de Ton Barnils

La capella dels Maggi és una de les pedres precioses que guarda Florència. En una de les estances d’un vell palau hi ha representat el viatge dels tres reis d’orient a Betlem, però, de fet, el que contemplem és la cort, sumptuosa i refinada, dels Mèdici escampada per les quatre parets: senyors a cavall i eclesiàstics, majordoms, patges, falconers i vailets. Em fixo en els rostres de color de rosa, els vestits, l’encant i alegria d’aquest món de fades que va sortir del pinzell de Benozzo Gozzoli. Quin raig de colors i quina orfebreria de brillants i sedes!

El contrast de la capella amb la nostra parada següent és absolut: a les tombes dels Mèdici, obra de Miquel Àngel, s’hi respira un aire fred i glacial; m’adono que l’esperit aristocràtic i elegant es manifesta de les dues maneres, l’una càlida i juganera i l’altra distant. Les tombes són a l’anomenada Sagristia Nova de l’església de San Lorenzo. La sala és alta i de planta octogonal. En dos dels cantons hi ha els sarcòfags amb la imatge del difunt sobre el nínxol i dues figures al·legòriques col·locades simètricament. Tot és de marbre i està poc carregat. En un cas, les escultures representen les hores indecises, l’Aurora i el Crepuscle; en l’altre, el Dia i la Nit. M’agrada el rostre inacabat del Dia amb un tros de la cara que sembla desfet. En un racó de la sala penja una creu, el que en diuen la creu de la llanterna, i que normalment reposa sobre una esfera, però en aquest cas està clavada en un diedre fet de seixanta triangles. El Renaixement tardà va evolucionar cap a una fusió entre l’art, la ciència i el coneixement hermètic, com aquesta creu. Abans de deixar San Lorenzo donem un tomb pel claustre de Bruneleschi com qui surt a comprar el pa a la cantonada. Res, són cinc minuts de pau, ordre, simplicitat, que ens desemboiren el cap i ens obren la gana.

Després de dinar passegem pel barri de Santa Maria Novella. L’interior de l’església és despullat i molt gran. En un tros de mur hi ha pintada la Trinitat, adusta, de Masaccio, i la resta del pany de paret està buit a banda i banda. Al fresc veiem Crist clavat a la creu i uns pocs personatges; a terra una tomba i l’esquelet i els ossos d’un mort. Però mirar la pintura de Masaccio no espanta, al contrari, ens fa forts perquè ve carregada de veritat. Com tot en aquesta ciutat, és un festival d’obres genials que comparteixen l’espai amb d’altres peces sense fer-se cap nosa; i així saltem de la creu de Giotto, ben grossa, a un Crist de fusta de Brunelleschi, o del Diluvio d’Uccello, que es troba mig arraconat i polsegós, als meravellosos frescos de la capella major. El pintor Tornabuoni hi narra la vida de Joan Baptista i la Verge, que en realitat són un retrat de la vida refinada dels mercaders de l’època, les seves cases i dones, el naixement dels fills i els diumenges a missa.