11 Jun

“Si no hi ha paraules, no hi ha llibre”

per Xènia Ribas

La Neus Català i Pallejà va néixer als Guiamets el 1915. Quan encara era una nena, son pare li va dir que no abaixés mai els ulls davant de ningú. I crec que això la va marcar per sempre, ja que va ser (i és) una lluitadora empedreïda. La Neus Català va lluitar contra el feixisme, primer, intentant combatre l’avanç de les tropes franquistes des de Catalunya i, després, un cop exiliada a França, va combatre el nazisme participant a la resistència. Això li va comportar la presó i, més tard, la deportació en un camp de la mort. Va tenir la sort de sortir-ne viva i, des de llavors, va assumir el deure de denunciar i explicar tot el que havia vist per així salvar la memòria de totes les dones. Perquè, com diu ella, “el que jo vaig fer és res, és només una part del que van fer milers de dones espanyoles”.

El 27 de maig, vaig tenir la gran sort d’aconseguir que l’Elisenda Belenguer i Mercader, que és historiadora, biògrafa i amiga de la Neus, vingués a Canet de Mar (el meu poble) per oferir-nos una xerrada – tertúlia que porta per títol Les Oblidades dels oblidats (els primers oblidats, els homes deportats perquè no se’ls va reconèixer la lluita; les segones, les dones perquè no els la varen reconèixer ni tan sols els seus companys deportats). Jo vaig tenir la responsabilitat i el luxe d’haver de presentar l’Elisenda i no volia fer-ho limitant-me a fer una cerca ràpida al google i donar-ne quatre detalls biogràfics. Després de donar-hi voltes, se’m va ocórrer que la millor manera de presentar-la no era tant incidint en qui és ella sinó en la importància que tenen els actes com les xerrades que fa. I, aleshores, els dits varen començar a martellejar el teclat de l’ordinador i, en un tres i no res, ja vaig tenir la presentació escrita. En resum, vaig parlar de la necessitat de reivindicar la memòria històrica per evitar que tornin a passar fets tan greus com els ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial (per a mi, és l’episodi històric que més seqüeles ha deixat). Vaig subratllar que no és pas una exageració pensar que es poden repetir i, en aquest sentit, vaig fer referència als milers de refugiats que hi ha Grècia, que també han hagut de deixar enrere el seu país per una guerra i que, com els catalans i els espanyols que van buscar aixopluc a França quan les tropes dels rebels van penetrar a Catalunya, es troben en uns camps en unes condicions lamentables. També vaig parlar de l’auge dels moviments d’extrema dreta de naturalesa feixista en molts països europeus (a Àustria, fa quatre dies un ha estat a punt de guanyar-ne les eleccions) i vaig destacar que les circumstàncies que imperaven a Alemanya just abans de la  Segona Guerra Mundial no són pas gaire diferents a la crisi econòmica i social que estem vivint avui dia.

Vaig tancar la presentació concloent que l’única manera per evitar que la història es repeteixi és conèixer-la i saber reaccionar a temps per aturar-la i que, per això, els actes com les xerrades de l’Elisenda Belenguer són tan importants.

Tota aquesta arenga és per intentar manifestar que, per a mi, la lluita per la memòria històrica és transcendental. És vital. Jo ja fa temps que sento el que els historiadors en diuen el deure històric. Vaig sentir-lo abans de saber que aquest concepte existia. I precisament perquè n’estic fermament convençuda, sempre intento fer arribar aquesta necessitat a la gent. I no és fàcil. La història, d’una banda, fa mandra i el que acostuma a despertar, més que interès, són badalls. I, de l’altra, hi ha els que creuen que val més no remenar la merda i que és millor amagar-la a sota de la catifa (em pregunto, si actuem així, com coi es tanquen les ferides). Per això, m’he plantejat escriure una novel·la. Seria un bon mecanisme per complir el meu propòsit perquè esquivaria el sopor que els assajos provoquen a la majoria de persones i, amb una mica de sort – o més aviat molta – me la publicarien, seria un èxit de vendes i milers i milers de persones lluitarien, enfollits, per reivindicar la memòria històrica.

Però no, no ho faré. No l’escriuré mai, aquesta novel·la. I no perquè sàpiga perfectament que el que descric en el paràgraf anterior és com voler atrapar la lluna en un cove. No, no és això.

La majoria dels supervivents dels camps de la mort nazis – els que han trobat les forces per poder parlar-ne – han explicat que no troben paraules per poder descriure els horrors que hi varen viure. I no és ben bé que no les trobin. És, simplement, que no existeixen. El nostre llenguatge no disposa dels mots necessaris. Els més contundents que tenim queden curts. No són suficients. I cal acceptar-ho. Les llengües tenen limitacions per designar la duresa. Igual que existeixen les paraules vidu – vídua o orfe – òrfena però no n’hi ha cap que identifiqui la persona que ha patit la mort d’un fill. No, no existeixen paraules que puguin explicar el que els deportats hi varen patir. No les hi ha. Per això no escriuré mai aquesta novel.la. Si no hi ha paraules, no hi ha llibre. S’ha de ser conseqüent.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *