El sopar

per Maiol de Gràcia

Pico el timbre. M’obre una nena i sento la veu de la llibretera, que de no gaire lluny crida que entri.

Entro i la veig. La nena tanca la porta i desapareix.

La casa és idèntica a la meva, però sembla més petita. Ella és a la zona de la cuina americana; està d’esquenes però gira el cap i em somriu. Em diu que m’assegui. Hi ha una taula rodona i quatre cadires de fusta. M’ assec. La nena apareix acompanyada d’un altre nen. Juguen i criden. Sa mare els demana que abaixin el to.  Mentre feineja em pregunta d’on sóc, que faig aquí, coses per l’estil. Les hi responc mentre inspecciono la casa, que és Ikea en un vuitanta cinc per cent, gairebé tota de fusta clara, plena d’estanteries plenes de llibres. Hi ha dibuixos i joguines escampats pel terra i la taula, una televisió petita en una tauleta, una catifa i coixins enlloc de sofà.

Observo les fotos imantades a la nevera. Totes familiars i sinceres. L’ajudo a parar taula i li pregunto pel pare de la canalla. Em fa saber que és periodista, que sempre és fora, que no sap si arribarà a temps per sopar.

Li faig preguntes sobre la feina del marit, sobre  la seva llibreria, sobre els seus gustos literaris. Li parlo dels meus. Comencem a sopar i li agraeixo la invitació. Ella treu ferro i afirma que els veïns s’han d’avenir. Em pregunta per Barcelona. La porta s’obre i apareix el pare. És evident que no sabia res de la invitació però també que li està bé. Els nens se li llancen al damunt i dos minuts més tard tornen a desaparèixer.  Quan s’asseu amb nosaltres la llibretera el posa en antecedents i ell s’apunta de seguida. Parla molt i ho fa ràpid. Em costa seguir-lo i l’escolto atentament. Tots dos són grans conversadors. Saben una mica de tot i pregunten i afegeixen anècdotes personals de les que riuen plegats. Tot i no entendre alguns jocs de paraules, els segueixo com puc i somric amb ells. Quan els nens se’n van a dormir, la mare desapareix. Tornen per fer un petó al pare i jo els faig au-revoir amb les mans. Quan em giro, enganxo al pare dissimulant un badall.
Així que la mare torna, els dic que he de marxar. Ells es queixen però els explico que m’esperen a l’skype a una hora en concret. Accepten de bongrat, ens acomiadem i me’n vaig.

Pujo al pis, endollo el blogger i escric aquest post. He volgut relatar-hi els fets del sopar el més fredament possible, de manera que la gent que hagi llegit els posts anteriors pugui entendre, sense cap necessitat d’explicació, la sensació de buidor que m’ha fet sortir corrents d’aquella casa.