25 Ene

“John Ford a París”, Capítol 60

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (4a part)

Arribo a casa, baixo les persianes i tanco les llums. Li dic a l’home de gris que tinc mal de cap i m’estiro al llit. Faig veure que dormo i paro l’orella.

Silenci absolut.

Obro una parpella i el veig a la cantonada nua de la paret. Dempeus, repenjat,  estàtic, amb el barret abaixat i els ulls camuflats. Les espatlles li estiren l’abric cap el sostre. Les cames li pengen com si pengessin d’un penjador.

Sembla una planta ofegada d’aigua.

Sembla un animal mort de fa dies.

Sembla un ninot de drap.

Li pregunto si no es cansa d’estar tot el dia sense fer res. Diu que una mica sí. La veu sona més apagada que aquest matí. Li dic que no puc dormir i m’aixeco. Vaig a la cuina i em prenc un Gelocatil. Obro una finestra i la llum de mig matí ho omple tot de colors. L’home de gris ja seu, tan gris com sempre, al bell mig de la claror.

M’assec al seu costat i deixo passar l’estona.

Me’l miro atentament.

Ell mira els fogons.

Diria que no pensa en res.

Té els ulls clars i l’expressió neutre.

És fàcil imaginar-se tanta matèria gris, el seu potencial, tota l’energia emmagatzemada per no-res.

Li pregunto si té alguna afició.

La tele, diu.

M’aixeco i torno a tancar-ho tot, aquest cop amb més deteniment. La cuina i el lavabo deixen passar llum i en tanco les portes. La resta queda a les fosques. Ja no veig el perfil dels objectes. Em conec la casa i busco el camí fins el sofà. Passo per davant de la taula i trepitjo alguna cosa tova. M’ajupo i la ressegueixo amb les mans.

No em trobo bé, diu l’home de gris quan li toco el rostre.

Obro la llum del menjador i corro a buscar un got d’aigua.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *