Francesc Boix i Campo
Heroi és una persona que es distingeix pel seu alt coratge o bé un ésser semidiví al qual s’atribueixen gestes prodigioses a favor del grup.
El meu heroi va néixer a Barcelona el 31 d’agost de 1920 per dir alguna data. Posem pel cas que, dins de la immensitat de la ciutat, va obrir els ulls en alguna llar del Poble-sec.
Malgrat que son pare era sastre, a la rebotiga hi tenia un estudi fotogràfic que, de seguida, va despertar la curiositat del meu heroi i el que primer va ser una inquietud, després va acabar definint-ne la professió: quan tenia catorze anys, va entrar d’aprenent en una casa de fotografia.
Tanmateix, el meu heroi no va poder escollir l’època i l’indret on viure i la Guerra Civil el va enxampar en plena joventut o, més ben dit, en plena adolescència. A finals de 1937, es va incorporar a la trentena divisió del bàndol republicà i va lluitar als fronts d’Aragó i del Segre. A banda del fusell, el meu heroi sempre duia la càmera penjada a l’espatlla i, quan podia, feia fotos. No sé quin impuls el movia. Potser la lucidesa d’aferrar-se a una activitat quotidiana per evitar que la Guerra li fes perdre el cap. O potser la intuïció de vés a saber si algun dia aquestes fotos.
El meu heroi va combatre al bàndol perdedor i, per això, es va haver d’exiliar a França quan va acabar la Guerra. Un cop allà, va passar per diversos camps de concentració gens acollidors fins que es va enquadrar en una companyia juntament amb altres excombatents republicans per combatre els nazis. Malauradament, un cop més, les seves idees el varen conduir al bàndol perdedor i va ser capturat i deportat al camp d’extermini austríac de Mauthausen. El meu heroi es va convertir en un número: el 5.185. Allà, la sort – o potser, dins d’un camp de la mort hauríem de parlar de desgràcia mínima – va fer que la seva passió per la fotografia i els seus coneixements d’alemany fessin que els nazis el destinessin al servei d’identificació del camp. La seva feina era fer una mena de retrats policials dels presos però, a la pràctica, també hi feia fotografies de morts per arma de foc, de suïcidis, d’accidents, d’experiments mèdics, de visites d’alts comandaments, etc. Llavors, el meu heroi va teixir un pla: va anar entregant, de mica en mica, un material a uns presos d’un grup de treball que anaven cada dia a un poble proper i, un cop allà, el donaven a una dona. Aquest material era, ni més ni menys, que vint mil fotografies i negatius que havia fet a Mauthausen.
Un cop alliberats els camps, durant els judicis contra els criminals de guerra de Nuremberg i Dachau, aquestes fotografies varen constituir proves gràfiques que van servir per demostrar els crims del genocidi nazi i per identificar-ne els responsables, incloent diferents caps de la jerarquia nazi.
El meu heroi no és súper, ni herculi ni irreal. El meu heroi es diu Francesc Boix i Campo. Va fer tot això que us he explicat i no va poder fer més coses perquè va morir molt jove, als trenta-un anys, com a conseqüència dels problemes de salut derivats de la seva estada a Mauthausen. I malgrat totes aquestes proeses que va tenir temps de fer, gairebé ningú no el recorda, al meu heroi. Tan sols els historiadors i alguns amants de la fotografia. Majoritàriament, la gent no sap qui és. I això m’indigna però, sobretot, em genera un dolor tan intents que sóc incapaç d’expressar amb paraules. Perquè, a banda de la injustícia històrica, aquesta desmemòria col·lectiva constata que ens han tornat a vèncer. L’oblit implica la seva doble victòria.
Avui no us destacaré cap paraula en especial d’aquest text. Avui, el protagonista és ell, Francesc Boix i Campo. Ell i els altres oblidats de la història. Perquè si us consola que sí que en coneixíeu la figura, afegiré els noms d’Antoni Garcia Alonso, Jacint Cortés i Anna Pointner, que són les persones que varen ajudar Boix a treure el material del camp.