14 Jun

El sol se ahoga

per Xavi Ballester

Quan s’acosta l’estiu sempre recordo els versos d’Eugenio de Andrade, el poeta portuguès: Era l’estiu, el seu desassossec. Era el desig, el desig irrompent de l’ombra sense camí, i feia mal.

Per què aquest desassossec? Per què aquest desig dolorós sense camí? Per què l’estiu ens deixa de penyora tanta tristor?

Marxem de vacances amb l’ànsia per omplir-nos de tot allò que no tenim, però tornem més buits: plens de tot allò que, certament, mai no tindrem. Per això tornem captius d’un marriment esmunyedís que no podem espolsar-nos del damunt. Llevat, potser, de si tornes amb una història per explicar:

El sol se ahoga    Era el darrer divendres d’agost, a l’horabaixa, i recorríem la carretera PO-552 que uneix les poblacions d’A Guarda i Baiona a la costa més meridional de Galícia. La carretera ressegueix l’Atlàntic, però misteriosament s’estén en línia recta, aliena als imponents penya-segats, i vorejada de “taperías”, hostals, “orreos”, tallers mecànics, esglésies amb els murs florits, masies antigues i alguna perruqueria femenina que no té por de la soledat. És com si els pobles s’allargassessin sense fi per carreteres i camins; l’Aida m’havia dit que els pobles gallecs no tenen centre, i mentre conduïa començava a entendre què havia volgut dir. Arreu on dirigia la mirada hi veia un esquitx de cases i edificis moderns que no mantenien cap lligam estètic entre ells, llevat de la seva pròpia divergència. Parets d’obra vista amb teulades de pissarra, balustrades de marbre enormes i cofoies al costat de murs de granit, cristalleres tintades damunt de portes de fusta esquerdades pel pas del temps, balcons de metacrilat que s’abocaven damunt els camps on pasturaven cavalls indolents. El paisatge de la costa gallega, però, era tan immensurable que aquell desfici estètic no el destorbava. Ans el contrari, la natura es mostrava magnànima amb les foteses humanes. Aquell vespre l’oceà estava en calma, però era una calma allunyada de qualsevol lassitud perquè l’Atlàntic es feia present arreu. Quan el trànsit escàs m’ho permetia, feia una llambregada a través de la finestra per veure com de tant en tant les roques escopien escuma. Era una sensació estranya: dins del cotxe no podia escoltar la remor del mar, però podia sentir la seva immensa i muda força latent. Vaig baixar els vidres, però l’únic que vaig rebre va ser un cop d’aire amb regust de ferro i sal.

Lentament, una pàtina lilosa va començar a tenyir el cel, el mar s’enfosquia i el rocam es desdibuixava. El sol iniciava el seu descens precís i dòcil a la recerca d’un nou ocàs. Algun que altre fanal es va encendre a banda i banda de la carretera. Vaig mirar l’oceà, cada vegada més immòbil com una immensa llosa, i no hi vaig veure cap embarcació. En aquestes costes ja no hi mor ningú, vaig pensar, i tampoc s’hi ofega cap refugiat d’alguna guerra oblidada perquè algun fotoperiodista abillat amb salvavides lluent i armat amb un teleobjectiu de darrera generació el fotografiï i li permeti guanyar el Pullitzer. La carretera va fer un revolt i al lluny s’hi veia la torre blanca i vermella d’un far que projectava el seu feix de llum estèril cap a les aigües com si es tractés d’un vell al qual li permeten encara de fer la seva feina perquè ningú no gosa dir-li que s’han inventat el GPS i la navegació per satèl·lit. En deixar enrere el revolt, la carretera va recuperar la rectitud, vaig veure un cartell que informava de la propera gasolinera a cinc quilòmetres i, en distingir l’anagrama de Repsol, vaig decidir aturar-me.

La gasolinera estava isolada en un tram de carretera en què no hi havia cap altre edifici, ella sola davant de l’Atlàntic. Era una instal·lació vella, amb una estructura de ferro i uralita per donar aixopluc als sortidors i un cobert on hi havia el mostrador amb la caixa, un congelador amb la paraula “Hielo” escrita en lletres vermelles i poca cosa més. Era el més allunyat a un àrea de servei moderna amb totes les comoditats perquè t’hi estiguis una bona estona i et gastis uns bons calerons en llaminadures o en un cafè aigualit o en qualsevol altre souvenir inimaginable i absurd. L’Aida va sortir del cotxe – sempre és ella la qui s’encarrega d’omplir el dipòsit-, els nens s’havien adormit i vaig decidir sortir per desentumir els ossos i estirar les cames. Abans que poguéssim ni tan sols mirar un instant al nostre voltant, va aparèixer davant nostre l’encarregat de la gasolinera vestit amb una granota greixosa que en el passat havia estat blava i taronja, i, abans que poguéssim dir-li res, ni tan sols el preceptiu “lleno, por favor, de 95”, amb una mà va obrir la tapa del dipòsit i amb l’altra hi va endollar el sortidor mentre ens dedicava un ampli somriure:

– Qué espectáculo, ¿eh?- Ens va dir sense perdre el somriure i dirigint la mirada cap a l’horitzó mentre feia un moviment amb el cap per invitar-nos a contemplar amb ell la posta de sol.

L’Aida de seguida va fer-li cas (ella sempre ha tingut un instint innat per detectar els bons consells), es va girar per encarar-se al mar i, en fer-ho, el rostre se li va omplir d’aquella bonhomia que ens repta per dins quan contemplem una bellesa tan misteriosa i, alhora, a tocar dels dits que ens omple de plaer i d’angoixa, ens allibera i ens subjuga i ens fa prendre consciència del món condemnat que habitem. L’home continuava parlant:

– …pues yo cada día contemplo la puesta desde primera fila- ens deia ara com si realment es sentís l’home més afortunat del món. Jo me’l vaig quedar mirant, tenia el cabell encartonat, uns ulls petits i vidriosos, el rostre, amb la pell recremada pel sol, tot solcat i les dents esgrogueïdes. Vaig fer una passa cap a un costat per veure’l de cos sencer: era un home grandot, d’una grandària inofensiva. Llavors va començar a riure tot sol, com si hagués recordat alguna cosa que feia molt de temps que no recordava:
– Pues anda que mi tío abuelo que nunca había visto el mar…! El pobre era de Cuenca y la primera vez que vino a Galícia, ya con 82 años, y vió el sol esconderse detrás del mar se asustó como un chiquillo: ¡Que se ahoga! ¡Que sol se ahoga! gritaba el pobre…¡que mañana no saldrá el sol! – ens va explicar mentre esclafia a riure i nosaltres dos amb ell. Ara tots tres rèiem sense deixar de mirar-nos, còmplices els tres i talment com si també nosaltres, l’Aida i jo, dos absoluts desconeguts, haguéssim viscut amb ell aquell moment únic en què el seu tiet s’espantà en veure el sol ofegar-se.

Els nostre riure compartit es va anar esvaint a poc a poc. A mesura que davallava, el sol més s’encenia, quan més a prop era de l’extinció, més viu semblava. El sortidor de gasolina va fer un lleu sotrac per indicar que el dipòsit ja estava ple. 56 euros, va dir l’home. L’Aida va obrir la cartera i va donar-li l’import exacte. Per uns segons, no vam saber què fer, com si no volguéssim que el nostre petit i únic trosset de vida que acabàvem de compartir tots tres s’acabés. Restàvem en silenci, drets cadascú a un costat del cotxe, sense voler acomiadar-nos. Però llavors va arribar un altre vehicle. L’home se’l va mirar de cua d’ull, ens va desitjar bon viatge i va marxar diligent cap a l’altre cotxe amb el mateix somriure amb el qual ens havia rebut feia una estona . Ni l’Aida ni jo vam estar a temps de donar-li les gràcies. Vam entrar al cotxe. Vam tancar les portes i ens vam quedar immòbils amb la mirada perduda. Tots dos ens vam girar per mirar els nens. Seguien dormint. Sense dir res, vaig girar la clau per arrencar el cotxe. Abans de treure el fre de mà i posar primera, vaig baixar la finestra:

-…pues mi tío abuelo que era de Cuenca…-

L’home tornava a explicar la mateixa història talment com si l’acabés de recordar després de molts anys. Amb les mateixes paraules exactes amb les que ens l’havia explicat a nosaltres. Em vaig adonar de sobte que aquell home deuria haver explicat aquella història milions de vegades, tantes com clients s’havien aturat a la seva gasolinera a l’horabaixa. A tots i cadascun, sense excepció, sense fer distincions. No em vaig sentir pas estafat o enganyat, sinó més aviat reconfortat.

Vaig pensar que viure era precisament allò: poder explicar la teva història una vegada i una altra com si fos la primera.
Vaig mirar cap el mar, però el sol ja no hi era. A l’altre costat, a l’est, la foscor engolia els boscos d’eucaliptus.

 

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *