31 May

Rodanxó

per Xènia Ribas @canetmar80

Rodanxó

En Samsó sempre havia estat un vailet molt rodanxó. A més, el caracteritzava un físic força atrotinat. Els cabells, greixosos i bruts, se li enredaven en uns rínxols indòmits. Les orelles, enormes, li produïen tanta cera que, si hagués estat apta, s’hauria dedicat al negoci de les espelmes. Del nas, marcadament aguilenc, cada dos per tres en rajaven uns mocs que, per comoditat, es llevava amb la punta de la màniga dreta. I unes ulleres tortes -sovint mig trencades- de pasta marronosa i vidres de cul de got li tapaven uns ulls blaus foscos.

Tan rodanxó havia estat sempre que els companys de classe, curs rere curs, li treien dos pams com a mínim. Es preguntava, amb freqüència, com és que a sos pares, tenint en compte el seu aspecte i la comparació amb la resta de nanos de la seva edat, se’ls va ocórrer posar-li, precisament, aquest nom. Sort en tenia, de l’Estanislau… Era el seu amic de l’ànima. Si no hagués estat per ell, hauria estat sol com un mussol… Físicament, s’assemblaven com un ou a una castanya. L’Estanislau no era ni d’estatura menuda ni de volum gros. Era alt i prim com un misto. El cos, pobre, no havia tingut temps d’adaptar-se-li a un creixement tan ràpid i tenia unes faccions de la cara i la cara mateixa molt allargassades, com les d’un cavall. Amb la diferència que la tenia plena d’uns grans amb tendència cruel al pus. Sí que s’assemblaven en el mal trànsit dels noms, que els va fer ser la riota de la canalla durant molts anys. No era pas que els tractés malament ni que els exclogués, la resta de la classe. Vist amb perspectiva, tots dos han conclòs que eren ells mateixos que s’atribuïen una lletjor que creien que els diferenciava de la resta i que feia que es sentissin més còmodes sols.

L’estiu que en va fer catorze, en Samsó el va passar a Mallorca, a casa dels tiets. Va ser llavors que, de cop i volta, el cos se li va transformar. No sap si va ser el sol, l’aigua de mar límpida i turquesa o el seu nom, que, de sobte, li va infondre tota la força i el vigor que no li havia transmès mai fins llavors.

Va arribar el quinze de setembre i va anar cap a l’institut. Va entrar a l’aula. Tothom, del primer a l’últim, el va fitar amb la boca oberta. Els primers dies d’escola li semblava que passaven lents, a poc a poc, i, sense que sabés ben bé per què, les noies se’l miraven d’una manera estranya i els nois el tractaven diferent. Ell no acabava de comprendre què passava però se li varen despertar tot de sensacions plaents que li agradaven molt. L’Estanislau, tot sol al pupitre, s’ho mirava trist i admirat alhora.


­­­­­­­­­­­­­­­­Una persona rodanxona és grossa i baixa.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *