08 Sep

Estrip Art, per Enric Virgili

per Enric Virgili

És cert que mai no havia sobresortit per un tarannà gaire desvetllat. Era el primer a caure rodó en els banquets juvenils, i el seus nuviatges solien ser efímers, nonats, de finals lacrimògens. Aquella mirada més i més enterbolida, el tremolí a les cames, i la flonjor dels dits rabassuts havien acabat confirmant a tothom qui volgués observar-ho les premonicions més pessimistes sobre el caient definitiu que acabarien adoptant-li tant el gep incipient com la panxa arrodonida. Per no parlar del creixement sostingut de les orelles, del nas o de la llana del clatell. I les celles esborrifades, selvàtiques!

Avui l’he trobat davant del portal. Abans que em confessés, amb una veu timbrada com mai no li havia sentit, que havia cremat la novel·leta en vers –d’aquí segurament les celles mig socarrimades– ja m’havia fixat que les seves orelles eren més petites que abans, i el nas, més modest. Tot ell semblava relativament estilitzat, més alt fins i tot, sense aquell botinflament tan llastimós de qui es complau a versificar dia i nit.

Amb una nova desimboltura que mai no li hauria sospitat m’ha començat a informar del seu canvi de vida. He estat més alerta al to vellutat i harmoniós de les seves paraules que no pas al que em deia. Mentre em passava un braç per l’espatlla –un gest inaudit en aquell homenet, que ara havia crescut– m’ha xiuxiuejat gairebé a cau d’orella que m’havia d’ensenyar una cosa. Enmig de la penombra del vestíbul, movent expressivament les manasses d’ungles ennegrides i mirant-me de fit a fit, m’ha comunicat, a més, unes paraules tremendes. Ho ha fet amb aquella concisió de qui no espera cap rèplica. Només una seguretat extrema justifica que es puguin deixar anar les brides de la pronúncia mel·líflua i apocada fins a un extrem tal que, quan m’ha informat amb tota la nova potència del seu pit que últimament –últimament envoltat de pauses emfàtiques –i fins feia pocs dies –“pocs”, i encara més “dies”, amb to cavernós– que últimament i fins feia pocs dies versificava Plató, i que ja l’havia enllestit, he quedat esmaperdut i mirant-me’l com un tanoca.

Mentre pujàvem l’escala a les palpentes ell continuava empatollant-se com un beneit, però amb veu de baríton, sobre no sé quines notes que feia anys que prenia. Jo m’escarrassava a no ensopegar amb les rajoles balderes i a evitar cap contacte amb les parets escrostonades i el passamà rovella. A dalt del pis, a banda d’una suplementària fortor a socarrim, la casa seguia desendreçada, fosca i llefiscosa al tacte com sempre. M’he quedat quiet al rebedor, al costat de la cuina, sota el llum esquifit, mentre ell s’abalançava damunt de la taula del salonet, a poc més de tres passos. He preferit mantenir les mans dintre les butxaques mentre fos possible, ben a recer dels gots opacs on sempre ha pretès que em servís culs de cervesa tebis i esbravats, o rajolins dels vinots sospitosos que reposen sobre el verdet de les lleixes del costat dels fogons, entre un caramull de miasmes.

Fins ahir mateix s’hagués mostrat pàl·lid, tremolós, amb els paperots rebregats a la mà i la boca escumejant, com a punt de renillar. El somriure de circumstàncies en la cara d’un poeta pesat és d’aquelles ganyotes que no es poden fingir: tota ella autenticitat, alegria beneita, il·lusió esperançada i, alhora, auto-retret, complex, trauma, anhel d’autolisi, terreny abonat per desenvolupar desitjos malsans i contra els costums. Ara, en canvi, alzinat així i amb veu de trombó m’ha comminat a seguir-lo fins al fons del saló menudíssim. No l’ha dissuadit el meu posat de jutge dejú.

Més enllà del seu cas, haurem de convenir que ja fa temps que tots els amics s’engreixen i s’aprimen sense ordre ni concert i, de vegades, fins i tot per sorpresa, a traïció, que diríem. Cada cop costa més d’envellir de forma ordenada i a l’uníson, consensuadament, tal com pertoca. Cadascú va a la seva, i no mira prim. Si a això s’hi afegeix que hi ha qui de cop s’atura en el camí de l’edat i retrocedeix veloçment amb una empenta que ningú ja no li suposava, la cara de sorpresa dels amics de passa feixuga és lògic que trigui a esborrar-se. Tots hem vist algun cop l’embranzida de l’amic que recula de sobte cap als anys juvenils. De res no ens serveix que després ens retraguem mútuament no haver-nos malfiat a temps del seu colze enèrgic, que aixecava un calze rere l’altre, o del rostre expressiu quan, a la nit, feia l’ullet amb malícia. Si un homenet apareix de cop musculat, morenot, i encaixa amb mà ferma, la resta dels concurrents, que somrèiem poc abans a costa de la seva decrepitud, ja havíem d’haver previst que potser no es tractava només d’un fugaç cant del cigne, que potser sí que aquell que ens miràvem amb malfiança s’havia començat a allunyar irreversiblement de nosaltres, cap als temps més antics i animats del vigor juvenil i la proesa amatòria.

Que ingenus que hem estat! I quantes vegades s’ha repetit aquests últims anys el mateix desconcert! Fins que va arribar el dia que ell, l’amic rodanxó que ara és un figurí, i jo mateix, vam quedar gairebé com de mostra, aclaparats per l’edat sumativa i allunyats potser definitivament dels amics novament juvenils, d’aquells jovenots que ni tan sols ens saluden si ens els creuem pel carrer, perquè tresquen distrets pel batec poderós dels seus cors, pel somieig atrevit i les moltes quimeres. ¿He d’entendre que a partir d’ara ell tampoc ja no hi és, que estic sol?  ¿Sóc, finalment, a dia d’avui, l’únic que encara és fidel a l’edat?

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *