Quan la mediocritat estava ben vista
per Antoni Janer
Hi va haver un temps en què la mediocritat estava ben vista. Era el temps de l’aurea mediocritas, expressió que el poeta llatí Horaci encunyà al segle I aC. Es tradueix com a “daurat punt intermedi”. Es refereix, per tant, al tan cobejat equilibri interior. Aquest és el poema on apareix (Odes, 2, 19):
| Versió original | Versió en català |
| Rectius uiues, Licini, neque altum semper urgendo neque, dum procellas cautus horrescis, nimium premendo litus iniquom.Auream quisquis mediocritatem diligit, tutus caret obsoleti sordibus tecti, caret inuidenda sobrius aula.Saepius uentis agitatur ingens pinus et celsae grauiore casu decidunt turres feriuntque summos fulgura montis.Sperat infestis, metuit secundis alteram sortem bene praeparatum pectus. Informis hiemes reducit Iuppiter, idem summouet. Non, si male nunc, et olim Rebus angustis animosus atque |
Si vols viure més feliç, Licini, ni has de navegar sempre per alta mar, ni, tampoc, per por de les tempestes, massa a prop de la perillosa costa.Aquell que estima la daurada mitjania ni viu en una miserable cabana, ni en l’esplèndid palau que tots envegen.L’alt pi és agitat sovint pel vent i les altes torres s’enderroquen amb més soroll i els llamps colpegen les altes muntanyes.Un pit ben ple guarda esperança en l’adversitat, tem la prosperitat. Júpiter retorna els cruels hiverns i ell mateix se’ls emporta. Si ens perjudica ara, no Mostra’t en les circumstàncies adverses |
D’acord, per tant, amb el tòpic de l’aurea mediocritas, la persona més feliç és aquella que té allò suficient per viure, que no passa misèries i que està lliure dels perills que amenacen els rics i els poderosos. Horaci, però, també defensava un esperit conformista que sàpiga valorar el que el destí ens ha reservat, sense pretendre allò que està fora del nostre abast. És a dir, hem de rebutjar les ambicions forassenyades. Aquesta línia de pensament estaria en sintonia amb el dels estoics, que apel·laven a la necessitat de saber encaixar amb serenor els cops de la voluble fortuna.
Des d’un punt de vista etimològic, mediocritat vol dir “enmig (medius) de la muntanya (ocris)”. Per tant, els mediocres serien aquells que viuen apartats del món. Avui, curiosament, la mediocritat té un sentit despectiu. Fa referència a una cosa d’una qualitat mitjana, d’un escàs valor. Desgraciadament s’ha convertit en el major negoci del nostre temps. Aquí teniu unes quantes reflexions sobre la mediocritat.
Horaci també encunyaria una altre tòpic literari fortament relacionat amb l’aurea mediocritas: el beatus ille (“feliç aquell”). Apareix en un poema dels Epodes (II, 1-22), on es van desgranant els avantatges de la vida camperola davant de les preocupacions de la vida ciutadana.
| Versió original | Versió en català |
| Beatus ille qui procul negotiis, ut prisca gens mortalium, paterna rura bubus exercet suis solutus omni faenore neque excitatur classico miles truci neque horret iratum mare forumque vitat et superba civium potentiorum limina […] |
Feliç aquell que lluny dels negocis, cultiva els camps heretats amb els seus bous, com els antics humans feien, lliurat de tot deute, i ni és despertat com a soldat per la corneta, ni tremola per la mar irada, evita el fòrum i les superbes vil·les dels poderosos ciutadans […] |
Horaci (Giacomo Di Chirico)
Així doncs, no ens hauria pas de saber greu si algú ens titllés d’escriptors mediocres. O almenys és el que Horaci ens diria.
Recuperació d’un sentit que desconeixia. Boníssim!
Honors als mediocres.