16 Jun

Romeguera

per Xènia Ribas @canetmar80

En Cèsar li agrada. Li ha agradat sempre. Quan prova de fer l’exercici d’esbrinar quins són els seus primers records, un és l’abraçada protectora de sa mare quan fugia espaordida d’un gos que li semblava gegant i monstruós i que, amb els anys, ha hagut de pair que només era un pequinès i l’altre els rínxols daurats i refulgents d’en… Cèsar.

Ell no li havia fet mai cas. I la Tània es sentia tan poca cosa al seu costat que, quan el veia, s’enxiquia i li semblava inabastable. Però els anys acostumen a posar-ho tot a lloc. Ella ha crescut i s’ha omplert de seguretat. S’estima a si mateixa (de vegades, li diuen que potser un pèl massa). I tot i així, quan un dia es topa amb en Cèsar en una discoteca entre combinats, foscor, música i alcohol, es sorprèn quan ell la convida a trobar-se per anar al cinema l’endemà a la tarda.

I, des de llavors, es van veient. A la Tània, li sembla un somni que el seu amor platònic ara només sigui amor i que Plató hagi quedat arraconat al mite de la caverna per sempre més. Però… Però no és or tot el que lluu… En Cèsar és simpàtic, intel·ligent, afectuós, interessant, atractiu i moltes, moltíssimes coses més. També és impuntual. I no és que la faci esperar cinc o deu minuts. La mitja hora és la norma. I ella, de qualitats, també pensa que en té moltes però, precisament, la paciència no n’és una. Al començament, la il·lusió i l’encegament de l’enamorament l’ajuden a gestionar-ho prou bé. Però a mesura que van caient els mesos, cada cop està més exasperada. I avui… Avui l’està traient de polleguera. Ja fa vint minuts que l’espera. Ara trenta-cinc. Ara quaranta-tres. I quan fa exactament cinquanta-set minuts i vint-i-dos segons que ha engegat el cronòmetre, el veu que tomba la cantonada amb la cara il·luminada per un somriure radiant.

– Hola, preci…

Ella, completament posseïda per la ràbia i l’esperit de revenja de totes les persones del món que esperen, no és capaç de controlar-se i tant li fot l’amor, la relació, en Cèsar i Plató. No sap ben bé si xiscla, gruny o rugeix quan sent que una veu interna entre furiosa i d’ultratomba que no s’havia escoltat mai li etziba:

– N’estic fins al capdamunt d’haver-te d’esperar sempre! Però qui coi et penses que ets per fer-me perdre el temps així? Que no t’han ensenyat què vol dir la paraula puntualitat a ca teva o que, cony??

– Tània… Tània, amor meu… Ja sé que, de vegades, arribo una mica tard. Però et prometo que avui no ha estat culpa meva… De veritat! És que, quan venia cap aquí, m’ha enganxat una romeguera…

– Una romeguera? Va, home, va! Però que et penses que sóc ximple? Ara resultarà que hi ha un bosc selvàtic al bell mig de Barcelona i jo no ho sabia…


Una romeguera és un esbarzer i, com sabeu, aquests arbustos tenen unes punxes ben afilades – i inconvenients – que fan que, si badem, ens esgarrinxem la pell o la roba quan passem pel costat: d’alguna manera, ens retenen un moment.

D’aquí degué sorgir l’altra accepció: una romeguera també és alguna cosa o persona que trobem pel camí i que ens impedeixen arribar d’hora. La veritat és que, com a excusa, és molt bona per la poca concreció.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *