28 May

“La metamorfosi (gracienca)”

per Dionisio Porta

Fa molts anys que em ronda pel cap una novel·la que sé del cert que no escriuré. Una novel·la que mai no farà costa perquè no crec en les versions, de la mateixa manera que tampoc no crec que les versions creguin en mi. Acolorir clàssics amb la pintura de l’avui demana una fe en el text original com a desllorigador de la confusió que ens envolta, que no es dóna en el meu cas.

La metamorfosi  (gracienca), seria, és clar, una adaptació del relat de Kafka, encara que aquest mai no m’ha interessat gaire. Una vegada, en una reunió laboral, tot parlant dels horaris i l’organització de les vacances, vaig assegurar que Kafka va posar la fibra òptica abans que existís la llum, però no va ser més que una vel·leïtat. “Kafka? Està bé.” Aquest diàleg seria un bon resum de la meva teoria literària sobre Franz Kafka, l’escriptor amb orelles de ciclista.

No només això, és que no ens enganyem, un projecte com aquest toparia estrepitosament amb algunes de les més fermes limitacions que ostento com a escriptor. Parlo de l’horror que sento davant de la perspectiva d’haver-me de documentar per escriure, de la cremor d’estómac que em provoca la pròpia idea de precisió, de la incomoditat que em desperta escriure sota la dictadura d’un guió preestablert, o de la meva por de no ser prou hàbil a l’hora d’endreçar els fets a favor d’una expressivitat creixent del text.

Dit això, què em crida a escriure la novel·la que no escriuré? La resposta crec que també aclareix per què no l’escriuré. M’imagino algú entomant un llibre com aquest a mode de conclusió d’una intensa tasca d’observació sociològica; La metamorfosi  (gracienca), com a poderosa crítica de les petites infàmies amb les quals hem anat construint un context relacional tan lluït com putrefacte, mentre que en el meu cas es tracta d’una cosa molt més prosaica, com ara la d’escometre una petita venjança contra nosaltres, els graciencs, i la nostra deriva com a progenitors.

La nota fundacional de fa vuit o nou anys és prou explícita en aquest sentit:

“Relat llarg. Versió de la panerola de Kafka en els nostres dies. Aquí, a Gràcia. Pares que reaccionen amb serenitat, comprensió, proximitat i diàleg, fins al putu final del llibre en què acaben desfent-se del record de l’escarabat tal com succeeix en el text original.”

El protagonista d’aquesta novel·la que no escriuré es diria Iu (o Nil o Pol o Pau). Els pares són gent collonuda. Ella, la Mireia, treballa de psicòloga en una cooperativa de consum, fa zumba a l’escola dels seus fills, escabetxa albergínies i renega amb un parell d’ovaris quan cal. Ell, l’Edgar, pren camamilla, fa una vichyssoisse per llepar-se el dits, truca a la seva mare cada nit, va a treballar en bicicleta i tothom diu d’ell que és molt autèntic.

Penso en ells, la família Andreu-Prats, veïns de la plaça Rovira, i la seva estupefacció en veure l’Iu (o Nil o Pol o Pau) convertit en un escarabat gegantí. La serenitat de la Mireia i l’Edgar per assumir la novetat, la seva energia per indagar què pot estar succeint, les trucades, els mails, les cartes dels lectors, la proactivitat, la seva capacitat per associar-se, per buscar solucions.

Penso en flashbacks nostàlgics amb imatges precioses de pares atapeïts en les places de Gràcia, proveint els seus fills d’una autoestima extraordinària, via torns infinits als gronxadors (no sigui que el nen es traumatitzi), via ferma militància a l’escola (sol·licitud d’obrir expedient contra aquells professors que s’enfronten als seus fills sense acceptar que només són una miqueta mogudets). Penso en un repàs ple d’emoció als esforços per brindar al fill estimat el millor dels futurs.

Però també penso en ells dient-se que també està l’Aïna, la germana de l’Iu (o Nil o Pol o Pau). Que l’Aïna també té dret a viure una vida normal i que potser durant els darrers temps no han vetllat prou pels seus interessos.

I finalment penso en la dificultat de prendre una decisió i penso en la valentia de fer-ho. Perquè el que han fet és el millor per l’Iu (o Nil o Pol o Pau) i també per l’Aïna, per més mal que els faci a ells.

I, en fi, que mai no escriuré aquesta novel·la.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *