01 Jun

“John Ford a París”, Capítol 3

Primer dia. 2.

per Maiol de Gràcia

Em dutxo i baixo al bar de la cantonada. Ahir m’hi vaig fixar i té tota la pinta de bar parisenc on un voldria esmorzar tranquil·lament. Entro i dic bonjour a l’únic cambrer que s’entreveu. Sóc l’únic client en una sala de moltes taules però ell ni tan sols aixeca el cap del mòbil, de manera que m’assec i espero. Veig arribar un home vell que demana i és servit a la barra. Paga, agafa el seu cafè i s’asseu en una taula. Suposo que és el que toca fer i m’aixeco. Em situo davant del cambrer i torno al passat.

raiadiff-CafeAtNightTot i tenir-me a tocar, l’home segueix concentrat en el mòbil. Té uns quaranta anys i fa cara d’avorrit. El meu francès és macarrònic – vaig estudiar-lo fins a vuitè i només en queden reminiscències catalanitzades – i estic convençut que la seva reacció, si algun dia es fixa en mi i puc demanar el cafè d’una vegada, serà la típica en l’estàndard d’home civilitzat de mitjana edat que ja té els collons pelats de la vida i l’únic que vol és que el deixin en pau d’una vegada per totes amb el seu maleït mòbil on mira xafarderies. Em mirarà amb cara de perdonavides i quan faci la comanda posarà cara de fàstic.

M’hi estic deu segons, plantat al seu davant. I mentre m’hi estic faig un flashback a la meva incomprensió adolescent davant d’aquesta actitud adulta. Aleshores em feia ràbia perquè tot tenia solució i estava tan clar que només l’energia positiva, la lluita individual i la col·lectiva podien canviar les coses, i en canvi la penya passant de tot i fent del món un lloc horrible i distant, un projecte d’infern diari. Però aleshores vaig anar fent anys i vaig veure coses inabastables i el vertigen em va fer por i vaig agafar un camí que tingués baranes on aferrar-me. Vaig propulsar-me sobre segur en les novel·les i la música i les pel·lícules i un sou acceptable i alguns restaurants i algunes parelles sexuals i vaig distanciar-me de la vida i de la seva gent. Dels trenta-cinc als quaranta tot van ser rutines. Dels trenta-vuit als quaranta-dos vaig posar la mateixa cara que el cambrer. Als quaranta-dos he comprat un bitllet i he vingut a París. Però aquí el cambrer és igual que el cambrer del carrer Mallorca-Urgell i jo continuo essent el mateix catalanet de francès macarrònic que vol el seu caféolé sivuplé.

Me’l posa i torno a la taula.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *