22 Oct

“Quisás, Quisás, Quisás…”, Sebastià Jovani

Quisás, Quisás, Quisás…, Sebastià Jovani

Això de plantejar «la novel·la que no escriuré mai» té si fa o no fa el mateix aroma de perfídia amorosa que desprenen els boleros i les cançons de despit obert en canal. El parafrasseig d’un flirt literari llòbrec, sutjós, menyspreuat amb fuetades de majúscula condescendència acostuma a amagar malaurats romanços inconclosos, puntades de fil desitjoses d’embastar teixits destinats a perdre’s de vista amb la primera torsió, amb el primer gest furtiu. Com en tot bon esbudellament personal, la (des)gràcia rau en que sempre hi hagi, en tot allò pretesament descartat d’avantmà, un finíssim batec de cosa íntimament volguda, per molt maldestra i vergonyant que resulti. Sí, aquell d’allò a qui etzibem que mai de la vida s’ens passaria pel cap estimar-lo és el mateix d’allò que ens convencem que mai de la vida escriuríem o escriurem: la quimera monstruosa que una part de nosaltres, la més abjecta, no cessa de buscar mentre l’altra vessant respectable es dedica a perfilar amb contorns suaus les angulositats del nostre deliri.

Per això té quelcom de justícia que esmenti que una de les novel·les que no escriuré mai és en realitat una novel·la que durant un cert temps, fa un temps incert vaig estar convençut que escriuria, tot i que a cada passa que feia per apropar-m’hi alguna cosa al meu interior em repetia que no era ni de bon tros una bona idea. Un d’aquells summums de presumptuositat teòrica i pràctica amb què secretament hom voldria apostrofar-se al costat de les grans fites literàries, incloses òbviament aquelles no ha arribat a llegir mai. Com voldria arraulir-se vora els plecs que deixen al llit, els rastres feromònics amb què els mites abandonen l’escena d’un crim que hem conegut per tercers. Ensumant la pluja daurada de Zeus un cop aquest s’ha fet fonedís de tornada cap a casa després d’haver embolicat la troca irreversiblement. Una altra vegada. Com arribem a estimar el nostre Patriarca llibertí, despòtic, polimòrfic i empitonat. Quin amor ens inspira l’odi que li professem.

El que deia. Fa bastant de temps vaig intentar armar una trama totalment destinada al fracàs i a la negligència servil, un aparell sever, ambiciós i insuportable i al mateix temps vençut d’avantmà amb què senzillament aspirava a estimar i ser estimat en els termes en què, ai las, creia llavors que la literatura olímpica estimava: la distància, la rugositat del metall sense pulir, el circumloqui descriptiu brollat d’una ment sociòpata. Nouveau Roman, deshumanització, llampecs austríacs, historicitat hermètica. Una novel·la amb poc més de mitja dotzena de personatges entre topògrafs i militars cercant localitzacions al desert d’Austràlia durant el segle XIX per a ubicar-hi una presó panòptica. Centenars de pàgines transcorrent com ràtzies de ventades polsegoses. Dades i dades i més dades curosíssimament contrastades. Mirada literària polifèmica. Aspiració fundacional de ves-a-saber-què. Foucault i Bentham ballant el twist com els maleïts dansaires de Jim Thompson a les recàmeres del cervell, esdevingut crític de sí mateix a dècades de distància, mesurant ja no la qualitat sinó el grau d’incidència de l’obra al fris de la tradició occidental. El que passés en aquestes pàgines era secundari. Terciari. De fet no hi era, no era. El fet en sí era que es desvetllés l’ambició, l’erecció intel·lectual, la passió portuària empolainada amb uniforme militar d’acadèmia. Un romanç destinat al desastre, a morir ofegat en una de les tempestes de sorra que havia dissenyat per als seus paisatges.

No recordo com s’havia de titolar la novel·la. Com tampoc s’acostumen a recordar aquests amors desastrats i feréstecs, gairebé odiosos, amb què el desig ens retorna a la casella de sortida obligant-nos, a més, com en un bolero, a deixar per escrit el fracàs de la forma literàriament més precisa i preciosa que poguem trobar. Com aquesta que ara assajo. Efectivament, aquesta novel·la no l’escriure mai. I mai sabré si penedir-me d’aquesta decisió. Potser l’única sortida sigui fer-ne una novel·la, de tot plegat.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *