15 Oct

“Sostrenca”, Adrià Pujol

Sostrenca,  per Adrià Pujol

Ara que està de moda la ficció trufada de persones (de personatges) versemblantment reals, no m’hi apuntaré amb una novel·la sobre la passejada habitual d’en Salvador Sostres pel seu barri.

En cas d’escriure-la (ja se sap que això no passarà), imaginaria un Sostres planer, més aviat bonhomiós, pur com un sonso en llibertat. En el regne del monòleg-pensament que tots portem al cap, Sostres seria un bon veí, amable a les fleques i manyac a les peixateries. Un cívic que també es desfaria per dins, a les engires d’un món cruel, falsari i brut, i que, no obstant això, sempre guardaria les formes -les formes internes, s’entén.

Assistiríem a l’espectacle ocult de la freixura, on la càndida persona sostrenca lluitaria per fer, d’aquest casino, un casino millor. Rutinari, un dia qualsevol duria criatures a l’escola, faria un tallat al bar del davant, llegiria diaris, compraria quatre requisits i tornaria cap a casa. Res de l’altre món. La pugna diària s’esdevindria endins, un tema que en el manglar novel·lesc ha estat àmpliament fanguejat.

La novel·la podria ser només això. Tanmateix, perquè no m’acusessin de posar el nom d’un famós al paper, és a dir, perquè no em pengessin el cartell de l’oportunista, quan en realitat, sense en Sostres, el llibre no passaria de quartilla psicologista del tercer pis, en cas d’escriure-la, jo hi afegiria un aspecte ham. Per pescar el lector. I també seria una coartada per dir que, sòstric o asòstric, el paper bé val una missa. El cas: m’inventaria que en Sostres pateix la Síndrome de Tourette. I decidiria que fes part del 10% dels afectats que, a banda dels tics i d’altres aspectes físics, enfilen una coprolàlia severa. En resum: Sostres entraria a l’estanc, pensaria que és net i endreçat, mentalment agrairia que tinguessin el seu puro favorit, però li diria «putanga» a la noia maquillada que miraria d’endinyar-li una promoció de Marlboro.

Vet aquí la gràcia que tindria la novel·la que no escriuré. El protagonista seria un ciutadà exemplar. Patiria, com tots els ciutadans exemplars, quan la injustícia i la mala educació desfilessin davant seu -un captaire, un ciclista atropellant un ancià, l’espectacle del jovent desimbolt. En paral·lel, Sostres se sentiria, què dic, es congratularia amb les boneses de la vida i amb els petits esclats de joia que proporciona, de tant en tant -el nét que acompanya l’àvia, la llum filtrada pels plàtans, la pulcritud no verbal de les altes classes urbanes. I de fet tindria la convicció que el seu monòleg-pensament, equilibrat i benèvol, bé s’escola enfora. La gent nota i sap qui és, com és i què espera. La gent l’adora. Perquè entre ell (estrictament un bonàs) i l’enllà no hi ha cap barrera. Però, al mateix temps, el seu trastorn faria que, per allí on passés, el protagonista deixés terra cremada. Una petjada de mort i destrucció.

Imaginem-nos-ho, perquè la gràcia seria que en Salvador Sostres no se n’adonaria. Ell deixaria les criatures a escola, i, per acomiadar-se del conserge que tan bé li cau, li diria «tens cara de menjar merda», tot pensant que en realitat li està desitjant que passi un bon dia. Al bar, rebut el tallat sense demanar-lo, perquè ja el coneixen i ell és un cavaller, al cambrer li deixaria anar un «puto moro que treus la feina als nostres i encara reclames drets». De cares enfora, exabruptes, penjaments, i un saltiri de baixeses. De cares endins, una moral malva i tova, la que tots voldríem per als nostres conterranis. I, entremig, un inconscient.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *