20 Jul

Diumenge 11 d’octubre. Infinits desordres i un poema d’amor

de Ton Barnils

Torno a la casa de Dante malgrat recordar que es tracta d’una construcció moderna i kitsch, i en mans dels seus partidaris més folklòrics. És com si una associació empordanesa d’amics del porró hagués construït un museu de Josep Pla. Però el poeta medieval és massa important per a mi i no puc evitar de visitar-ne el record, ni que sigui estrafet. L´únic que resta de l’època és l’anomenada Torre de la Castagna, alta i esvelta, tot murs i pedres. Des d’allà atacaven les torres veïnes, llançaven oli bullent als enemics, i és una bona metàfora de la ciutat cantelluda, plena d’odis i de venjances, que apareix a la Divina Comèdia.

Els versos del Dant desperten en mi la més absoluta de les adhesions, una admiració total i definitiva, però aquesta vegada, visc Florència en la pintura i en el refinament. M’hi ha empès la lectura d’un assaig d’Ernest Gombrich sobre el simbolisme en l’art. Aquest historiador ve a dir-nos que en els quadres de Botticelli hi ha un missatge que cal interpretar; i que la clau per fer-ho es troba en la filosofia neoplatònica. Segons aquesta doctrina, passada pel sedàs dels renaixentistes, la terra i el món dels homes són només un reflex del món de les idees pures, de la Veritat. La perfecció no es troba pas al nostre abast però podem veure’n les espurnes al contemplar la Bellesa. Així, en una pintura extraordinària, d’alguna manera, hi ha rastres de la Divinitat, i el plaer estètic es transforma en font de coneixement. Tots els que gaudim i dediquem un temps important de les nostres vides a la cultura no podem deixar de sentir atracció per aquesta manera de veure les coses; o potser millor agraïment. Ens hi reconeixem malgrat pugui semblar una afirmació irracional i més aviat esotèrica perquè sentim que l’art va per d’altres camins.

crucifixió de l%27artistaTingui o no raó Gombrich, el fet és que Botticelli era un erudit, a més a més d’un pintor en la tradició artesana florentina. Qui hagi vist les miniatures detalladíssimes, precises, que va fer dels cants de la Divina Comèdia no pot dubtar-ne ni un segon. El grau de coneixement del poema i d’intimitat que demostren és esfereïdor. Tot hi és representat i cada traç, cada línia de tinta, respon a un motiu, a una paraula del Dant. Ja Georgio Vasari ens avisava que el pintor, després de malgastar de manera capriciosa la fortuna a Roma, va retornar a la ciutat natal: “Dove per essere persona sofistica, comentò una parte di Dante, e figurò lo Inferno e lo mise in stampa, dietro al quale consumò di molto tempo, per il che non lavorando fu cagione di infiniti disordini alla vita sua.” Podem imaginar Botticelli enderiat en dibuixar les escenes de l’Infern fins al punt de perdre’s ell mateix en “infinits desordres”. I li estem agraïts eternament.

Florència és presenta allargada, blanca i mig il·luminada, arran de riu, com si fos la ciutat ideal. És l’hora del crepuscle i mirem els ponts recolzats en un mur. A l’altra banda i enfront nostre, l’església d’Ognissanti, on jeu, sota una làpida que no fa més de tres pams, el gran Botticelli. Però jo em fixo en un grafiti que hi ha a les ribes de l’Arno. Algú hi ha escrit un poema, un poema d’amor: “Se tu fossi un angelo / Saresti venuta da me / Quando il tempo ce lo / Permetteva. /  Alla ragazza con gli / Occhi di ghiaccio /” . I les llums blanques i aquesta noia d’ulls de gel, la Marta i jo enfilem cap al teatre Goldoni, on avui toquen música dels fills de Bach i del Mozart més jove. Aquest teatret és de principis del 1800, de l’època de la Itàlia napoleònica que tant va enamorar Stendhal, i es troba encaixonat entre carrerons com si es tractés d’un cinema de barri. Però es clar, un cop hi hem entrat i ens hem assegut a la nostra llotja, de barri res. O més ben dit, tot. Perquè els italians viuen l’alta cultura amb una naturalitat, amb una manca d’afectació, realment envejable. Penso que Florència, a diferència de la megalomania de Barcelona, no té cap més pretensió que gaudir d’allò que és i fer-ne gaudir als altres. Les peces del concert, entre el Barroc i el Rococó, han sonat vives, àgils, ben tocades. El públic, que omplia una mica més de mitja sala, ha passat una molt bona estona, ha aplaudit i ha marxat a casa o a sopar.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *