07 Jun

Paüra

per Xènia Ribas @canetmar80

Ulls tancats, son profund. La Berta ja fa estona que fa voltes, neguitosa. Però, alhora, el llit… Que bé que s’hi està, al llit! Mentrestant, somnia que beu litres i litres d’aigua. Primer una garrafa sencera. Després una filera interminable de gots al passadís de casa. Finalment, neda en un riu i hi ha una cascada gegant d’on no paren de rajar el suc de les taronges més dolces, xocolata desfeta i orxata. Se li comença a obrir l’ull dret. Ui, no, no, quina son… El torna a tancar. Ara és l’esquerre el que inicia la batalla. Ja no hi ha res a fer. S’ha despertat. Uns segons per situar-se i l’evidència es manifesta amb força.

– Quina set que tinc – pensa. Té la boca tan seca que li fa l’efecte que es beuria tota l’aigua dels mars i dels oceans si no fos tan salada. El cos l’empeny a aixecar-se per satisfer el desig però… I si apareix la bruixa de la Blancaneus quan obri la porta de l’habitació? I si hi ha un fantasma al passadís i està esperant que surti per segrestar-la? I si hi ha un monstre gegant a l’armari de la cuina on hi ha les ampolles d’aigua? O el que li fa més por de tot plegat: fa temps que està convençuda que en Gargamel, a les nits, deixa de perseguir els barrufets i dorm a la banyera de casa. De vegades, fins i tot, ha gosat apropar-se al seu llit i fer-li pessigolles als peus amb una ploma aprofitant que ella dorm.

– No, no, no puc sortir. Ja beuré demà al matí quan em llevi.

Però té tanta, tanta set que, encara que ho intenta, no pot dormir. Comença a buscar a l’habitació alguna cosa que la hi saciï. Res, res de res. Pitjor que un desert perquè ni tan sols hi ha un oasi.

Haurà de cridar el pare perquè l’acompanyi. Però és que ahir la mare ja la va dur al lavabo a fer pipí (el murri d’en Gargamel s’amaga quan hi va amb algú altre).

– S’enfadaran amb mi si els desperto una altra vegada…

Tanta, tanta set… No ho pot resistir… Absolutament esporuguida, surt al passadís. Engega tots els llums. Tot d’ombres terrorífiques arreu. Mira sense parar d’un costat a l’altre amb els ulls oberts com plats. Tanta, tanta por. De cop, veu que la porta del lavabo es comença a obrir, de mica en mica. La paüra, inicialment, la paralitza. De cop, però, el pànic li aflora per tots els porus del cos.

– En Gargamel!!! En Gargamel!!!!!!! – crida, sanglotant i corrent cap a l’habitació.

– Berta! Però què et passa, filla? – diu la mare, somnolenta, mentre ella tanca la porta amb un cop molt fort.


Paüra vol dir una por molt gran. Si no en tenim tanta, tanta com la Berta, podem dir paor, basarda, esglai…

Aprofito el somni de la Berta per dir que, en català, els xurros els suquem a la xocolata desfeta i no a la xocolata a la tassa.

 

2 thoughts on “Paüra

  1. No havia sentit mai aquesta paraula. Després de llegir aquest relat, empatitzo més que mai amb la por nocturna dels meus fills.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *