12 Oct

“John Ford a París”, Capítol 15

L’Avi

per Maiol de Gràcia

aviSoc al capdavall del carrer Vendome, just al davant del número 8, observant la finestra del pis on el meu avi va viure fa uns setanta anys. És una finestra corrent, sense història ni encant, i al mateix temps el nexe d’unió amb quatre generacions d’escassos records familiars.

De les vides de besavis i rebesavis no en sé gairebé res, només allò que els meus pares i avis en comentaven alguna vegada, les malalties que els van matar, els seus  noms i les seves dèries, el plor de la iaia Lourdes, ja de molt gran, quan al seu cervell només hi quedaven instints de gana i son. De les generacions restants, en canvi, sí que en conservo petites referències que tampoc donen per gaire, un imaginari que va conformar la meva primera visió del món i que encara avui marca els perímetres que d’alguna manera el limiten, que s’acaben en allò en que l’he convertit.

A casa no hem sigut mai d’explicar-nos massa, ni en conjunt ni per separat. La iaia de vegades explicava alguna anècdota de joventut, dels bombardejos dels aviadors italians, de la gana que se’ls menjava vius i els portava a remenar dins les escombraries dels rics per buscar pells de patata.  L’avi Josep, el seu marit, no parlava mai de sí mateix i menys encara durant la guerra civil, la segona guerra mundial o el seu pas per Munchausen. Segons tinc entès, aquest és un tret molt habitual entre tots aquells que van sobreviure a aquell cúmul inenarrable d’horrors. Quan va morir jo hi era i em recordo pensant, potser egocèntricament, en tot allò que aquell home que tant m’havia estimat ja no m’explicaria mai.

L’Avi era un home treballador, senzill, amb les manies normals de la gent normal de la seva generació. Si mai li preguntaves per les penúries de la derrota i posterior exili, sobre tot allò que a l’escola t’explicaven a grans trets -i que tu sabies que podies trobar a casa narrat en primera persona- s’ho feia venir bé per esbandir-ho a la primera de canvi. No en volia parlar de cap manera, i tot i així de tant en tant se li escapava alguna anècdota que, per molt que intranscendent, jo recopilava com si es tractés d’un tresor únic, d’una troballa inesperada.

Se’n fotia, per exemple, d’un veí del barri que, en plena batalla de l’Ebre, en una nit al  ras, mentre s’estiraven dins d’uns nínxols per protegir-se del fred, no va deixar de plorar acollonit per les rates. Sempre ha estat un finolis, deia l’avi mentre reia de gust. O d’una novia de La Seu d’Urgell que de vegades nomenava i que casualment va retrobar quan vam acompanyar-lo, amb més de vuitanta anys, a visitar la zona on va passar els dos primers anys de guerra. Recordo, també, la seva reacció durant la visita a un poble d’Aragó -ara no en recordo el nom- que els republicans, entre ells el meu avi, van defensar i conservar sota domini durant una pila de mesos. Si la memòria no em falla, després de la victòria en Franco el va conservar en runes com a mostra vivent de la mateixa. Vam arribar-hi en cotxe, l’Avi assegut al seient del darrera, com sempre agafat a la nansa superior de la porta, mirant-s’ho tot amb solemnitat fins que va posar un peu a terra i va començar a plorar.

De tota la resta, de les atrocitats del franquisme i del nazisme, de les ràbies i les misèries, dels amics morts i de la sang vessada, ni mitja paraula. Tot el que sé ho he llegit o ho he vist en documentals. Encara avui se’m fa extremadament difícil situar el meu avi enmig de tot plegat. No sé què hi va fer, en aquesta casa. No sé si va estar-s’hi amagat o de pas, si hi va viure abans de tastar els horrors del camp de concentració o si va recuperar-se’n un cop alliberat. Només sé que un dia, mentre parlàvem d’un projecte de vacances a París, va aixecar la mirada i va dir que hi va viure un temps, a la gran capital, exactament al carrer Vendome número 8. Que la seva finestra era la de més amunt i que tenia unes vistes molt maques de les teulades del barri. Que hi tenien uns geranis molt bonics, en aquella finestra. I que encara avui, quan en veia una igual de florida, se’n recordava perfectament.

Avui els geranis ja no hi són. I l’avi, tampoc.

 

 

(En Memòria de l’avi Josep, de la iaia Maria i del meu pare Albert)

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *