02 Jun

Somort

per Xènia Ribas @canetmar80

Saps què, filleta? El dia que vas néixer la natura em va regalar una lluna grossa, rodona i brillant que semblava que emergia de la sorra de la platja com si fos el seu bressol. Era d’un color intens que no et sabria dir si era roig, taronja o fúcsia. Una mena de bola de foc immensa i alhora suau com el cotó fluix. Al costat, el mar brillava amb una claror somorta i semblava que tot ell s’hagués transformat en una bassa gegantina de plata. Jo, des de la finestra de l’habitació, no podia deixar de mirar-ho, amb els ulls esbatanats, i em semblava que tot era més preciós amb tu als braços. Estava convençuda que l’univers s’havia conxorxat per donar-te la benvinguda.

La mare li explicava aquesta història i moltes altres per calmar-li els terrors nocturns de la infància, com quan es despertava cridant perquè en Gargamel havia entrat a la seva habitació armat amb una gran ploma vermella per fer-li pessigolles als peus descalços que se li havien escolat per sota dels llençols del llit.

Han passat ja molts anys però, quan el neguit o la por li prenen la son, la Berta tanca els ulls i sent la veu de la mare: “saps què, filleta?…”. I gairebé sempre s’adorm. O, si no, almenys se li dibuixa un somriure.


Somort (o somordo) vol dir “defallit, mancat de vitalitat, de força, que gairebé no es percep”.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *