica ordenació de les seves peces. «No saps, no saps, ningú no ho sap», xiuxiuejo tot xuclant les paraules abans que aquestes arribin a flanquejar el dintell dels llavis. Som servils autòmats només en tant que incapaços de reprimir els afectes. Tot s’ens vessa i tot ens inunda. M’aboco lleugerament damunt la taula i reprenc la meva feina.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *