2 de juliol.

Beluga. Acabo “Los niveles del juego”, de John McPhee (2015), una excel·lent mostra de periodisme narratiu nord-americà. El llibre relata el punt a punt del partit que el setembre de 1968 va enfrontar Arthur Ashe i Clark Graebner a les semifinals del US Open de tenis. Alhora, entre joc i joc, emulant la cadència de l’intercanvi de cops, es va desenvolupant el perfil dels dos protagonistes, antagònics en gairebé tot, representatius d’un país divers i sacsejat. Ara descripció d’un, ara descripció de l’altre, ara un ara l’altre, ara un, ara l’altre joc set i partit. Un esforç narratiu descomunal.

(I el que ens hem perdut amb la traducció:

“It’s not just the way the short sentences create a frame-by-frame slow-motion effect. It’s the way the word “lifts” in the first sentence lifts into the paragraph an f sound which then follows its own parabola like a thrown ball through feet, forward, falling, force, fifty-five, full, frail, furious, forward, fall and follow. Subject and medium step out on to the floor like dancers”. Delícia).

***

“Saber qué mirar. Saber cómo mirar. Pero decir <<mirar>> no es decir mucho, porque <<mirar>> no es ver, es pensar. Es centrar, focalizar, encuadrar. Mirar también es escuchar, que no oír. Poner una voz en off para hacer oír la de los verdaderos protagonistas. Mirar es atender a los lados sin perder de vista el frente. Prever el futuro y echar un vistazo atrás de vez en cuando. Mirar es documentarse y reportar, adentrándose en las vidas ajenas a través de zoom in y realizar panorámicas desde la distancia mediante zoom out. Es un juego intradiegético y extradiegético que permite la narrativa, desde el multiperspectivismo temporal (Marta Lazo: 2012). Mirar es no despreciar los tiempos: pasado, presente y futuro. Mirar es traducir. Es percibir los espacios, es atender al ángulo muerto, al fuera de campo, a lo liminar, a la fisura”. María Angulo (una altra cita a l’anterior entrada d’aquest bloc).

***

El periodisme literari hauria de moure’s del fons de la pista. Sí, cal madurar el punt amb paciència, però sempre pensant en pujar a la xarxa.

***

21 de juliol.

Està circulant prou aquesta entrevista a Albert Chillón, professor de la UAB especialista en periodisme literari:

“Les armes de les tradicions literàries proporcionen un ventall molt ampli de recursos als periodistes que tenen sensibilitat, una mirada complexa i voluntat d’estil. Proporcionen armes de procediments d’escriptura, com ara la composició d’un text i formes d’estil, per exemple; i també un gran ventall de maneres de mirar, de veure i de comprendre la realitat. Jo sempre he defensat que un estudiant de periodisme ha de llegir Tolstoi, Shakespeare, Virgina Woolf, Dostoievski, Proust. Per què? No només perquè són una gran escola d’escriptura, sinó perquè tenen una sensibilitat molt complexa i ens ensenyen a entendre la realitat. No podem entendre el món a base de fórmules, frases fetes, prejudicis i estereotips”.

Penso en aquest fragment i en el cèlebre “No es pot ser bon periodista si no s’és bona persona” del mestre Kapuscinski:

Com es cisella una mirada? Quanta formació humanística, política, necessitem per aprendre’n?

***

21 de juliol. Ahir vaig entrevistar la fotògrafa Pilar Aymerich (a l’agost, a Crític):

Què és el que feia única la Montserrat Roig?

[Pensa] Era una gran periodista, i sobretot una gran entrevistadora. Era una encantadora de serpents, es posava els entrevistadors a la butxaca. Tenia aquesta cosa d’estimar la gent. Per ser periodista i fotoperiodista has d’estimar la gent. Ella tenia un gran respecte per les persones, anava en compte de no fer mal, enfocava el periodisme des d’una ètica molt profunda i amb un gran sentit de justícia. Hi ha una línia vermella que mai has de creuar. Jo, des de la fotografia, també ho he tingut clar sempre.

***

Formació acadèmica d’una mirada:

El postgrau en Periodisme literari de la UAB val 3.500 euros.