01 Mar

“John Ford a París”, Capítol 65

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (9a part)

I l’endemà París enfosqueix de cop. El cel s’omple de núvols verds que comprimeixen l’escenari amb Torre Eiffel de fons. Obro les persianes de bat a bat però la llum no vol entrar. Es condensa tempesta endins i empeny la terra cap els costats.

La remor de motors és aquàtica. La pressió atmosfèrica esclata en format de flocs carbonitzats que cauen en silenci sobre el descompost de les teules. Trec un mà fora i en recullo un. És fred com el gel i put  com l’aigua bruta. L’ensenyo a l’home de gris i me’l trobo estirat a terra, desinflat cap per vall, com un perfil dibuixat a guix de cadàver massacrat a bales.

M’hi atanso. Em miro al mirall i sóc un altre. Sento una veu i noto una força que pensen i actuen per mi.

Ha arribat l’hora. Parla-li a cau d’orella.

Sóc tota la misèria que vas desprenent.

Retorça-li un dit enrere. Trepitja-li el coll.

Un llampec sense tro apaga la ciutat.

Si la tempesta no minva, tens les hores comptades.

I traient forces de les entranyes, l’home de gris em reclama a mi. A mi. Com si no fos jo qui l’escanya.  Com si jo el pogués salvar de mi mateix.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *