Passejava l’altre dia per la ronda de Sant Antoni gaudint del sol indolent de maig quan a l’alçada de la plaça del Pes de la Palla se’m descordà una sabata. Vaig recolzar el peu en un dels bancs de la plaça per cordar-me-la i, just en el moment d’ajustar-me el llaç, un dels colonitzadors més comuns i cosmopolites del Raval, la panerola americana, es va aturar a tocar de l’altre peu, és a dir, el que em mantenia dret, i es va quedar immòbil en una invitació silenciosa a seguir-lo. I així ho vaig fer.

La seva closca vermellosa i lluent es movia amb una rapidesa endimoniada i decidida, impulsada per les seves potes perfectament coordinades. Em costava seguir-la ja que jo no estic dotat d’unes antenes davanteres tan efectives per esquivar turistes. El meu guia va enfilar pel carrer Ferlandina i no es va aturar fins a arribar davant del Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Llavors, va desaparèixer, sense donar-me cap explicació. Per què aquell insecte desconegut m’havia dut fins allí?

Vaig fer una llambregada al meu voltant: skaters amb bermudes fent cabrioles, russos de panxes enormes, una monja solitària creuant capcota la plaça, un grup de sense sostre fent-la petar damunt de cartrons humits i aquella flaire agre de pixums barrejada amb salsa de soja del darrer suhi-chill-out obert vora el museu surant en l’aire i que et fa sentir com a casa. No obstant això, res no em donava cap indici del perquè em trobava enmig d’aquella estampa típicament barcelonina fins que la vista va topar amb el cartell d’una de les exposicions del MACBA:    PUNK ELS SEUS RASTRES EN L’ART CONTEMPORANI, resava cofoi el títol.

            Vet aquí, vaig pensar, l’inconformisme rabiós, rebel i nihilista del Londres i el Nova York de finals dels 70 exposat dins l’edifici polit i nivi d’en Richard Meier dedicat a l’alta cultura contemporània. Tot seguit em va envair l’angoixa:

Què significa ser rebel avui? Queda espai per ser rebel? Queda algun racó on sigui possible no obeir? Com podem rebel·lar-nos? Com podem evitar que la nostra rebel·lia esdevingui moda de consum víctima de dissenyadors de texans trencats o sandàlies de cordills?

Vaig recordar que havia llegit que aquests dies s’han complert cinc anys del famós 15M que va omplir les places del país, però a la plaça dels Àngels no es veia pas ningú amb gest indignat.  Què en queda d’aquella rebel·lia? Pablo Iglesias? L’alcaldessa? Fins i tot ens han venut l’independentisme com una forma de rebel·lia, però algú s’ho creu? I la CUP… La CUP? Vaig ser incapaç de recordar què volien dir aquelles sigles, però val a dir que sempre he patit de mala memòria.

La pregunta seguia ressonant dins del cap: què vol dir avui ser rebel?

No serà que ser rebel avui és fer el que feien les nostres àvies i els nostres avis? Que un alcalde convergent et pagui un lloguer de 5.500 euros és rebel? Imposar clàusules sòl hipotecàries i stockoptions a àvies indefenses i escandalitzar-se perquè uns ultraviolents perillosos han cremat un contenidor és rebel? Menjar cuscús ecològic per Nadal és rebel? Ser vegan friendly és rebel? Parlar amb anglicismes és rebel? La ela geminada o la ç o la ñ són rebels? El menjar probiòtic és rebel? Fer macramé és rebel? La multinacional Apple és la mare de totes les rebel·lies? Caminar és rebel? Beure aigua és rebel? Les barbes són rebels? Bruce Springsteen és rebel? Llegir la Rosita és rebel? Fer-se selfies és rebel? Ser del Rayo és rebel? Tenir milions de laikits i tuits és rebel?

I si la rebel·lia tan sols té lloc a la ficció?

Vaig recordar L’home rebel d’en Camus i el seu famós “un home rebel és un home que diu no”. I si diu sí ja no és rebel?, vaig pensar. Potser era millor fer com el Bartleby d’en Hermann Melville, però jo sóc incapaç de pronunciar “preferiria no fer-ho” ni als meus fills. O potser la resposta es troba als arbres, com el baró Cosimo de Calvino o en Pierre Anthon de la Janne Teller; o potser rebel·lar-se era follar dins d’un carruatge que travessa rabent el París del s. XIX a l’horabaixa com feu Madame Bovary, però sóc tan poc original que per no tenir no tinc ni amant imaginària.

Em sentia exhaust, era incapaç de trobar una solució a aquell atzucac: Què vol dir avui ser rebel?

I si per ser veritablement rebel calgués ser dona? Més encara: ser dona i escriptora: les germanes Brontë, Carmen Laforet, Svetlana Aleksiévitx…?

Prou!!

Em vaig rendir. No tenia resposta, no tenia criteri. Vaig caminar fins a la primera llibreria de vell que vaig trobar, hi vaig entrar, vaig comprar un llibre, vaig seure a la vorera i vaig posar-me a llegir. Vet aquí un dels pocs gestos rebels que encara ens permeten.