14 Nov

Xibiu

per Xènia Ribas Beltran

Ho ha aconseguit. Li ha costat anys i panys de suor i feina duríssima però, per fi, se n’ha sortit. Tot i així, l’emoció i l’alegria immensa es barregen amb uns nervis desbocats que no pot controlar de cap de les maneres i, fins i tot, amb por. Fa tant de temps que no les veu que no sap com reaccionaran. Quan la fretura la va empènyer a marxar de Colòmbia eren molt petites. Tan sols tenien vuit i deu anys. Va deixar unes nenes i ara es trobarà unes donetes. Ja ha arribat. Trepitjar les escaletes que condueixen a la porta de fusta verda li provoca una esgarrifança. Sent veus a dins, familiars i desconegudes alhora. Agafa aire i truca al timbre.

A la nit, quan apaga el llum de la tauleta de nit, es sent tan feliç i contenta que no pot evitar que les llàgrimes li llisquin, suaument, per les galtes.

No han de passar gaires dies, però, perquè copsi que el que ella va confondre amb uns sentiments equiparables als seus és tan sols una cordialitat barrejada amb bona educació que mal amaguen una fredor innegable. Al començament, pensa que és, simplement, una reacció natural al pas del temps, com una mena de factura per l’absència. I s’enganya concloent que, amb el mes de vacances, en tindrà prou per posar-hi cura i recuperar-les , que tot sigui com abans. Tanmateix, els dies passen i res no canvia. Faci el que faci, es continua topant amb aquestes màscares de marbre superficials. Ja desesperada, decideix escometre sa mare, que és qui s’ha fet càrrec de les nenes tot aquest temps. Li retreu que com havia gosat imaginar que es trobaria una altra cosa. Que els diners que els enviava eren misèria i companyia, mentre ella vivia envoltada de confort i luxes. Que casa seva era preciosa i espaiosa i que, en canvi, elles vivien en un piset mig desballestat. Que han hagut de passar deu anys perquè es dignés a anar-les a veure. “I què t’esperes, doncs?”.

Arriba a Barcelona i obre la porta del xibiu diminut on viu. S’asseu al matalàs que li fa de sofà i de llit, derrotada mentre ressonen dins seu unes explicacions que no van servir per a res. Enfonsa la cara en un coixí i plora desconsolada i aterrida. Perquè hi ha un fil de consciència que no para de repetir-li que tu ja no ets ni d’aquí ni d’allà. Que ja no ets d’enlloc. Que no tens ni llar ni família. Que potser no en tindràs mai més. No s’havia sentit mai tan sola.


Xibiu significa antre, cau, lloc petit i brut. I ja que hi som, fretura és mancança o escassetat d’alguna cosa necessària. D’aquí, l’expressió tenir (o passarfretura, que vol dir estar mancat o tenir necessitat d’alguna cosa.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *