15 Jun

Combat literari: “Jo confesso”, de Jaume Cabré, clàssic o best-seller?

Dionisio Porta vs Xènia Ribas

 

Dionisio Porta

Sí, jo també confesso haver quedat immediatament meravellat davant de la brillantor de la prosa d’en Cabré, del seu talent narratiu, del virtuosisme tècnic, de l’harmonia, de la musicalitat del text. Sí, l’interès no decau en cap moment, la novel·la es va desdoblant amb eficàcia sobre diverses trames que afegides les unes a les altres van configurant un propòsit ambiciós, un llibre exagerat i tenaç. Sí, però a mida que cremava pàgines i més pàgines m’anava envaint un sentiment de desconfiança. És quan comences a veure que la novel·la no s’expandeix sobre ella mateixa sinó que tots els recursos estilístics són utilitzats per dur al lector a on l’escriptor vol: tancar perfectament les seves tesis sobre la solitud del personatge, la presència determinant de la infància en l’edat adulta, el pes de la Història o l’eterna dialèctica entre el mal i el bé (o entre el Mal i la bellesa). D’aquestes impressions sorgeix la convicció que el “Jo confesso” de Jaume Cabré és un best-seller de qualitat i agraeixes  especialment no haver-lo llegit en ple esclat de l’operació comercial al voltant del mateix.

 

Xènia Ribas

Un cop plantejada la pregunta, sorgeix el primer obstacle: què és un clàssic? Òbviament, és un concepte subjectiu però podríem definir-lo com llibres que constitueixen literatura permanent en contrast amb els best-seller o les lectures d’un sol ús. Crec que aquesta permanència no és només perquè el clàssic sobreviu el pas dels segles, sinó també perquè convida a la relectura personal: la lectura inicial deixa una petja tan pregona que el repescarem en qualsevol altre moment vital o gaudirem d’algunes pàgines, escollides a l’atzar.

No, Jo confesso no és només una prosa i una tècnica literària excel·lents. És molt més que això. Entre altres elements, el que sento que el fa diferent i excepcional – i, per tant, el converteix en un clàssic- és la sublimitat en la construcció dels personatges. Surten del llibre i t’envolten. Són tan humans que formen part de la teva vida.

No em sembla que l’autor imposi unes tesis tancades. Però, i si ho fa, què? De veritat això faria que perdés la condició de clàssic?

El principal llast d’aquesta obra d’art és la manca de transcurs del temps: ser-ne coetanis impossibilita l’ús del qualificatiu de clàssic. Un altre autor de clàssic desqualificat en vida…

 

Dionisio Porta

Parles de personatges que passen a formar part de la teva vida, i no m’estranya, doncs aquests són inoculats al lector per la via ultravenosa. Rebem els personatges etiquetats, i  l’Adrià, el prota, és un perfecte exemple. Sabem que és un superdotat i una ànima solitària perquè l’autor així ho marca (ho defineix, ho etiqueta) i no tant pel que la narració o la mateixa veu ens mostren. Per no parlar del mal i la voluntat de Cabré d’explicar-nos que el mal és el mal. Aquest tipus de construcció literària ens clarifica que “Jo confesso” és un best-seller. De qualitat, però best-seller.

 

Xènia Ribas

Etiquetes? No ho crec pas. La prosa i el lèxic d’en Cabré són tan rics que, quan descriu una emoció, el lector la sent. Però no per inducció sinó per brillantor literària.

Tu veus etiqueta en la solitud de l’Adrià, jo veig la veritat irrefutable que les persones, de vegades, estem soles. Ànima solitària amb la Sara??

Imposa la visió del bé i del mal? No, descriu situacions i el lector decideix.

Etiquetes? Mmmm… Potser és que no t’has submergit en les profunditats del Jo confesso i t’has quedat nedant a la superfície…

Per cert, també és un clàssic perquè té una veu pròpia que el fa recognoscible i diferent.

 

Dionisio Porta

En definició borgeana, clàssic és aquell llibre que una nació (o conjunt de nacions o el llarg del temps) decideix llegir com si tot en ell fos deliberat, fatal, profund, capaç d’interpretacions sense límit. Mala cosa si aquest clàssic nostre ha de ser una obra nonya, antiga i amb pudor a naftalina com el Jo confesso.

 

Xènia Ribas

Mala cosa si has de tancar el combat acudint a una definició de clàssic sense explicar per què no hi encaixa Jo confesso i emparant-te de tres qualificatius inconnexes amb la definició, amb significat idèntic i completament subjectius.

Quantes interpretacions he arribat a llegir sobre el final?

No t’amoïnis pel desacord, Dionisio: menystenir els contemporanis sempre ha estat un clàssic.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *