27 Sep

Urc

per Xènia Ribas @canetmar80

La Bruna és una dona decidida. I ho ha estat sempre. Els avis li deien que els pares també eren així, que li ve de mena. Sap que algun dia ho aconseguirà. N’està convençuda. Encara que s’hagi de passar la vida sencera lluitant.

Té poca família, la Bruna. Els pares gairebé ni els recorda. Això li fa molt de mal. Pensa que una filla hauria de tenir-los sempre presents, encara que els hagi perdut de tan xica. Per això, el subconscient protector, de tant en tant, li fabrica una mena d’imatges, de cares borroses, i les envia a la consciència en forma de record o de somni. Quan li passa, es sent molt feliç. Els pares varen morir a la Guerra. Tots dos. Aquesta Guerra que tothom fa com si mai no hagués existit. “Són coses del passat i la merda val més no remenar-la” – diu la gent. Quan ho escolta, s’abranda i es rebel·la. Ignorar la Guerra, per a ella, implica esborrar la mort dels seus pares. El pare va dir adéu a la vida al front i, a la mare, la van afusellar. El crim… Repartir pasquins. Tan sols això. L’Adela, que era molt amiga de la mama, li va explicar que, quan la van detenir, li van cridar amb menyspreu, com si l’escopissin, “puta roja!”. En castellà, evidentment.

La varen pujar els avis paterns. Encara bo… L’àvia materna era una amargada. I la tieta i la cosina Pilar – que estrany anomenar tieta i cosina algú del qual et separa tanta distància – tres quarts del mateix.

Dijous al matí, la Bruna entra a l’oficina. Ja la coneix tothom, després de tant de temps. Aquell dia, ha aconseguit, per fi, que la rebi el secretari general. La fa seure. No s’ho pot creure quan escolta “veurà, senyoreta Vilà, suposo que és conscient de la conjuntura econòmica que travessa el país. Em sap molt de greu comunicar-li que hem hagut d’aturar el projecte per manca de pressupost. Ho lamento moltíssim, de veritat. Cregui’m que sóc sincer”. La Bruna no s’ho esperava. Però que no entén – que no ho entén, la gent – que això és important? Que tothom necessita saber on estan els seus morts… No és tema de fe o de creences religioses. No és això. És l’honor i la dignitat de la mare… de cada persona que jeu en una fossa comuna. Nota que els ulls se li omplen de llàgrimes. És més que una decepció. És que li acaben de trencar una esperança – l’esperança més anhelada –. El dolor inesperat l’aclapara i s’adreça a la porta lentament, amb el cap baix, derrotada. Al final, però, l’envaeix una espurna d’urc i li etziba:

– Que no hi ha diners? No, és clar que no n’hi ha, de diners, per a això! Però per invertir-los en armament i que hi hagi més morts a les cunetes i a les fosses i més persones com jo buscant-los desesperades sí que n’hi ha, oi, secretari?

La Bruna tanca la porta amb un cop sec mentre sent que les llàgrimes li llisquen per les galtes.

 

Urc significa orgull, un tarannà altiu i arrogant.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *