per Xènia Ribas @canetmar80

El fa anar mig foll. D’ençà que aquell dia a la feina, mentre esmorzaven, li ho va dir… I ho va fer com qui no vol la cosa, com qui explica que ha anat a la fruiteria i hi ha comprat mongeta tendra. Se li va acostar, inclinant lleugerament el tors cap endavant i, amb un somriure entre innocent i entremaliat, li va etzibar que cada divendres mira una pel·lícula eròtica. “I em poso molt calenta i… bé, ja et pots imaginar com acaba tot plegat, oi?”. “No, no! No em fa res fer-ho sola. És que… Saps què passa? Que tinc moltes joguines, jo”. “Bufa, no. El porno no m’agrada. Carden com qui redacta un informe o fa una classe d’aeròbic al gimnàs, massa maquinal, amb aquelles cares de plaer impostat d’actors mediocres. En canvi, l’erotisme… Només de pensar-hi ja m’humitejo”.

L’Anna sempre li ha caigut bé però no li havia generat mai cap mena d’interès. No és guapa ni atractiva. Ni tan sols seductora. Però des d’aquella conversa… No és que vagi calent, és que bull tot el sant dia! Anit, fins i tot va somniar que se la tirava a la taula del director general i el varen despertar els seus moviments de pelvis contra el matalàs amunt i avall, amunt i avall. Ha sentit vergonya. Des de l’adolescència que no li passava. Almenys no ha gemegat… Bé… O la dona no li ha fet cap comentari.

Dissabte al vespre va a veure el futbol al bar amb els amics. No és pas que s’hagi engatat però va prou content. Arriba a casa amb una certa eufòria propiciada per la victòria del Llagostera i les cerveses. Entra a l’habitació. La dona s’està posant el pijama. Porta unes calces velles i gastades tan suggeridores com podrien ser-ho les de la seva àvia. Cada vegada li fa més mandra fer-hi l’amor. I a ella li deu passar el mateix perquè fa mesos que no ho fan. La torna a mirar. Les calces no estan pas tan malament. I el cul… sempre li ha agradat com li reboten les natges quan l’envesteix. Baixa la vista. S’adona que ha trempat. Al cap dels minuts necessaris per vèncer l’oposició, la penetra com un boig i xiscla tan fort que sembla ben bé que brueli. Té els ulls tancats. Li agafa el cabell amb força i s’imagina que els dits prenen la cabellera rissada i pèl-roja de l’Anna.

Bruelar vol dir bramular, fer bramuls. I els bramuls (o els bruels) són els crits que fan els bous i animals semblants (també el soroll de la de la tempestat, de la mar avalotada). A més, es pot aplicar, per extensió, a algú que crida fort perquè, per exemple, s’ha enfadat (“què hi fas aquí? – va bruelar el botiguer –”). És clar que aquest no és el cas del protagonista d’aquesta història.