Mirall de mar, Aleix Clos

1

Ara quan m’aixequi aniré fins aquella paret baixa, m’abocaré una mica i veuré el mar. A vegades tinc por de veure el mar. Si està remenat, o picat, si belluga enfosquit, em fa angúnia. Sovint vinc a seure aquí per descansar de la gent i la seva xerrera. Però com que hi ha aquesta paret que els paletes van refer de pressa i corrent, aquesta mena de barana sense ni arrebossar, resulta que si estàs asseguda a terra veus el cel però no veus el mar.

Això abans era un bar, la terrassa d’un bar, però fa molt de temps que van plegar. Hi havia taules i cadires i una barana llarga de vidre a través de la qual veies l’aigua. Poc temps després que el bar tanqués, algú va fer petar el vidre. Va quedar esquerdat per tot arreu, amb trossos esmolats com ganivets, amb forats oberts al pendent. Una criatura podria caure daltabaix. Suposo que els de l’ajuntament devien treure els ferros i les restes del vidre i després reompliren el forat amb paret nova, només enfilant totxanes amb morter i encara afegint-hi dues o tres filades més, llargues de banda a banda de la paret, per relligar-ho tot i procurar així que no tornés a trencar-se o que almenys els malànimes ho tinguessin més difícil per rebentar-ho un altre cop.

Si sóc capaç de deixar de banda el punt destartalat que té el lloc, hi arribo a trobar el recolliment de l’aire lliure i de la llum silenciosa. Fins i tot a vegades poso el mòbil en silenci per acabar-me de connectar amb aquesta pau senzilla. És una tranquil·litat feta d’una mica de vent i d’algun cotxe que passa llunyà, molt de tant en tant. A més, com que ara es van acabant les efervescències de l’estiu, cada cop hi ha menys gent disposada a passar el cap de setmana fora de la ciutat. Quan ja en tinc prou, de recolliment, és que arriba el moment que em pregunto quina cara farà el mar i m’aixeco i el vaig a veure.

2

Ahir a la nit, quan vam arribar-hi, l’apartament no era pas fred, i això que portava quinze dies tancat. Vull aprofitar aquests últims dies de bonança. Ja no fa temps de banyar-se però encara fa un solet que em consola de tota la setmana a l’oficina. La Mercè ―una amiga de les de sempre― diu que aquest és el privilegi d’estiuejar al sud, que sempre hi fa més bo que a Barcelona. Potser és per això que s’ha decidit a venir a passar el cap de setmana amb mi. Aquí, a l’apartament. Al matí, després d’esmorzar en una de les poques cafeteries que encara és oberta, hem anat a fer el camí de ronda. Mentre passejàvem entre els pins, amb l’aigua allà baix, m’explicava tota divertida que ha conegut un home que la té ben encuriosida. Jo l’escoltava i pensava que els homes primer et fan un fill, després marxen i a sobre encara tenen la barra de reclamar-te’n la custòdia; cap de setmana sí cap de setmana no. Però no li he dit res perquè potser fa bé de distreure’s amb aquesta novetat que li ha sortit. Li he preguntat que com és el personatge en qüestió i m’ha ensenyat tot de fotos que té al telèfon. Hem anat rient i xafardejant fins arribar a l’antiga terrassa del bar i li he dit de seure una estona a terra, a recer de la marinada que tot just s’aixecava. Ha tret unes galetes de la bossa i mentre menjàvem i descansàvem el cel s’ha anat ennuvolant. De seguida s’ha girat més aire, ha començat a refrescar i s’han insinuat quatre gotes; de manera que hem dit de tornar a l’apartament. Quan m’he aixecat el mar ja s’havia fet fosc per dintre, d’una foscor freda i verdosa, i remenava enfadat contra la platja buida. A trossos la sorra era ben molla perquè algunes onades hi començaven a trencar; en general n’havia pujat el to i la humitat ja ho inundava tot. La Mercè i jo hem corregut; hem tingut por que ens agafés el xàfec.

3

Un altre cap de setmana sola al mar. He baixat dissabte al matí perquè de nits ja fresqueja. A la tele deien, però, que havia de fer bo. He pensat que segurament seran els últims dies d’apartament en molt de temps.

M’ha costat obrir les finestres, reinflades per la humitat que ja no ha eixugat la calor minvant. He hagut de fer un últim esforç, abocant-me enfora, per deixar els paravents ben agafats als golfos de la paret. Almenys que demà, quan em llevi, entri un bon sol. La resta del dia ha estat estrany, tacat d’estones tristes. No sabia si sortir a fer un tomb o quedar-me a casa, no sabia on anar. A la tarda he estat passant revista als llibres que viuen a les prestatgeries d’obra de la sala i al final m’he embolicat amb una novel·la sud-africana plena de dones molt lluitadores i potser massa intel·ligents. M’he anat engrescant amb la lectura però quan s’ha fet el vespre, quan ha arribat aquella estona difícil de l’última llum ―una llum que respira sense sosteniment de cap mena―, m’he aixecat a buscar l’ampolla de whisky que des de fa anys dorm a l’armariet del rebedor. Després he continuat llegint, més tranquil·la dins la quietud de la nit, fins que a les dones del llibre i a mi ens ha agafat una son dolça i empelagosa que ens ha permès de ficar-nos al llit sense por. Ja estàvem segures de caure en un oblit alhora rotund i manyac. L’última cosa que he pensat és que ja no hi faig res aquí, que demà al matí tornaré a Barcelona. Prefereixo passar el diumenge dins el bellugueig anònim de la ciutat.

Al matí, per la finestra entrava un sol radiant. Mentre em feia la bossa i fregava els quatre plats de la cuina, quasi em sabia greu de marxar. Però alhora patia per la tarda, el viatge de tornada al vespre, la solitud de la caravana a l’autopista. He pensat que esmorzaria llegint el diari en aquella cafeteria on vam anar amb la Mercè. Em sembla que ho he pensat per mirar d’animar-me.

Després he tingut ganes de tornar a fer el camí de ronda. Potser és el meu cerimonial per acomiadar l’estiu, sobretot avui que encara dura la bonança. Quan he arribat a l’antiga terrassa i m’he assegut a terra, m’he adonat que ja no estava amoïnada. El fet d’haver pres la decisió de tornar a Barcelona m’havia alliberat de l’angoixa que ahir m’ofegava. Mirava la barana de totxanes descarnades i el blau del cel damunt quan ha sonat un missatge al mòbil. “¡Hem guanyat 5 a 3 contra el Palamós! ¿El diumenge que ve, que juguem a casa, el Toni i el Marc poden venir a dinar? ¡Porfi, mama!”

        He pensat que diumenge vinent compraríem dos pollastres a l’ast amb patates al caliu. M’he imaginat els nens parant taula mentre jo fregia tomàquets. Un tomàquet per a cadascú, partit per la meitat; cada meitat de cara a la paella calenta, amb un raig d’oli roent. També he pensat que ja era hora d’encarar-me amb l’hivern que arribava i el nou curs que el meu fill estava començant.

Llavors m’he aixecat i he vist el mar, llarguíssim en la seva estesa plena de llum emmirallada. Una barqueta l’anava travessant, pacient o mandrosa.