per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (10a part)

I els dies van passant com si res. La tempesta s’allunya i torna a brillar el sol. L’home de gris fa la seva feina i em venera en secret. Ha après qui mana dins de casa, i sap que si es comporta sóc condescendent. Sap que quan està fotut pujo immediatament les persianes. Després li pregunto tot de coses i ell contesta complagut.

L’equilibri de forces és ara gairebé perfecte. Ja no és ell però tampoc sóc jo. Més aviat es tracta de protegir-nos l’un a l’altre. No en parlem mai, de tot això. No cal. Però és evident que els dos en som ben conscients. Jo també li explico coses meves encara que no em pregunti mai res. Li faig saber que no es tracta de viure millor o pitjor, sinó de viure com et doni la gana. Ell mira cap a la llum amb l’expressió de qui pensa en una cosa per primera vegada.

El seu cas és molt diferent al meu. Fill d’home gris va seguir els passos del pare. De la mare no en pot dir res. No hi va parlar mai. Només cuidava de la casa i del menjar. No li recorda ni una paraula de més. El pare no la tenia en compte, i la seva figura petita i negre va anar desapareixent darrera els fogons, com una ombra.

L’home de gris no té records massa fixats. De la infància només en sap dir que els dies eren tots iguals. Els ensenyaven a fer el que tocava, sense explicacions ni preguntes. Les preguntes no existien, i ara que hi pensa era estrany perquè tampoc els donaven cap raó per fer el que feien. Era el que tocava i punt.

Va trobar una noia callada i submisa i s’hi va casar. És bona gent. S’encarrega de tot i no sembla ni feliç ni trista. Ell porta el sou a casa i poca cosa més. Ara viuen dues vides separades, ella de dia i ell de nit. Esperen un fill i encara no n’han decidit el nom.

A la feina va començar per la paperassa. A mida que s’habituava a una cosa el traslladaven a una altra de nova. Tot molt metòdic, sense massa sentit, qüestió de buidar la taula per tornar-la a omplir l’endemà.

Aquesta és la primera feina en la que li demanen que es relacioni amb algú i està content amb el canvi. Ara qualsevol novetat el fa sentir bé. A l’oficina tenia una finestra i la llum hi entrava dèbil però regular. Aquí, en canvi, tot és impredictible. La situació no depèn d’ell i al principi es va sentir fatal. Però ara ho veu d’una altra manera. Comença a pensar que això és molt millor. Li ha dit a la dona que vol canviar de pis. Buscarà una casa que miri a sud i l’habitació del nen tindrà una finestra enorme.