17 Oct

Neulir

per Xènia Ribas Beltran

Sempre li havia atret l’oceà. Recorda nítidament que, quan era ben menuda, s’alçava del llit i observava com els pescadors es feien a la mar. I es quedava així, recolzada sobre l’ampit de la finestra de l’habitació fins que les primeres llums donaven pas a un sol immens i d’un taronja encès, com si fos una bola de foc enorme. Amb el temps, es va convertir en la seva forma d’escapar d’una solitud que va començar a acompanyar-la des que era molt jove. Massa jove. La seva germana petita, sempre tan dèbil i neulida, no va poder resistir les penúries i els va deixar molt aviat. El dolor va fer embogir la mare, que va emmalaltir i també se’n va anar. I el pare, sense saber gaire bé què fer amb una nena que el fitava des dels racons amb la boca badada i els ulls plens d’interrogants, va fer la maleta i va creuar la porta de l’entrada a negra nit per no tornar a traspassar-la mai més. Des de llavors, la casa gegantina i ella sola.

Al començament, alguna veïna pietosa la va ajudar i va intentar acompanyar-la. Quan va ser més granadeta, alguns homes la van començar a visitar. Era bonica i traspuava joventut per tots els porus de la pell. No és que en gaudís gaire però s’aferrava desesperadament a la companyia, encara que fos breu. Almenys durant unes hores no es sentia tan sola. Tot i així, aquest mal remei va ser el que la va perdre. Perquè la casa gegantina i ella sola. Ella sola i el poble en contra.

Quan ja va ser més gran, a poc a poc, les visites es van anar acabant. I és que la bellesa és efímera. Va ser llavors quan va començar a anar a la platja quan queia la fosca, just després de sopar. Es cobria amb una camisola blanca, s’asseia a trenc d’ones i observava amb la mateixa fascinació que quan era una nena.

Un dia, el mar la va cridar.

– Virgínia, Virgínia, vine – va xiuxiuejar.

I a ella, això no la va pas sorprendre. De fet, quan el va sentir, va ser conscient que havia esperat aquell moment des de sempre. Es va aixecar i va caminar lentament però segura cap endins, notant com l’aigua es tornava d’un verd lluminós, quasi fosforescent, al seu voltant.

– Virgínia, sóc el mar i tu ets la meva reina – li va cantar, tendrament.

De sobte, la llum verdosa es va transformar en un roig molt viu, com si fos una rosella. Llavors, va començar a formar-se un remolí que la va envoltar i va resseguir, suaument, tot el seu cos en una carícia impossible de definir amb paraules. Dins del remolí, s’hi varen formar una filera de bombolles que varen acaronar-li la part alta de les cames i l’entrecuix. Ella no havia sentit mai un plaer tan extàtic i tan sols va ser capaç d’inclinar el cap lleugerament cap enrere, amb la boca oberta, mentre panteixava suaument.

De mica en mica, la llum vermella va empal·lidir fins a assolir un to rosa molt clar, que se li va enfilar panxa enlaire, resseguint-li el coll, i, un cop va abastar-li els llavis, li va fer el bes més dolç que havia rebut mai.

Llavors, ella va iniciar un pas lent cap endins fins a submergir-s’hi. No en va sortir mai més.

I es va convertir, eternament, en la reina del mar.


L’adjectiu neulit prové del verb neulir-se, que significa que un ésser viu va perdent les forces, la vitalitat, el bon aspecte, etc., per consumpció gradual; decandir-se. 

 

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *